Nit 755

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que a Badr se li va posar la pell de gallina en sentir aquella anècdota i el verdulaire continuà dient:

—Si ella sospita que tu ho saps, i a hores d’ara deu ser així per tal com avui l’has deixada per venir a visitar-me, segur que en tramarà alguna contra tu. Però no temis, Badr, comptes amb la meva protecció i entre tu i jo la vencerem. Et diré la veritat: jo també conec les arts màgiques, de fet, sóc un expert; d’aquí ve el respecte que em té la diablessa. Ara bé, jo només practico la màgia a fi de bé i quan és necessària, com de vegades per anul·lar la terrible màgia negra de Lab. I és que has de saber que sóc musulmà, tot i que ho mantinc en secret perquè aquí la gent és en major part pagana; i, ja que hi som posats, et diré que el meu autèntic nom és Abdal·lah. Lab adora al foc i per això no pot res contra la meva força, que em ve donada per Déu Omnipotent. I ara, el millor que pots fer és tornar a casa de Lab, amagar els teus sentiments i fer veure que tot continua igual, però tingues els ulls ben oberts i demà al matí torna a venir a veure’m i explica’m tots els moviments que li has vist fer. Si Déu vol, acabarem amb ella definitivament.

En tornar a casa de Lab, Badr seguí les instruccions del vell Abdal·lah i procurà que no se li notés el canvi de sentiments que havia experimentat envers ella. Després de dinar, però, el noi va beure més del compte i, aprofitant la seva fluixesa, Lab el va hipnotitzar i li va demanar:

—Vida meva, nineta dels meus ulls, explica a la teva estimada el que has fet avui des del moment en què t’has despertat i digues tot el que has vist en aquesta casa.

—Si, reina del meu cor, t’ho explicaré tot.

Badr, amb la veu espessa per la borratxera i el son hipnòtic, li va descriure l’escena del jardí i Lab va confirmar el que ja sospitava.

—I t’has enfadat amb mi per això, amor meu? —va preguntar la bruixa.

—Sí, estic gelós… molt gelós.

A continuació Lab el va tornar a l’estat normal i prosseguiren amb els seus habituals jocs amorosos fins que van jeure plegats. Passada una estona, a Badr se li havia esbravat força l’efecte de la beguda, però no obstant això, ell va fer veure que encara estava ebri i que es quedava adormit, mentre amb un ull mig aclucat observava tots els moviments de Lab.

I aleshores va veure que Lab es dirigia cap a una calaixera, obria un calaix i d’ell en treia un estrany objecte vermell que va deixar a terra; després de fer un conjur al seu damunt, el va convertir en un petit bassal envoltat de terra. Després, d’un altre calaix, va agafar un grapat de civada, el va espargir a terra, el va regar amb aquella aigua encantada i dels grans en varen sortir de cop unes ufanoses espigues. Tot seguit va moldre els grans i els va convertir en farina, que va posar en una bossa, la va guardar i se’n tornà al llit al costat de Badr. I per art d’encantament van desaparèixer de la sala el bassal, la terra i les espigues.

El dia següent, Badr va tornar a casa d’Abdal·lah i li va explicar amb tot detall la misteriosa operació que havia vist fer a Lab la tarda anterior.

—Ara ja és segur que ordeix un encanteri en contra teu —sentencià Abdal·lah—, però si Déu vol ens hi enfrontarem amb èxit. Para esment en el que et dic i actua tal com t’indicaré.

Abdal·lah es va treure de la butxaca una bosseta que contenia una lliura de farina de blat i la va donar a Badr mentre li deia:

—Agafa aquesta bossa i emporta-te-la a casa de Lab. Segurament, quan hi arribis, t’oferirà per menjar la seva farina. No la refusis, posa-te-la a la boca, mastega-la, però sobretot no te l’empassis! Fingeix només que l’has engolida i immediatament veuràs que ella et llançarà un conjur i intentarà transformar-te en una bèstia, però com que no t’hauràs empassat la farina no podrà i es quedarà amb un pam de nas. No t’enfadis, tu fes-te l’orni, segueix-li la veta si et diu que tot era una broma i amanyaga-la tant com puguis. Després ofereix-li la teva farina, ella l’acceptarà si tot va bé i, de seguida que notis que li passa per la gola, escup-li a la cara i digues-li: «Faliga, faluga, converteix-te en…», i aquí, tu mateix, posa-hi el nom de l’animal en què vulguis que ella es transformi, i si Déu vol, s’hi convertirà i ja la tindrem dominada. Ah, i fet això, vine corrents cap aquí! Ho has entès bé?

—Sí, perfectament.

—Recordes tots els passos?

—Tots, tinc bona memòria.

—Molt be, doncs, sort i endavant.

—Que Déu us ho pagui, Abdal·lah.

De nou a casa de Lab, aquesta el va rebre amb carícies i afalacs.

—Quant que has trigat, amor meu! —va dir tota melindrosa.

—Ho sento, m’he entretingut un xic parlant amb l’oncle —contestà Badr seguint la comèdia.

I després d’abraçar-lo, Lab va abastar un plat que hi havia damunt d’una tauleta i Badr va veure que contenia la farina que havia molt el dia anterior, la que tenia preparada per a l’encantament.

—Té, tasta-la —oferí ella amb tota normalitat—, aquesta farina és boníssima.

Badr va mastegar ben mastegada la pasta i forçant la nou del coll va fer com si se l’empassés, i en aquell mateix instant Lab, que tenia a punt un gibrell d’aigua, el va esquitxar mentre conjurava:

—Home estrafet, transforma’t en un mul vell, borni i lleig!

Però com que Badr no havia engolit la farina, no li va fer cap efecte i Lab es va quedar atònita. Mes de seguida va reaccionar, la molt astuta, el va abraçar i, tota amorosa, li va dir somrient:

—Quina broma, eh? Espero que no t’hagis enfadat, vida meva…

—No, no, i ara, jo sé acceptar una broma —dissimulà Badr que s’havia quedat amb la pasta de farina enganxada al paladar—, i fixa’t quina casualitat, jo també porto una farina de blat boníssima a la butxaca… té, tasta’n una mica.

Lab se’n va posar un pessic a la boca i se la va empassar, segura que amb tan poca quantitat no li passaria res, però es va equivocar: la farina d’Abdal·lah era més potent i, quan la va tenir coll avall, Badr li va escopir a la cara tot pronunciant:

—Faliga, faluga, converteix-te en… una mula!

I al moment la bruixa es transformà en una mula. Alleugerit en veure que la màgia havia funcionat, Badr va intentar posar-li la brida, però malgrat tots els seus esforços, l’animal es va resistir i no va trobar la manera de fer-ho. Aleshores va córrer com un llamp a casa d’Abdal·lah per demanar-li consell i aquest li va donar una brida especial per poder embridar-la. I la propera vegada que Abdal·lah va veure aparèixer Badr al cap del carrer, el jove muntava la mula.

—Maleïda diablessa, per fi tens el que et mereixes! —va dir Abdal·lah fitant els ulls de la bèstia.

Badr i Abdal·lah es congratularen pel bon resultat de l’estratagema i quan el noi anava a desmuntar, el vell el va aturar i li va aconsellar:

—No, no desmuntis! El que has de fer és fugir, lluny d’aquest país. Vés-te’n d’aquí que, ara que la tens sota el teu domini, la muntura ha d’obeir totes les teves ordres. Però no oblidis una cosa: no has de treure-li mai la brida i no permetis, sota cap concepte, que ningú l’hi tregui. Queda clar?

—Més clar que l’aigua. Moltes gràcies per tot, Abdal·lah, no oblidaré mai el vostre favor.

I després d’acomiadar-se, Badr va enfilar camí i s’allunyà del poble.

Al cap d’unes hores de viatge, va arribar a una altra població i en passar per un carrer, un ancià d’aspecte agradable li va fer senyal amb la mà per tal que s’aturés i li adreçà la paraula.

—Alto, jove! —va dir-li l’home—, estàs de viatge per aquests mons de Déu? D’on véns ara?

—Vinc del poble de Lab i me’n vaig cap a Pèrsia, al Khurassan.

—Ui, et queda un llarg camí! No vols pas fer una parada i descansar un xic a la meva fonda?

—Fet. Si em dius on és hi faré cap.

—Segueix-me, si et plau.

I encara no havien fet quatre passes que els va sortir a l’encontre una vella xaruga. La dona es va quedà plantada davant la mula, impedint-li d’avançar, i esclafí a plorar.

—Ai, Déu meu, pobrissona! —digué entre sanglots—. Aquesta mula és igual que la que tenia el meu fill.

—Senyora, totes les mules són més o menys iguals —va dir Badr d’allò més sorprès.

—No, no, aquella era especial, un animal fora del comú, però fa poc que se’ns ha mort… quina desgràcia! I et juro que aquesta és ben igual. Escolta, a tu que tant te fa l’una com l’altra, per què no em vens aquesta?

—No, aquesta no la puc vendre! —s’apressà a negar Badr.

—T’ho demano per l’amor de Déu, tingues bon cor, a tu t’és igual, i en canvi, pel meu fill… ai!, em fa por que és morirà a causa de tan sentida pèrdua. Per una menuderia així, suposo que no deus pas voler tenir un mort a la teva consciència.

—Dona, no exageris!

Però la vella arribà a insistir tant que al final Badr, per treure-se-la de sobre li va dir:

—Te la venc per mil dinars!

Badr estava convençut que aquella quantitat era fora de l’abast de la dona però, amb gran neguit, va veure com es treia mil dinars de l’escarsella i els hi feia a mans. Atribolat, Badr intentà de fer-se enrere.

—No, mira, no la venc… era una broma.

—Ei, tu, que en aquest poble no està permesa la mentida! —l’amonestà llavors el vell que l’acompanyava a la fonda—, jo sóc testimoni que li has dit a la senyora que l’hi vendries per mil dinars i el càstig per mentida és la pena de mort.

I molt a pesar seu, Badr es va veure obligat a desmuntar i a lliurar les regnes a la dona.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…