Nit 265

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Ahmad Addanf parlà així a Aladdín:

—No has sentit mai allò que digué algú —al cel sia—: «Encara que siguis un traïdor, no traeixis a qui et té confiança»? El califa t’havia situat en un lloc de responsabilitat i et tenia per un home de conducta. Com li has pogut fer una cosa semblant?

—Juro per Déu que jo no en sóc culpable! —exclamà ofès Aladdín—. És més, no tinc ni idea de qui ho pot haver fet.

I li explicà, fil per randa, com s’havien succeït els fets.

—Així, doncs, no hi ha dubte que qui ho ha maquinat és un enemic —observà Ahmad Addanf—, i a fe que ho pagarà. Tanmateix, i ja que contra els sobirans no s’hi pot lluitar, seria una imprudència que et quedessis a Bagdad. Les autoritats, quan busquen algú, tard o d’hora el troben…

—I on me’n puc anar? —preguntà Aladdín.

—Mira, si vols, jo et puc portar fins a Alexandria; és un lloc agradable i ple de vegetació.

I com que Aladdín hi va estar d’acord, Ahmad Addanf advertí Hassan Xuman:

—Vés amb compte! I si el califa pregunta per mi, digues-li que sóc de viatge.

Pocs moments després, Ahmad Addanf i Aladdín emprenien el camí de sortida de Bagdad, en direcció nord i vorejant el Tigris. En embocar una fèrtil vall, plena d’horts i vinyes, es toparen dos jueus que muntaven sengles mules.

—Ep, com a guarda de la vall que sóc, us demano que em pagueu el dret de pas —els reclamà Ahmad Addanf.

—Com? —van dir, sorpresos—. Com ens podeu exigir cap pagament si som cobradors d’impostos del califa?

Els ulls d’Ahmad Addanf s’inflamaren de cobejança i ràpid com un llamp, li travessà el cervell aquest pensament: «Deuen portar el sarró ple, i les mules ens aniran com anell al dit!». I, sense afegir ni un sol mot, desembeinà la gumia i els segà el cap.

—Au, Aladdín —va dir—, no et torbis; agafa la bossa i munta una mula.

I, a corre-cuita, tornaren a emprendre el camí en direcció a la ciutat costanera d’Aiàs.

Però deixem ara Aladdín i Ahmad Addanf cavalcant i tornem a palau. El califa, l’endemà d’haver ordenat que pengessin Aladdín, digué a Jàfar:

—Encara no em sé avenir que Aladdín hagi tingut el desvergonyiment de fer-me’n una de tan grossa!

—No hi doneu més tombs, majestat, al cap i a la fi ho ha pagat amb el càstig que es mereixia.

—Tot i així, voldria donar-li la darrera ullada.

—Vós mateix —assentí Jàfar.

I ambdós baixaren al cadafal; però quan el califa alçà la vista, va tenir la impressió que el penjat no era Aladdín Abú Aixxamat.

—Jàfar! Aquest no és pas ell! —exclamà.

—Com ho sabeu que no ho és?

—Aladdín era baixet, i aquest és molt alt.

—Majestat, és que la forca els allarga…

—Aladdín era blanc i aquest té la cara negra!

—Penseu que l’ofegament els fa tornar morats…

El califa, gens convençut, ordenà que el despengessin i, un cop el tingué davant, exclamà:

—Valga’m Déu, Jàfar, aquest no és Aladdín. Ell era sunnita i aquest és rafidí, mira, als turmells hi porta escrits els noms d’Abú Bakr i d’Alí, els dos primers califes.

—Només Déu té el do de saber-ho tot! —va fer Jàfar—. Nosaltres tan sols podem fer suposicions.

Tanmateix, el califa, davant d’aquell fet misteriós que Jàfar tampoc no li va saber aclarir, ordenà que l’enterressin. I, un cop fou al clot, tothom se n’oblidà completament, d’Aladdín.

Ahmad Addanf i Aladdín, però, un capvespre, després de llargs dies de ruta, arribaren a Aiàs. S’allotjaren en un hostal del moll que era punt de confluència de marxants, mariners i tota mena de rodamons, cosa que els facilità, abans de salpar cap a Alexandria, la venda d’una de les mules —l’altra la deixaren a mans de l’establer de l’hostal per tal que se n’ocupés.

Tal com li havia dit Ahmad Addanf a Aladdín, Alexandria li semblà una ciutat encisadora i plena de vida i ja no va esguardar amb por el demà en aquella ciutat desconeguda.

Mentre andarejaven per un dels nombrosos mercats, sentiren com, des d’una tarima, un subhastador treia a la venda una botiga amb vivenda al darrera, que pertanyia al tresor públic. El màxim preu ofertat era nou-cents cinquanta dinars i Ahmad Addanf superà el més-dient, oferint-ne mil. Un cop fets els papers i amb les claus a la butxaca, ell i Aladdín se n’hi anaren.

La vivenda era tota entapissada i encoixinada i el magatzem estava atapeït d’arbres amb el corresponent velam i caps; també hi havia caixes, sarrons plens de vidrets i de conquilles, selles, aixades, maces, ganivets, tisores i moltes altres coses, puix que l’antic amo era un revenedor.

Un cop Aladdín s’hi hagué establert, Ahmad Addanf li digué:

—Ara que ja tens una vivenda i un comerç on pots guanyar-te la vida, puc tornar a Bagdad; d’aquí a un parell o tres de dies partiré. Quan hi arribi faré per maneres de parlar amb el califa per tal d’esbrinar qui te l’ha feta, aquesta mala jugada, i tornaré a buscar-te quan vegi que no corres perill.

I, passats tres dies, s’embarcà cap a Aiàs, on recuperà la mula de l’hostal i va refer el camí cap a Bagdad.

Havent arribat, es reuní immediatament amb Hassan Xuman i els seus col·laboradors.

—Que ha preguntat per mi el califa? —els va preguntar.

—No, ni se n’ha adonat —li respongué Hassan Xuman.

I es reincorporà a la seva tasca normal al servei del califa, això sí, sempre a l’aguait de qualsevol rumor.

Ara se’ns fa imprescindible de referir els fets, de gran importància per al desenvolupament d’aquesta història, que se succeïren a casa del valí Khàlid. D’una banda, el seu fill Habzalam Bazzaza mai no superà el mal d’amor que el va tenir llargament allitat i ho pagà amb la mort. D’altra banda, Llessamí complí feliçment el temps de l’embaràs i va portar al món un nadó ple de bellesa.

—Quin nom li posaràs? —li preguntaren les altres esclaves de la casa.

—Si el seu pare fos aquí, li posaria ell, però jo l’anomenaré Aslan.

Llessamí l’alletà durant dos anys seguits, al cap dels quals ja començà a gatejar i de seguida a caminar. Un dia que la seva mare estava enfeinada en les tasques de la cuina, el nen s’enfilà per l’escala que conduïa a la sala de parament on el valí, l’emir Khàlid, era assegut. Ell, en veure’l, l’agafà i se’l posà a la falda lloant Déu per haver creat tanta formosor en un ésser tan petit. I, tot mirant-se’l, va tenir la impressió que s’assemblava a Aladdín Abú Aixxamat.

Llessamí, que aviat trobà a faltar el petit, es posà a buscar-lo per tota la casa fins que entrà a la sala i el va veure a la falda del valí jugant, perquè val a dir que aquell marrec ja s’havia guanyat el cor del valí. El minyó, en veure sa mare, va fer com si se li volgués tirar al coll, però el valí el va retenir i demanà a Llessamí que s’hi acostés.

—De qui és aquest nen?

—És el meu fill, fruit de les meves entranyes —respongué ella, orgullosa.

—I qui és el seu pare?

—El seu pare era Aladdín Abú Aixxamat.

—Aladdín era un traïdor.

—Déu ens en guard, de la traïció! Un fidel no pot ser traïdor —replicà Llessamí.

—Quan el teu fill es faci gran i et pregunti qui és el seu pare, digues-li que jo sóc el seu pare.

—Sí, senyor —assentí ella.

I així fou com el petit Aslan va créixer convençut que era fill del valí, l’emir Khàlid, més que més pel fet que aquest li procurà la millor educació. Just després de la circumcisió li assignà un alfaquí que li ensenyà cal·ligrafia i li va fer aprendre l’Alcorà de memòria. I el valí en persona s’encarregà de la seva formació en les arts de la guerra: li ensenyà de muntar a cavall, d’entrar en lliça i de lliurar combat amb un perfecte maneig de l’espasa i de la llança.

En complir els catorze anys ja era un agosarat i valent genet, tal com li pertocava al que era considerat fill d’emir.

Un dia, Aslan va conèixer Ahmad Kamàkim i aviat congeniaren. Ambdós se n’anaren a la taverna i vet aquí que Ahmad Kamàkim va treure la gresola que havia robat al califa i se la plantà al davant.

—Oh, quina gresola! Per què no me la regales? —demanà Aslan.

—No, això sí que no…

—Va home, què et costa?

—No. Per causa d’aquesta gresola va morir una persona.

—Ah, sí? Qui? —va fer Aslan, encuriosit.

—Un que fou Cap dels Seixanta —explicà Ahmad Kamàkim—, un tal Aladdín Abú Aixxamat.

—I què li va passar?

—Tu tenies un germà, Hazbalam Bazzaza, que quan va fer els vint anys, edat de casar-se, va demanar al teu pare que li comprés una esclava…

Ahmad Kamàkim li explicà tota la història fil per randa, fins i tot li confessà que, per culpa seva, Aladdín havia estat condemnat injustament. Impressionat per la història de la gresola, Aslan se’n tornava cap a casa quan Ahmad Addanf i Hassan Xuman, que passejaven junts, van veure com el jove venia en la seva direcció.

—Déu meu! Cada dia que passa, aquest jove Aslan s’assembla més a Aladdín Abú Aixxamat —va fer Ahmad Addanf.

—Ara que ho dieu…, teniu raó —asseverà Hassan Xuman.

Ahmad Addanf, sense pensar-s’ho dues vegades, l’aturà.

—Escolta —li va dir—, tu ets fill de Llessamí, oi?

—Sí, senyor.

—Doncs mira, quan arribis a casa pregunta-li qui és el teu pare —li suggerí Ahmad Addanf.

I Aslan així ho va fer. Aquella pregunta estovà en Llessamí els records que, constantment, li rondaven pel cap i li burxaven l’esperit. I, amb els ulls negats, el va fer seure a la seva vora i li contà la veritat.

—Efectivament —conclogué—, tot i que l’emir Khàlid t’ha educat i t’ha fet de pare, tu ets fill d’Aladdín Abú Aixxamat. Fill meu, l’únic que et pot aconsellar i ajudar és Ahmad Addanf, ja que era el valedor del teu pare.

Fou llavors que Aslan, entre la història que li havia contat Ahmad Kamàkim i el que li acabava de narrar la seva mare, va lligar caps i, convençut que Ahmad Kamàkim era el culpable de la mort del seu pare, es dirigí a casa d’Ahmad Addanf.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…