Nit 644
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’exèrcit del Iemen es posà en marxa amb Jauamard al front de l’expedició, cofoi i orgullós damunt del seu corser. Travessaren valls i estepes, i mentre creuaven una prada florida i esponerosa, Jauamard va fer galopar el cavall en direcció a una arbreda propera. Allà, envoltat pel frondós brancatge i els refilets dels ocells, el diable li va inspirar aquests versos:
Amb tots els meus soldats cavalco per la mar
i amb el meu braç armat n’he sotmès a milers.
Apreneu, cavallers, que pel meu guerrejar
sóc temut per arreu i defenso ma gent.
Garib apressaré, li posaré cadenes,
i a casa tornaré amb tan bon resultat.
L’armadura duré, ben coberta l’esquena,
i amb vigor em veuran al bell mig del combat.
Però Jauamard no sospitava que, entre els arbres, uns ulls curiosos l’observaven i unes orelles atentes l’havien sentit recitar: era Jamrakan, que amb les tropes que comandava també havia arribat a aquells verals. Protegit per la seva esplèndida armadura, li va sortir al pas i li va dir:
—On vas, miserable! Val més que et rendeixis si vols salvar la pell. Abandona les armes ara mateix i torna per on has vingut!
Jauamard, però, lluny de fer-li cas, desembeinà l’espasa i se li encarà. Aleshores fou Jamrakan qui recità:
Sóc cavaller de pro en el camp de batalla,
la meva espasa tem l’enemic, i ma llança!
Sóc Jamrakan, el més digne de confiança,
l’adversari ja sap com sóc en les baralles.
Garib és el meu rei, el meu guia i senyor;
heroic en el combat, és ferm i valerós.
Predica als infidels la vera religió,
contra tot ídol fals i els seus adoradors.
—Carronya infecta! Vergonya dels àrabs! —cridà Jauamard, fora de si—. Com goses desafiar el comandant suprem dels exèrcits de Jaland ben Karkar? Com t’atreveixes a lloar el traïdor Garib? Jo me l’emportaré a Oman, captiu i humiliat, tal com es mereix.
—No m’afecten les teves bravates, gos! —contestà Jamrakan brandant l’espasa.
Dit això el va envestir com un lleó ferotge i, d’un cop precís amb l’espasa, vist i no vist, el va partir per la meitat. Deixant el cadàver del fatxendós Jauamard per carnassa de feres, Jamrakan se’n tornà cap a la posició on el seu exèrcit l’esperava i començà a donar instruccions als quatre capitans que tenia sota les seves ordres.
—L’exèrcit del Iemen s’acosta, ara és a la vall —els informà—. Que cadascun de vosaltres s’endugui cinc mil homes i s’embosqui en diferents punts del voltant. Jo, amb els Banú Àmir, els atacaré de front. Quan sentiu els crits de «Déu és Gran!», responeu amb la mateixa frase i ataqueu-los des de les vostres respectives posicions. Entesos?
—Sí, senyor! —respongueren tots alhora els capitans.
I a continuació organitzaren l’atac tal com els havia indicat Jamrakan.
L’exèrcit del Iemen avançava en formació, lentament, com un gegantesc ramat de xais. De sobte, agafant-los per sorpresa, un alarit ressonà per la contrada i un cor de veus, procedents de tots els cantons, repetí el «Déu és Gran!» sembrant la confusió i l’alarma en les files iemenites. En va els infidels buscaren la guia del seu comandant en cap i finalment, desconcertats i nerviosos, començaren a escometre el buit amb espases i llances, de manera que molts, enmig del general batibull, es feriren entre ells. Ben aviat, però, els musulmans atacaren amb tota l’empenta i provocaren una terrible desfeta: un terç dels soldats iemenites van perdre la vida en la batalla. Els vençuts que no havien sucumbit sota les armes intentaren fugir a la desesperada i, finalment, els musulmans en capturaren set mil i vint-i-sis mil homes van poder escapar-se.
El victoriós Jamrakan, satisfet amb la gesta, envià mil dels seus cavallers cap a Kufa, amb la major part del botí obtingut, a fi que el lliuressin a Garib i l’informessin de l’èxit de la primera batalla contra els iemenites. Pel que fa als presoners, va aconseguir que es convertissin a l’Islam i, així, els va incorporar a les seves files. I amb un exèrcit encara més potent i nombrós, ordenà que continués la marxa cap al sud, rumb al país de Jaland ben Karkar.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…