Nit 225
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que, amb prou feines, Kàmar aconseguí d’articular les paraules justes per ordenar al tresorer que es retirés. Sol i esfondrat, desenfardellà la roba i començà a regirar els vestits dels seus estimats fills als quals ara creia ben morts. Fou aleshores quan s’adonà que hi havia quelcom a les butxaques, hi posà les mans i en va extreure dos pergamins força rebregats, relligats amb cintes de cabell.
Precisament, Amjad i Asad havien decidit de guardar-se les cartes comprometedores de les seves respectives mares a la butxaca. Les volien mantenir com a prova per un si de cas i no els havia semblat oportú deixar-les en cap lloc on poguessin ser descobertes per tercers.
Kàmar, estranyat, va reconèixer les cintes de cabell de les seves esposes i quan va llegir el contingut de les cartes, va quedar profundament commogut.
—Fills! Fills meus! He mort els meus fills injustament! Amjad! Asad! Fills del meu cor! —cridà, mentre es bufetejava, es colpejava, s’estirava els cabells i s’esquinçava la roba.
Des d’aquell moment, el dol i la tristor s’apoderaren del palau. Kàmar no va voler veure ni saber res de les seves esposes, organitzà uns pomposos funerals i va fer construir dues tombes, amb els noms gravats dels seus fills, dins d’un mausoleu que anomenà «el lamentatori». Durant les exèquies, inundades de plors i gemecs, Kàmar es llençà sobre la tomba d’Amjad per recitar:
Sol eclipsat sota la pols,
les estrelles ploren per tu.
Els ulls ja no miren ningú,
sols et veuran a l’altre món.
El zel encengué el foc etern
i ara el cel s’entela de dol,
l’insomni em forneix desconsol,
sense tu jo em trobo a l’infern!
I, seguidament, damunt la tomba d’Asad recità:
No ha estat voluntat del Senyor
que aquest dol tu i jo compartíssim:
és fosc l’espai fins l’infinit
i m’han perdut els ulls color.
Valen les llàgrimes ben poc,
però la vista em trenca el cor:
perquè he de veure’t en el lloc
que iguala el vil al bondadós!
Després d’aquell fet luctuós, Kàmar es transformà en un home taciturn i solitari, apartat de les dones, separat d’amics i companys i, quan no havia de dedicar-se a les tasques de govern, tancat al lamentatori la major part del temps. L’alegria i el bon viure havien abandonat el palau reial de Banús.
Molt lluny d’allà, però, els suposats difunts, Amjad i Asad, vagaven per valls i boscos, alimentant-se de plantes i fruits silvestres, bevent aigua dels rierols i dormint sota la capa estelada del firmament. Durant un mes sencer caminaren per terreny pla fins que van arribar al peu d’una muntanya, una mola impressionant de roques i sílex que decidiren d’escalar. Arribats a un cert punt, la muntanya es feia menys escarpada i hi descobriren dos camins: l’un semblava vorejar-la horitzontalment i l’altre pareixia menar directament cap al cim. Després de breus consideracions, decidiren de seguir aquest darrer, però al cap de cinc dies de lenta i penosa pujada no havien arribat enlloc.
Atuïts pel cansament i la gana, car poca cosa de menjable hi havia en aquelles alçades, es veieren obligats a tornar enrere fins a l’inici dels camins i seguir l’altre per veure si tenien més sort i aconseguien travessar la muntanya.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…