Nit 656

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que tan bon punt alliberaren Maraix de les cadenes, el rei de genis va reclamar que li portessin les armes i el cavall per poder-se unir a la lluita.

I Maraix i Garib combatent ensems, ben coberts per un entusiasta legió de genis creients que no paraven de cridar el «Déu és Gran!», arrasaren l’exèrcit infidel i posaren en fuga els sobrevivents. Fet i fet, era clar que havien guanyat la batalla i per això decidiren abandonar la persecució i tornar a Jabarsa.

Al palau de Jàfet, Sahim els va rebre amb gran alegria i els felicità per la victòria, malgrat que ell, tal com va remarcar el seu germà que bé el coneixia, no es trobava en plenitud de forces.

—Et passa alguna cosa? —li preguntà Garib, preocupat.

—No ho sé, no em trobo gaire bé —respongué un Sahim força moix—. Si no, ja hauria vingut a fer-vos costat.

Maraix, per la seva part, va ordenar que portessin Burkan a la seva presència, però la seva decepció fou enorme quan li van fer saber que, enmig de la confusió de la batalla, el presoner havia volat.

En aquells moments Burkan es trobava sa i estalvi, encara que molt amoïnat, al seu «Alcàsser Daurat» de la Ciutat de Corall. I quan un grup dels genis que s’havien escapat de la desfeta de Jabarsa acudiren a felicitar-lo per haver-se salvat, s’ho va agafar força malament.

—Felicitacions ara? No és moment de compliments ni d’enhorabones! —els recriminà—. El meu exèrcit ha estat anorreat i a mi m’han deshonrat davant de tots els genis! Us sembla que hi ha motius de satisfacció?

—Senyor, és sabut que en totes les guerres hi ha vençuts i vencedors, i bo és haver salvat la vida quan s’està entre els primers —va argüir un dels increpats.

—Doncs jo no em dono per vençut! —s’entestà Burkan—. Ara mateix començaré a mobilitzar genis i dimonis, tots els meus aliats, per recompondre l’exèrcit i tornar a la càrrega contra el renegat de Maraix. Ja veurem qui s’alçarà amb la victòria última i definitiva!

Mentrestant, a Jabarsa, Maraix, que encara havia paït del tot el disgust per la fuga de Burkan, donava voltes a l’estratègia que calia per anul·lar les iniciatives del seu rebel cosí.

—Conec Burkan i sé que no descansarà fins a haver restablert el seu honor —va dir a Garib—. A hores d’ara ja deu ordir la venjança i segur que ens tornarà a atacar.

—Suggereixes que ens preparem per a la defensa?

—No, més aviat que preparem l’atac. Val més que ens avancem als seus moviments i l’ataquem nosaltres primer abans no tingui temps de reorganitzar els seus efectius.

—És una bona tàctica.

—Escolta, Garib, t’agraeixo molt el teu ajut, però comprenc que aquesta guerra no és la teva. Si voleu, tu i el teu germà podeu tornar al vostre país, un grup dels meus genis us acompanyarà.

—Gràcies, però no —replicà Garib resoludament—. Permet que et digui que qualsevol guerra per defensar la fe també és la meva i m’he jurat que et faré costat en la tasca d’anihilar el major nombre possible de genis infidels. A Sahim, en canvi, sí que li faria bé de tornar a casa, perquè no es troba gaire bé.

—Ah no? Bé, doncs, enviaré uns quants genis que l’acompanyin a Oman i que hi portin també els regals.

—Ja saps que tens per endavant la meva reconeixença.

Maraix, doncs, es concentrà en els preparatius de la guerra, demanà el suport dels seus aliats i va reunir un exèrcit de seixanta mil genis. I quan tot fou a punt emprengueren el vol cap a la Ciutat de Corall. En un sol dia van fer el camí d’un any!

Les tropes de Maraix s’instal·laren en una vall dels afores de la ciutat i de seguida que Burkan va tenir coneixement de la seva presència, envià els seus contingents a combatre contra els genis musulmans. Els dos bàndols s’embrancaren en una aferrissada lluita que va provocar milers de morts. Garib, audaç i bel·licós com el qui més, es mantingué ferm damunt del seu cavall proclamant la unicitat de Déu i segant testes de genis incrèduls amb la implacable Exterminadora. Només quan la llum crepuscular anuncià a l’horitzó el final del dia, els timbals van tocar a retirada i se separaren els contendents. La batalla havia causat la mort de setanta mil genis infidels i deu mil víctimes entre els creients.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…