Nit 191

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Kàmar afegí:

—Que potser sabeu d’algú que hagi somiat que combatia i s’hagi despertat amb una espasa bruta de sang a la mà?

—No, i ara!

—Doncs bé, no us perdeu detall del que us contaré: cap a la mitjanit m’he despertat i amb gran sorpresa m’he adonat que no era jo sol qui ocupava aquest llit. Una noia jeia adormida com un àngel al meu costat. Era bellíssima, indescriptible i, curiosament, amb un aspecte molt semblant al meu, tan esvelta i formosa, com si fos la meva versió femenina. L’he tocada suaument, per assegurar-me que era real, i ja ho crec que ho era! L’he admirada, l’he acaronada i fins l’he besada, amb un cast petó, però no he anat més lluny. De seguida he sospitat que éreu vós mateix qui l’havia introduïda a la meva habitació, per fer-me canviar l’opinió negativa que tinc de les dones, i ja us puc ben dir que ho heu aconseguit. Però per més que l’he sacsejada no hi ha hagut manera de despertar-la i he vist frustrada la meva ànsia de saber qui era i d’on venia. Com a record, li he agafat un anell preciós que duia i me l’he posat al dit. I aquest matí, quan he obert els ulls, ja no he trobat ni rastre de la noia: s’havia fos! És comprensible que, amb el desconcert, la decepció i la ràbia que tenia, hagi fet el que els he fet al criat i al visir. I ara, mireu l’anell, pare.

I llavors es va treure la joia i l’allargà al seu pare.

—Si no fos per això jo també creuria que ha estat una il·lusió. Però com expliqueu, si no, que jo tingui ara aquest anell? Fixeu-vos quin treball tan fi, deu ser d’un valor incalculable.

—Extraordinari! —exclamà el rei, entre perplex i meravellat, després d’examinar-lo a consciència—. Certament, aquesta és una prova de pes, però per desgràcia jo no et puc aclarir l’assumpte, fill meu, excepte dir-te una vegada més que no hi he tingut res a veure. Com deu haver arribat aquí la bella intrusa? I després, com és que ha desaparegut? Molts interrogants sense resposta. Ah, si és cosa del visir, ja pot anar pregant, perquè com hi ha món que perdrà el cap! En fi, ja ho descobrirem. Paciència, Kàmar, que ja en traurem l’entrellat si Déu vol! Cal deixar passar temps, però tot i així, tal com digué el poeta:

—Almenys m’he convençut que no t’has tornat boig, però només Déu pot resoldre el misteri —conclogué Xahraman.

—Però pare, hauríeu d’esmerçar algun esforç per tal de trobar la donzella. Si no, em moriré de pena!

I el príncep, en to malenconiós, recità:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…