Nit 108
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir Dandan continuà:
—El visir del rei Sulaiman Xah s’aclarí la veu i, molt educadament, com pertoca de fer-ho als visirs, recità:
Estufat dins la túnica ha arribat
oferint sa llarguesa de bon grat.
No li cal amulet per embruixar,
perquè ell la màgia la té a l’esguard.
I als meus censors podeu dir que em critiquin:
no me’n separaré per més que intriguin
i encara que el meu cor m’hagi traït
i, com el son, prop seu hagi fugit.
Si hi estàs bé, cor meu, resta-hi fervent
encara que això em costi sofriment.
Lloes de Zahar Xah em plau escoltar,
mirant-li el rostre et sents ja ben pagat.
Si ores per ell, la gent se t’unirà.
Súbdit, no el deixis si ets fidel com cal.
Ple de satisfacció i d’orgull, el rei Zahar Xah el convidà, amb noble respecte, a ocupar un lloc a la seva vora. I així, asseguts un al costat de l’altre i durant una llarga estona, departiren animadament fins que se’ls va estovar la gana; es feren presentar el menjar i buidaren amb delectança tots i cadascun dels plats. Ben afartats, els presents anaren desfilant tots menys els camarlencs més propers al rei, que es quedaren. Aleshores, el visir va creure que era l’ocasió propícia per exposar el motiu de la seva visita i, després de fer una inclinació amb el cap, començà:
—Majestat, noble eminència, sóc aquí com a ambaixador del rei Sulaiman Xah i parlo per boca d’ell. Al rei i senyor de la Terra Verda i de les muntanyes d’Ispahan, rei just, bondadós i generós, li agradaria ser un membre més de la vostra família i per això us demana la mà de la vostra preciosa i estimada filla.
Dit això, el visir va sotjar de reüll el rei per si feia algun gest de refús, però en veure que restava impassible, continuà:
—I com a prova de la seva bona fe i perquè tingueu a bé sospesar la seva petició, us envia nombrosos presents. Crec majestat que la proposta us és del tot convenient i favorable.
Després d’aquestes paraules un silenci dens s’estengué per la sala. De sobte, mentre els camarlencs i el visir es miraven amb reguard, el rei es posà dempeus i besà el terra davant del visir. Els camarlencs quedaren glaçats, no podien creure el que veien els seus ulls. Llavors el rei es va redreçar i digué:
—Lloat sia Déu! No sabeu quina alegria tan gran em doneu. Des que la meva filla va arribar a l’edat de merèixer no havia somiat altra cosa. Senyor, per a nosaltres, aquesta petició és un honor i estarem orgullosos de pertànyer a la família del rei Sulaiman Xah. El casament doneu-lo per fet.
I tot seguit va fer presentar els jutges i els testimonis, perquè donessin fe que el visir representava el rei Sulaiman Xah en la cerimònia, i que el rei Zahar Xah li concedia, amb gran satisfacció, la seva filla. Un cop redactada i degudament formalitzada l’acta matrimonial, el visir va fer lliurament al rei Zahar Xah de tots els obsequis que havia dut per a ell. Durant les celebracions, que s’allargaren, pel cap baix, dos mesos, a palau s’oferiren banquets a nobles i a plebeus, i les mostres de joia i alegria es manifestaven per arreu.
Però va arribar l’hora de la partida. Mentre al serrall abillaven la filla del rei amb preciosos vestits i valuoses joies i aconduïen als baguls tot l’aixovar, els criats plantaven les tendes als afores de la ciutat i adaptaven un carro amb braç per a un tir de deu muls, damunt el qual hi fixaren un palanquí d’or vermell, amb incrustacions de pedreria i cortinatges de seda. Una vegada ho tingueren tot enllestit carregaren el bagatge en muls i camells i la núvia pujà al palanquí. Ajaguda entre els coixins de seda i envoltada de les esclaves gregues i turques que li havia assignat el seu pare, semblava una hurí.
El rei Zahar Xah acompanyà el visir, la seva filla i el seguici fins a una distància d’unes tres parasangreues de la ciutat. Allà els acomiadà i se’n tornà, feliç i content, cap a palau.
El visir i la filla del rei travessaren, sense aturar-se, planes i deserts…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…