Nit 578

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el califa, meravellat com estava del contingut d’aquells flascons, exclamà:

—A fe que Déu no ha donat mai a ningú tant poder com donà a Salomó, fill de David (La pau sigui amb ells!).

Mussa sol·licità del sobirà que tingués a bé nomenar successor seu, a les contrades que governava, el seu fill Harun, ja que ell tenia intenció d’anar-se’n a Jerusalem a adorar Déu. El califa li va concedir el que demanava i Mussa marxà en pau cap a la Ciutat Santa, on li sobrevingué la mort.

Vet aquí la història de la Ciutat d’Aram. Déu és Savi!

El rei, la concubina i els set visirs

I també m’han explicat, majestat —enllaçà Xahrazad—, que en altre temps visqué un gran rei, un sobirà que posseïa exèrcits i una munió d’auxiliars i que gaudia de sobrada fama i fortuna. Mal que ja es feia gran, encara no havia tingut cap fill i la manca d’un successor el començava a preocupar. Decidit a resoldre la qüestió d’una bona vegada, demanà a Déu, mitjançant el Profeta Mahoma (La benedicció i la pau siguin amb ell!), i tots els honorables i els màrtirs, que li donés un fill en qui poder-se emmirallar i que es fes càrrec de la seva autoritat.

Aquell dia mateix la seva esposa quedà prenys i, al cap del temps de l’embaràs, portà al món un nadó bell com el ple de lluna. Tot just va fer els deu anys, el rei el lliurà a un dels savis de palau, un home enginyós anomenat Sindibad que s’ocupà de l’educació del petit. Li ensenyà, entre d’altres disciplines, filosofia i literatura i esdevingué el jove més instruït de la seva època tant en ciències com en belles lletres. I el rei completà la seva educació convertint-lo, en mans dels cavallers del reialme, en un gran genet. Excel·lí tant en aquestes arts que a la lliça superava fàcilment els rivals.

El savi Sindibad, complint ordres del rei, li aixecà l’horòscop i li determinà l’ascendent. El resultat fou, si més no, ben sorprenent: si en el termini de set dies pronunciava una sola paraula, moriria. I el savi, no cal dir, ho comunicà immediatament al sobirà.

—I què és el millor que podem fer? —preguntà el rei.

—Crec que l’hauríeu de tancar set dies en un lloc d’esbarjo, on pogués escoltar instruments musicals.

El rei envià a buscar una de les seves concubines favorites, la més bella, i li lliurà el seu fill dient:

—Emporta-te’l amb tu al serrall i no permetis que surti en set dies.

Al serrall d’aquell alcàsser hi havia quaranta dependències a cada una de les quals hi havia deu esclaves. Totes tenien un instrument musical i si alguna tocava, el castell sencer ballava. I s’ha de dir que era un alcàsser idíl·lic, voltat d’aigua corrent, arbres fruiters i plantes aromàtiques.

La bellesa i atractiu del jove feien perdre el cap, i això mateix li va passar a la concubina preferida del rei la primera nit que el jove passà al serrall. Efectivament, no va poder contenir la passió que li despertà i se li llançà al damunt.

—T’asseguro que quan surti d’aquí ho diré tot al meu pare i et matarà, desvergonyida! —protestà el jove.

La concubina, però, es va voler avançar i fou ella qui primer se n’anà a trobar el rei i se li llançà als peus feta una mar de llàgrimes. El sobirà va voler saber quin n’era el motiu:

—Què passa? Que no es troba bé el meu fill?

—Majestat, m’ha volgut posseir i matar. Sort que he pogut fugir! Però no el vull veure més, ni a ell ni el castell.

El rei s’enfurismà tant que decidí ordenar als visirs del regne que matessin el seu fill.

—El rei està decidit a matar el seu fill —comentaren els visirs, esglaiats—. Però si ho fa se’n penedirà, només cal recordar quant li va costar d’aconseguir tenir-lo. I el més segur és que ens en donarà a nosaltres les culpes per no haver-li impedit de fer aquesta atzagaiada.

Els visirs, tots d’acord amb aquest plantejament de la qüestió, se les enginyaren per fer desistir el sobirà del seu propòsit.

—Jo evitaré que el rei faci cap mal —saltà un.

I immediatament demanà audiència.

—Majestat, ni que Déu us hagués donat mil fills no n’hauríeu de matar cap per la sola denúncia d’una concubina. Més que més perquè no sabeu si us diu la veritat. I si us menteix? Podria ser perfectament una tracamanya seva.

—Que potser sabeu alguna anècdota relacionada amb els ginys de les dones? —preguntà el rei, pensarós.

—I tant! Mireu: segons diuen, un rei que es delia per les dones s’enamorà en una ocasió d’una que va veure, del palau estant, en una eixida veïna. Aquella dona feia tant de goig que el rei no es va poder estar d’esbrinar qui era i vet aquí que es tractava de la dona d’un visir seu. El sobirà requerí immediatament la presència de l’esmentat visir a fi d’enviar-lo a una missió d’inspecció ben lluny d’aquells verals. Tan bon punt el visir va ser fora, ell se les empescà per entrar a casa de la dona. Ella el rebé amb tots els respectes, besant-li mans i peus i posant-se a la seva disposició, i li preguntà:

—Majestat, per quin motiu ens honoreu amb la vostra presència?

—L’amor i la passió que sento per vós m’hi han portat.

Ella tornà a besar el terra davant seu i respongué:

—Majestat, si jo amb prou feines mereixo ser servidora d’un dels vostres súbdits, com puc tenir el gran honor de gaudir de la vostra estima?

El rei li va voler agafar la mà, però ella s’hi negà:

—Majestat, encara no és moment d’això. Tranquil, quedeu-vos aquí que us prepararé alguna cosa de menjar.

El rei s’assegué al divan del visir. L’esposa d’aquest, mentre li preparava el menjar, li oferí un llibre de proverbis i literatura, la lectura del qual li tragué del cap el propòsit de fornicar i cometre adulteri. L’esposa del visir li presentà el menjar: hi havia una varietat de plats que arribava a la norantena. El rei en tastà un mos de cada un; tanmateix, tots tenien el mateix gust. El rei així li ho va fer saber, i ella contestà:

—Que Déu us empari, majestat. Això ho he preparat per fer-vos reflexionar —digué, i en veure el gest interrogador del califa, prosseguí: A palau hi teniu noranta concubines de diferents races però totes tenen el mateix gust.

El rei estava tan avergonyit que marxà immediatament, sense posar-li la mà a sobre. Amb les presses, però, oblidà el seu anell sota un dels coixins del divan.

El visir tornà, al cap de poc, de la missió que li havia estat encomanada. Després de saludar sa majestat i informar-lo de les noves, se n’anà cap a casa. Però tot just asseure’s al seu divan va trobar l’anell del califa. Tot i que el disgust fou majúscul, no en comentà res a la seva esposa, tan sols se’n mantingué allunyat, fins al punt de no dirigir-li la paraula, durant un any sencer. Ella, és clar, no en sabia pas el motiu.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…