Nit 192
M’han explicat, majestat —continuà narrant Xahrazad—, que Kàmar prosseguí la recitació amb aquests versos:
Protegiu-vos ben bé del seus esguard
encantador com d’un fatal encís.
De les dolces paraules no feu cas,
embriaguen la ment més que no el vi.
Si una rosa fregués la seva galta,
de les pupil·les brollaria el plor.
Si el zèfir li fes festes a la cara,
perfumat quedaria de l’olor.
Quan dringa el collaret, el cinyell canta,
anells i braçalets hi fan concert.
Si els del turmell ja besen l’arracada,
vol dir que el seu tresor ocult m’ha ofert.
Si amb els seus ulls no res gosa percebre,
el que em critica no té cap perdó.
No és just si la bellesa no celebra.
Que Déu confongui els meus difamadors!
Des del llindar de la porta, el visir féu gest de voler parlamentar amb sa majestat i Xahraman se li acostà amb cara de pocs amics.
—Excuseu, majestat, pels darrers malentesos. Admeto que puc haver caigut en error, però vós sabeu fins a quin punt us sóc fidel —digué humilment, i en veure que el rei assuaujava el posat, s’animà i continuà parlant—. Considero que la meva missió és procurar que els afers d’estat no s’aturin malgrat tots els contratemps i que l’organització del reialme se’n ressenti el menys possible. Ja sé que ara teniu en poca estima els meus consells, però permeteu-me només una opinió: segurament estareu d’acord que cal treure el príncep d’aquesta torre i us suggeriria que el traslladéssiu al pavelló de palau que dóna al mar, li aniria bé per tranquil·litzar el seu esperit. Vós mateix us hi podríeu instal·lar també, per tal de romandre a prop seu la major part del temps. Fins i tot hi podríeu traslladar l’audiència, convocar-hi el consell els dilluns i els dijous i, aquests mateixos dies, rebre-hi els vostres súbdits. Així, la resta de la setmana la podríeu dedicar al vostre fill i als assumptes privats. Esperem que Déu tingui a bé solucionar les tribulacions de sa altesa ben aviat i, de tota manera, procureu per vós també, que ningú no es troba fora de perill i les adversitats afecten tothom, sense distinció. Penseu que l’home sensat es manté sempre alerta, tal com ho expressà el poeta:
Quan tot t’anava bé, mal no pensaves
del pas dels dies, i no sospitaves
les maltempsades que envia el destí.
T’enganyava la calma de les nits,
no imaginaves pas que tot delit
s’ha de pagar amb monedes de sofrença.
Pobres humans! No perdeu la temença.
Quan el temps us ajudi en aparença,
crideu l’alerta contra el fat mesquí.
El rei hagué de reconèixer que el parer del visir no era gens desencertat i decidí una vegada més de fer-li cas. Així, doncs, ordenà que posessin en condicions el pavelló del mar, per arribar al qual s’havia de recórrer una escullera de vint colzes d’amplada. L’edifici era d’allò més luxós i confortable i les finestres, obertes als quatre vents, donaven al mar. El terra era de marbre policromat i, els sostres, xapats d’or i de lapislàtzuli. Amb motiu d’arranjar-lo per als il·lustres residents, a més a més, entapissaren totes les habitacions amb sedes i brocats i enfilaren pedres precioses a les cortines.
Però malgrat l’extrem confort i l’excel·lent situació de la residència, el jove Kàmar entrà en estat de perenne melangia i res no aconseguia d’aixecar-li els ànims, encara que només fos per uns moments. Obsessionat pel seu amor impossible, de dia ho veia tot negre, passava les nits en blanc i, en els àpats, es limitava a fer quatre mossades. Així s’anava aprimant i empal·lidia cada dia més amb gran neguit del seu pare, que contemplava impotent el decandiment de l’hereu de la corona.
Sa majestat no desemparava Kàmar i, excepte els dilluns i els dijous, dies en què s’ocupava dels assumptes de govern, es dedicava la major part del temps al seu fill. Malgrat tantes atencions, però, no s’observaven símptomes de recuperació en l’estat preocupant del príncep. I començaren a passar, en monòtona successió, dies i més dies.
Però dementre, què li havia passat a la filla del rei Gaiur, la bellíssima Budur? Després que Kaixkaix i Dahnaix l’haguessin deixada al llit, la princesa continuà profundament adormida fins que es despertà, com de costum, amb la claror de l’aurora.
Tan bon punt obrí els ulls, l’assaltà un pensament, una imatge a la memòria que la va fer incorporar de sobte; tenia la impressió que el fet que tan nítidament recordava s’havia produït en aquell mateix llit. Guaità a dreta i a esquerra, aixecà la vista, resseguí l’habitació i, no res: ningú enlloc. Neguitosa, sentí com el cor se li accelerava i, com si hagués enfollit, començà a proferir uns xiscles esfereïdors que desvetllaren esclaves i criades. Les majordomes, esverades, hi acudiren de seguida.
—Valga’m Déu, altesa! Què teniu, què us passa? —digué la majordoma de més edat irrompent a la cambra.
—On és? —cridà Budur en comptes de contestar i, saltant del llit, s’encarà furiosa amb la jaia—: Carronya infecta! On és el meu amor? On heu amagat el jove que ha dormit amb mi aquesta nit?
La bona dona es posà les mans al cap.
—Ai, bon Déu! —exclamà esgarrifada—. Quines bestieses dieu? Mare meva!
—No em faltis al respecte, vella descarada! Et repetiré la pregunta per si ets mig sorda i vull una resposta immediata: a veure, on és el noi d’encisadors ulls negres i celles poblades que ha dormit amb mi aquesta nit?
—Un noi? Aquí? Aquesta nit? —s’atropellà la criada totalment desconcertada—. Si us plau, princesa, si ens voleu prendre el pèl… la veritat, hi ha bromes que passen de mida. Què diria el vostre pare si li arribessin comentaris d’aquesta mena? Déu nos en guard!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…