Nit 49

M’han explicat, majestat —seguí contant Xahrazad—, que, brindant i bevent, als dos joves els passaren les primeres hores del dia. Xarkan estava en un núvol de felicitat, embriagat de beguda i d’amor.

—Marjana! —cridà la noia en un determinat moment, adreçant-se a una esclava—. Porta’ns algun instrument musical!

—Ara mateix, senyora.

L’esclava tornà amb un llaüt damasquí, uns címbals perses, una flauta tàrtara i una cítara egípcia. La noia tensà les cordes del llaüt i, amb veu melodiosa, més fina que el zèfir i més dolça que el nèctar, va cantar aquests versos:

Canvià d’instrument i inicià un altre cant, aquesta vegada en llengua grega. Mentre l’escoltava, Xarkan balancejava el cap, a dreta i a esquerra, endavant i endarrere, tancant les parpelles en l’actitud de qui sent una profunda emoció.

—Que potser has entès la lletra? —li demanà ella quan encara les parets reverberaven l’última nota.

—No, però la melodia i el ritme m’han impressionat; pensa que sóc un príncep, jo, i hi entenc molt, en música.

—I si ho cantés en àrab? Què faries llavors?

—Oh! Llavors entraria en èxtasi!

—Sí? Prepara’t, doncs.

En un altre to, la noia repetí el cant amb aquesta lletra:

Xarkan, trasbalsat i fora de si, perdé completament les formes i es deixà caure d’esquena damunt els coixins. I entre música, cant, recitacions, copes espirituoses i aperitius saborosos, gaudiren tot el dia de la mútua companyia, festejant-se fins que la matisada lluminositat del crepuscle vespertí donà pas a l’ombra de la nit. La noia es retirà a la seva cambra i Xarkan passà una altra nit sota el sostre del palau bizantí i els auspicis del son que el guarí de la vetlla anterior.

L’endemà, una esclava es presentà a l’habitació.

—Senyor, tingueu la bondat de seguir-me, la senyora us reclama —li demanà la noia fent una reverència.

—Que Déu li conservi la vida! —mormolà Xarkan fervorosament.

La donzella el féu passar per una sala on un conjunt d’esclaves tocaven aldufs i assajaven cants i, després de recórrer un ample passadís, s’aturaren davant d’una magnífica porta de vori amb perles i pedres precioses incrustades. L’esclava la tustà lleugerament amb els nusos dels dits i la veu de l’amfitriona ressonà a l’altra banda:

—Endavant!

Quina habitació més meravellosa! Al lloc més principal, una galeria entapissada amb fines sedes i encatifada amb coixins a joc donava a un pati d’arbres fruiters. Però el més sorprenent era que en un cantó de la sala hi havia una col·lecció de curioses figures que, quan s’emplenaven d’aire, movien els llavis i semblava que parlessin. La noia s’entretenia precisament amb una de les figures i, en veure entrar Xarkan, li dedicà un ample somriure i una càlida benvinguda.

—Hola, bon dia! Has dormit bé, avui? —li demanà complimentosa.

—Que Déu et pagui la mercè! He dormit com un liró, gràcies.

—A Déu siguen dades! I ara vine, amic meu, seu aquí. Vejam, que saps poesies d’amor? Per exemple, alguna composició relacionada amb els sofriments dels amants o els captius de la passió, m’entusiasma el tema!

—Sí que en sé de memòria, sí…

—Oh! Si et plau, recita-me’n algun! M’agraden tant!

—Ara mateix, escolta:

—Ah!, l’autor d’aquests versos és el poeta Jamil, oi? —va dir la noia fent ostentació de la seva vasta cultura—. Domina les tècniques de la retòrica de forma impressionant, escolta com descriu Azza en un altre poema:

—Diuen que Azza era d’una bellesa colpidora —afegí ella després de recitar els versos—. Coneixes alguna altra composició de Jamil?

—Sí, ara mateix recordo aquesta estrofa:

—Quin sentiment! Com la devia estimar! —comentà la noia sospirant—. I ella? Què devia fer per estimular tanta passió i tan belles creacions?

—El que tu fas amb mi! —saltà Xarkan mirant-la als ulls.

I ella abaixà la vista, coqueta, contenint-se el riure. Així, la segona jornada plegats se’ls va escórrer en la folgança de la distesa conversa, les rimes amoroses i les libacions assaborides amb delectació. Però a hora foscant cadascú es retirà a la respectiva cambra.

El dia següent no es va presentar només una esclava a buscar Xarkan per ordres de la mestressa, sinó tota una colla, tocant aldufs i refilant com aus canores. Envoltat d’aquell aplec de veus melodioses, el noi arribà a una altra sala magnificent, encara més espaiosa que l’altra i plena de boniques estàtues que representaven ocells i altres animals. Admirat d’aquella ornamentació, el príncep recità espontàniament aquests versos en creuar el llindar de la porta:

Allà l’esperava, estirada en un ample divan i tan esplèndida com sempre, la senyora.

—Saps jugar a escacs? —li demanà després de les salutacions.

—Sí, ho domino força.

—Fem una partida?

—D’acord, però no t’aprofitis de mi: la teva presència em torba i podria ser que se m’embullessin les idees. No saps aquell poema que diu…?

El servei els portà uns escacs d’artística factura, per no desentonar amb els objectes de la sala, i iniciaren la partida. Xarkan, però, s’abstreia sovint mirant la bella jugadora en comptes d’estar per les figures del tauler, perdia el fil de la jugada i fins i tot feia moure el cavall com si fos l’alfil i l’alfil com si fos el cavall.

—Que no saps jugar? —el recriminava ella en broma, car veia prou bé de quin mal patia el contrincant.

—Oh!, no hi fa res, la primera partida no val, només serveix d’escalfament, ja ho veuràs quan m’hi posi de veritat.

Cinc partides arribaren a jugar i totes cinc les guanyà ella.

—Noi, donat per vençut en tots els terrenys —li digué finalment, satisfeta.

—És un honor que sucumbeixi el rei davant de tan formosa dama —replicà ell amb galanteria.

Després de la darrera partida es relaxaren, assaboriren les delicioses menges del dinar i paladejaren el bon beure. Acompanyant-se amb la cítara, la noia declamà, entre altres, el següent poema:

Tranquils i feliços, esgotaren el dia amb la placidesa de la tarda i, a l’hora del son reparador, cadascú a la seva cambra es deixà embolcallar pels llençols misteriosos de la nit. Tal com succeïa aquells darrers dies, Xarkan es llevà amb la cantadissa dels ocells del jardí i l’agradable expectativa de continuar sojornant al paradís terrenal. Com de costum, el passaren a buscar les esclaves i el dugueren a una sala esplendorosa on l’esperava la mestressa que el va rebre, llaüt en mà, cantant aquesta lletra:

Però els paradisos terrenals no són eterns i, a mig matí, quan més engrescats estaven en el diàleg, la porta principal de la sala s’obrí de bat a bat i una centúria de patricis, amb les espases nues, va irrompre davant el majúscul ensurt dels dos joves.

—Rendeix-te, Xarkan, ja ets nostre! —cridà el comandant, jactanciós.

«Maleït sia! Beneit de mi, la noia m’ha traït!», sospità de seguida Xarkan en veure’s entrampat. Amb la intenció de retreure-li la deslleial conducta, es girà inflat d’enuig cap a la donzella, però el retret se li gelà als llavis: ella era dempeus aïrada i, amb veu autoritària, s’adreçà al cap dels armats:

—Què significa això? Com us atreviu a molestar-nos oblidant la mínima consideració deguda?

—Altesa, que no sabeu qui és el vostre hoste?

«Altesa?», repetí mentalment Xarkan, estranyat.

—El meu hoste? Digueu-m’ho vós qui és, si sou tan savi! —replicà la noia sense embuts.

—És el cavaller i príncep Xarkan, fill del rei Umar Annuman, el que arrasa els pobles, arruïna les regions, conquereix les ciutadelles i expugna les fortaleses sense compassió. La senyora Dauahi ha informat el vostre pare de la seva presència a palau. Altesa, permeteu-me que sigui el primer a donar-vos l’enhorabona per haver capturat subtilment un guerrer tan temible i perillós.

—I vós qui sou, el nou cap dels patricis?

—Efectivament, sóc Massura, fill de Massura i nét de Kaixirda, el cap dels patricis de la guàrdia reial; per servir-vos, altesa.

—I heu gosat entrar aquí sense el meu permís?

—Cap porter ni camarlenc pot impedir l’entrada al cap dels patricis, com és costum i vós bé sabeu. Però, si us plau, ara no és moment d’allargar-nos en raons; el rei Hardub espera impacient que li portem la torxa dels exèrcits de l’Islam i aconseguir així el més avantatjós botí sense tenir pèrdues sagnants en el combat.

Xarkan lligava caps: aquella noia havia d’ésser la filla del rei Hardub de Cesarea!

—I com és que pareu esment al que pugui dir una vella que ja fa catúfols? —s’indignà la princesa—. No sap el que es diu! Ni aquest jove és Xarkan ni jo l’he capturat ni res de tot això; que quedi clar que és el meu convidat. El vostre comportament m’avergonyeix, capità, i encara que l’hoste fos qui assegureu que és, ara està sota la meva protecció i no teniu dret a endur-vos-el. Aneu-vos-en! I digueu al meu pare que no es cregui tot el que remuga l’àvia Dauahi.

—Princesa Ibriza, si us plau, el rei ens espera amb el detingut. Ell està convençut que l’heu atrapat i no ens hi podem presentar sense ningú —suplicà el patrici, astorat per tanta vehemència.

«No hi ha dubte, és la princesa Ibriza de Cesarea», es convencé llavors Xarkan que ja havia sentit a parlar d’ella.

—Ja el podeu desenganyar, doncs! —replicà la noia, cada vegada més enfadada—. La insolència no us dignifica, capità. Aneu a comunicar al rei la meva resposta, ara mateix!

—Ho sento, però no m’hi puc presentar sense el captiu. Compreneu-me, són ordres de sa majestat.

—A casa meva això és indisciplina i ho pagareu car! Sigui o no sigui Xarkan, aquest jove que veieu aquí és capaç d’enfrontar-se amb cent cavallers a la vegada, o més! Si cal, jo mateixa li lliuraré l’arma i l’escut per defensar-se.

—La meva posició és compromesa, però si davant del vostre enuig tinc protecció, no en tinc pas davant de les ires del rei. Els patricis esperen un senyal i s’emportaran aquest individu.

—Individu? Covards, més que covards! Cent patricis contra un sol home desarmat! Si tant voleu complaure sa majestat, presenteu-vos a ell com herois: reduïu-lo lluitant amb ell un per un, humilieu-lo i quedareu com uns campions: els vencedors de Xarkan! Us ho imagineu?

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…