Nit 290

M’han explicat, majestat —enllaçà Xahrazad—, que aquell darrer cant va tenir el mateix efecte trasbalsador que els anteriors sobre el fals califa, però mentre es vestia, ja refet de l’esvaniment, a un dels criats que aguantava el llençol se li va escapar dels dits. I aquell instant de no res va ser suficient perquè Arraixid llambregués a l’esquena nua del jove les marques de l’assot.

—Ui, això té mala pinta —comentà en veu baixa a Jàfar—. Vejam si encara ens les haurem amb un malfactor o un lladre…

—No penseu malament tan aviat! Aneu a saber… —replicà el visir a l’instant.

—Aneu a saber, aneu a saber…! —l’escarní el califa—. No has vist les traces d’assot que té a l’esquena? Com ho explicaries, doncs?

Quan el jove impostor tornà a taula, observà amb desgrat els murmuris dels dos invitats.

—Ja torneu a confessar-vos, vosaltres dos? —els reprovà—. I ara què passa?

—No res, no res, majestat —aclarí Jàfar—. El meu company i jo parlem simplement de l’excel·lent repertori que ens han brindat les vostres esclaves i de l’enorme dispendi que deu representar per vós la vetllada… això d’haver de llençar una roba tan magnífica i tan cara!

—Els diners no tenen importància —manifestà el fals califa en to sentenciós—. Jo, de vestits com aquests, de vegades en regalo als eunucs. De fet, els estripats se’ls queden els criats del servei, i als que m’aguanten el llençol, els dono cinc-cents dinars per cap.

—Quina prodigalitat! —aprovà Jàfar que, inspirat, l’afalagà seguidament amb uns versos:

—Mil dinars per al recitador! —l’obsequià el jove, satisfet, i ordenà a un dels criats—: Acosta’m l’arqueta! I vés a buscar també un dels meus vestits, que l’hi regalaré.

—Infinitament agraït, majestat —va dir Jàfar tot fent-li el besamans.

Harun Arraixid, per la seva banda, començava a tenir-ne el pap ple d’aquella comèdia i fins i tot se sentia un pèl gelós d’aquell presumpte Arraixid, tan jove, tan formós i tan liberal.

—Jàfar, pregunta-li a què es deuen els senyals que té a l’esquena —li xiuxiuejà al visir a cau d’orella, i afegí en to irònic—: Tu, que sembla que hi tens més confiança…

—Espereu-vos una mica, majestat, tingueu paciència. D’aquí una estona, si Déu vol.

—Per la gloriosa nissaga dels abbàssides! —s’enfadà el califa—. O li preguntes ara mateix o et faré decapitar!

—Més secrets encara? Què murmureu? —els interrompé de nou l’altre califa.

—Murmurar? No, i ara! —desmentí categòricament Jàfar.

—Es pot saber què dèieu, doncs?

—El meu company deia que… que és una pena que tingueu l’esquena marcada… en fi, que no ha pogut evitar de veure-ho quan abans ha caigut un moment el llençol i, de veritat, que es fa difícil de comprendre com pot tenir el califa semblants senyals.

Jàfar es va empassar la saliva, nerviós, però el jove no s’ho va prendre malament. Esbossà un forçat somriure i contestà:

—Ai, si sabéssiu…! És una història molt corprenedora, la meva.

Semblava talment que la melangia s’hagués emparat d’ell; després d’un profund sospir, recità:

L’última estrofa els va deixar un xic atribolats, sobretot perquè l’havia pronunciada fitant-los a ells, però Jàfar, ràpidament, va fer una reverència en direcció a on eren asseguts el fals Jàfar i el fals Masrur i va dir:

—Llarga vida al gran visir! Llarga vida a l’ínclit botxí!

—No, deixeu estar els compliments, home —els va sorprendre el jove—, que aquest no és Jàfar, ni l’altre Masrur… ni jo sóc el califa!

Encara que ho sabien prou bé, Arraixid, Jàfar i Masrur van posar cara d’haver rebut un gran impacte.

—Però no em jutgeu precipitadament, que no ho he fet amb mala intenció, això d’arrogar-me el títol califal i muntar aquesta representació —continuà el noi, ja disposat a confessar—. És un simple passatemps, una manera d’oblidar les penes…

I després d’una breu pausa, es va llançar a explicar:

—Jo sóc Muhammad Alí, fill d’Alí, el joier. El meu pare —que en pau descansi— era un ric hisendat que, a la seva mort, em llegà un gran nombre de béns i de propietats: finques, jardins, hortes, tallers, banys, botigues, esclaus, esclaves, criats i un autèntic tresor en joies: or, plata, perles, corall, zircons, topazis… tot el que se us pugui acudir. A mi m’encanten les pedres precioses i l’art de l’orfebreria, i d’aleshores ençà m’hi he dedicat especialment.

En una ocasió em trobava en una de les meves botigues, quan vaig veure aparèixer pel carrer, muntada en una somera, una noia de notòria distinció i refinament. Anava acompanyada de tres delicades donzelles, possiblement les seves criades, i en el mateix moment en què va fer el gest d’aturar-se davant del meu establiment, el cor em va fer un salt dins del pit. I per si l’emoció encara era poca, amb airosos moviments vingué de dret cap a mi.

—Si us plau, busco Muhammad Alí, el joier —se m’adreçà amb veu melindrosa.

—Aquí el teniu, per servir-vos.

—Ah, bé! Tant de gust. Me n’han donat molt bones referències, de vós.

—El gust es meu, senyora; demaneu-me el que desitgeu.

—M’agradaria trobar una joia, un collaret si pot ser, que fos una mica… com us ho diria jo?, una mica especial.

—Ara mateix us mostraré el que tinc. Em fareu feliç si us puc complaure i, si no, em sabrà molt de greu.

Seguidament, li vaig ensenyar els cent millors collarets de gemmes que hi havia al magatzem, però cap no li va entrar per l’ull dret.

—No, no m’acaben de fer el pes —va dir—. De debò que no teniu res més?

Aleshores vaig pensar en un collaret que guardava jo, en propietat, i que m’havia deixat el meu pare. Era una joia única, indescriptible, com no en tenien d’igual ni els soldans i que estava valorada en cent mil dinars. I li vaig comentar:

—Bé, a la reserva tinc un collaret molt especial, un combinat de perles i pedres precioses, únic en el mercat. Ara bé, el preu…

—No hi fa res. Ensenyeu-me’l, si us plau!

I tan bon punt el va veure exclamà:

—Aquest! Sí, aquest és el que vull! És exactament la joia que he buscat tota ma vida. I quant val?

—Cent mil dinars.

—I cinc mil de propina!

—Com? —vaig fer com si no ho hagués entès bé—. Amb aquesta propina us podeu endur l’amo del collaret i tot!

—No exagereu! —replicà, enriolada—. La peça és única i vós no la teníeu a la venda, us ho mereixeu. De tota manera, sí que us demanaré que m’acompanyeu a casa, per donar-vos els diners.

—Amb molt de gust!

—Som-hi, doncs! Avui és un dia de sort.

«No ho saps prou bé!», vaig pensar jo amb els ulls posats en el seus gràcils moviments mentre muntava la somera.

La casa senyorial cap a on ens vam dirigir, palesava la benanança i l’opulència dels qui hi vivien. A la porta mateix, hi havia incrustacions d’or, de plata i de lapislàtzuli i, a la llinda, una inscripció resava:

La noia em va indicar que m’assegués en un banc del porxo mentre em deia:

—Espereu-vos un moment. D’aquí a poc vindrà el meu administrador i us donarà els diners.

Però en lloc de l’administrador, al cap d’uns moments aparegué una minyona.

—Senyor, què hi feu aquí? —se m’adreçà tota torbada—. No queda bé que segueu al porxo. Entreu, si us plau, entreu al vestíbul.

Al vestíbul, em vaig asseure en un escambell i, tot just acabava d’instal·lar-m’hi, aparegué una altra criada.

—Feu el favor de seguir-me —va dir-me aquella—. La senyora us rebrà en una altra sala.

«La senyora?», vaig repetir mentalment, animat: preferia veure’m amb ella abans que amb l’administrador.

L’altra sala era ampla i confortable. En un cantó vaig remarcar un bonic setial daurat i, al darrera, una cortina de tafetà. Però el millor va venir quan s’alçà la cortina i va aparèixer ella, la noia que m’havia comprat el collaret, bella com la lluna i vestida amb una sedosa túnica escotada que ajudava a ressaltar la magnificència del collaret en tan delicat i esvelt coll. Em va tallar la respiració!

—Hola, Muhammad! —em saludà familiarment.

Jo estava tan sorprès i admirat que no vaig ser capaç d’articular ni un sol mot de resposta. I ella, amb un somriure encisador i moviments seductors, se’m va acostar.

—Tots els joves bells sou tan esquerps? —va dir-me en veure que jo no reaccionava.

—Oh, la bellesa sou vós, senyora! —vaig articular, finalment, en l’atribolament de les circumstàncies.

Es veia ben clar que em queia la bava.

—Muhammad, Muhammad el joier, tracta’m com a la teva estimada! Jo… t’estimo, Muhammad!

Se’m va llençar al coll, em va besar i la vaig besar tot abraçant-la, sentint els batecs accelerats del cor dins el pit i la bullentor de la sang a les venes.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…