Nit 90

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad— que l’emperador Afridun, abans d’ordenar el desplegament de tropes, instruí els oficials i patricis del seu exèrcit, els encensà i els estampà el senyal de la creu al front amb l’ungüent provinent dels excrements del gran patriarca. A Lukà ben Xamlut, anomenat l’Espasa de Crist pels seus coreligionaris, el distingí especialment aquell matí i li untà la cara, impregnant-li barba i bigotis, amb el greix sagrat. Quina ferum devia deixar anar!

M’entretindré aquí un xic descrivint el condemnat Lukà, el més destre dels cavallers bizantins en el maneig de tot tipus d’armes i en el combat cos a cos; no n’hi havia cap de tan hàbil amb l’espasa i era el més intrèpid de tots, bregat en justes i batalles. Però quina fatxa que feia! Era tan esgarrifós que hauria espantat el mateix Satanàs. Tenia un morro com el d’un ruc, una bocota d’alè pudent, amb unes dentasses sortides i cariades que feien feredat. Tenia un cos rabassut i era corbat d’esquena, braçllarg i garrell com un orangutan. El prototipus del croat, vaja!

—Ben Xamlut, avui seràs l’executor d’una missió especial —li encomanà l’emperador—, una missió que alliberarà el cristians de l’assot de l’Islam. Vull que desafiïs Xarkan, el virrei de Síria i fill d’Umar Annuman, a combat singular.

—La meva força és al vostre servei, majestat.

I quan ja estaven els exèrcits formats, Lukà trencà files i avançà muntat en el seu cavall bai cap al centre del camp de batalla. Amb la mà subjectava l’asta d’una forca de punxes afilades i lluïa una cota daurada i un brial vermell; entre tanta rojor, i amb el centelleig de l’arma i l’ausberg, semblava la bèstia eixint del foc de l’infern el dia de l’Apocalipsi. Mentre cavalcava per la planúria, la potent veu d’un pregoner cristià proclamava el desafiament:

—Cavaller Xarkan! Espasa de l’Islam! Mesura les teves forces amb les del Baluard de Crist damunt la Terra!

A l’altra banda del camp, Daualmakan féu senyal de mantenir els soldats en files i els tabals en silenci i dirigí la vista cap al virrei de Síria:

—Va per tu, germà —li va dir amb veu tranquil·la.

—Accepto el repte de bona gana —resolgué Xarkan sense dubtar ni un moment—, que un pregoner ho cridi ara mateix.

—Aquest baluard a qui es refereixen —comentà un dels capitans— és el ferotge Lukà, el campió dels bizantins. L’únic que pot fer recular els nostres soldats i esparverar els turcs, els dailamites i els kurds. Ha jurat que deixarà la Terra neta de musulmans.

—Que procuri no ser ell l’esbandit —ironitzà Xarkan a l’instant que picava d’esperons la muntura.

I un terrabastall envaí d’ecos l’espai, com una gran tronada, i omplí de basarda els cors dels enemics: era Xarkan cavalcant a galop tirat en direcció a Lukà. El veloç corser, amb la crinera al vent, volava més que no pas corria, igual que una gasela en fuga. I l’audaç genet es llançà a l’atac amb el braó d’un lleó. Quan foren a la distància justa, els contendents frenaren la carrera; Xarkan obligà el cavall a fer un cargol i, alçant el braç, féu giravoltar com un molinet l’atzagaia que brandava. En poder seu, la llança era més letal que una serp verinosa.

I l’heroi musulmà recità amb entusiasme:

Però el matusser cristià no va comprendre ni un sol mot d’aquella composició ni tampoc el valor guerrer que comportava. Lukà es passà la mà per la cara i besà el palmell embrutat d’ungüent del patriarca. Tot seguit, amb vigoria sobrehumana, llançà la forca tan enlaire que els espectadors fins i tot la van perdre de vista i, quan va descendir, l’atrapà amb l’altra mà com si fes jocs malabars. I tot seguit d’atrapar-la, apuntà i la tirà amb empenta imparable contra Xarkan.

Un sospir unànime d’inquietud s’alçà de les files musulmanes. Però Xarkan, ferm damunt la sella, esquivà les punxes apartant el cos cap a un cantó, després estirà el braç, subjectà el pal de la forca i, en un tancar i obrir d’ulls l’encarà cap al seu adversari. L’enteniment dels qui s’ho miraven bocabadats restà en suspens uns moments, però el cavaller no els deixà ni temps de reaccionar. En un brevíssim instant, posà vertical la forca, la llançà enlaire i la tornà a collir com havia fet Lukà.

—Amb l’ajut de Déu tindràs el que et mereixes, fanfarró! —vociferà mentre impulsava de nou la forca vers el contrincant.

Ben Xamlut esperava arreplegar-la, tal com havia fet el musulmà, però, amb la diferència que separa el llamp del tro, Xarkan li llançà també l’atzagaia que subjectava amb l’altra mà i, pràcticament en el mateix moment en què Lukà atrapava la forca, la llança de Xarkan l’encertava de ple al centre de la creu que l’homenàs lluïa al front. En qüestió de segons, el negre mantell de la mort li velà els ulls i el seu cos monstruós es precipità a terra sense vida. L’ànima feréstega de l’infidel Lukà degué travessar ben ràpida el llindar de l’avern.

Quins crits, quins udols i quins laments proferiren els cristians en veure el seu gran heroi tan fàcilment abatut!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…