Nit 858

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hubub va dir:

—I com vols que anem pel carrer amb aquestes cadenes? Jo gairebé no puc caminar!

—No patiu! Potser no sóc ferrer jo? Porto la clau mestra per obrir els grillons.

—Però amb aquests vestits! —objectà Zain—, fem una pudor…

—Considerant la vostra situació, no crec que el cadi hi tingui res a objectar —va dir el ferrer mentre li treia els grillons i la cadena.

De tota manera, mentre el ferrer llevava les cadenes a Hubub i a Sukub, Zain es va canviar el vestit de sac per un de seda que guardava al bagul i, aprofitant que el seu marit assistia a un banquet ofert per un marxant conegut seu, Zain i les esclaves van poder sortir de la fonda sense problemes i seguiren el ferrer fins al jutjat.

El cadi les va rebre amb molts compliments i quedà impressionat per la bellesa de Zain. «Certament, el ferrer s’ha quedat curt, no hi ha paraules en aquest món per descriure-la», pensà.

—Com et dius? —li va preguntar.

—Zain Almauassif.

—Bonic nom!

I Zain, posant en joc tot el seu encant, li va explicar amb una certa exageració les vexacions que havien patit, ella i les seves companyes, per part del jueu, tot amagant-li que es tractava del seu marit. Un cop va haver finalitzat l’exposició de queixes, el cadi la interrogà:

—Estàs casada?

—No, senyor.

—I quina religió professes?

—L’Islam. Malgrat que el nostre amo és jueu, nosaltres som musulmanes.

—Jures que segueixes la doctrina del Profeta Mahoma?

—Sí, ho juro

—I com és que vas anar a parar a mans d’aquest desaprensiu jueu?

—Aquest jueu, senyor, era l’administrador de casa meva i, abans de morir, el pare li encarregà l’administració de la meva herència, que ascendia a quinze mil dinars. El jueu, però, estava enamorat de mi i em va sol·licitar en matrimoni a la meva mare, cosa a què ella es va negar; llavors ell, contrariat, va desaparèixer amb els meus dinars. Al cap d’un temps em vaig assabentar d’on parava i el vaig anar a veure per tal que em tornés els meus diners, acompanyada de les meves esclaves aquí presents: Hubub i Sukub. Però en lloc de tornar-me els diners ens va segrestar i, encadenades, ens obliga a anar amb ell per aquests móns de Déu.

—I vosaltres esteu casades? —preguntà el cadi a continuació, adreçant-se a les esclaves.

—No, senyor, tampoc no estem casades —contestà Hubub en nom de totes dues.

—Aneu-vos-en tranquil·les, noies, que es farà justícia —assegurà el cadi—. Demà faré comparèixer el jueu i tot s’arreglarà. I a més, prometo que em casaré amb Zain una vegada el malfactor hagi rebut el seu càstig.

Zain va haver d’empassar-se la saliva, però per no contrariar el cadi es va limitar a donar-li les gràcies per la seva atenció. Animades per aquell èxit, en sortir del jutjat les noies demanaren al ferrer que les acompanyés a casa del segon cadi del poble, li exposaren també les seves queixes, i així van fer també amb el tercer i amb el quart. I tots els cadis els prometeren que l’endemà farien justícia i que posteriorment es casarien amb Zain. I val a dir que aquella nit ni els cadis ni el ferrer aclucaren l’ull pensant en la formosa noia.

Al matí següent, mentre el jueu dormia com un soc de resultes del banquet de la nit anterior, les noies es vestiren decentment i se n’anaren al jutjat. I quan els quatre cadis presents a la sala les varen veure entrar, es quedaren bocabadats contemplant la bella Zain. Al primer cadi li va caure la ploma de les mans, el segon va vessar la tinta, el tercer, que comptava, es va descomptar i el quart, que parlava, començà a quequejar fins que emmudí del tot.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…