Nit 825

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Hassan, una vegada fora de la ciutat, va aferrar la vareta amb força i va dir, alhora que colpejava el terra:

—Servidors d’aquests noms! Veniu i doneu-vos a conèixer.

Llavors, amb els ulls esbatanats, van veure com la terra s’esquerdava i en sortien set genis tan grans que, amb els peus tocant a terra, el cap depassava els núvols. Tots set van besar el terra davant Hassan tres cops i, com si ho tinguessin estudiat, van parlar els set alhora:

—A les vostres ordres, senyor. Maneu-nos el que vulgueu, tant si voleu que eixuguem els mars com que traslladem les coses de lloc, sigui el que sigui nosaltres ho farem, qui posseeix la vareta és nostre amo i a ell ens devem.

I tornaren a besar el terra. Si bé a Hassan l’aparició d’aquelles monstruoses figures el va esfereir, no ho va mostrar i els va preguntar amb veu segura:

—La nostra empresa necessita homes valents, potser s’hauran d’enfrontar a exèrcits nombrosos i despietats per protegir-nos. La vostra gent és abrivada?

—Senyor —van respondre els set a la vegada—, cada un de nosaltres comanda set tribus de genis valerosos, això fa un total de quaranta nou tribus. La nostra gent viu escampada per arreu: muntanyes, valls, deserts i mars. I, a més de ser valerosos, heu de pensar que la seva sola visió atemoreix en gran manera. N’hi ha de totes formes: uns amb cap i sense cos, altres amb cos i sense cap i d’altres amb cap d’animal i cos humà i a l’inrevés. Però, digueu-nos, quina empresa hem d’acometre?

—Ens heu de dur, a tots nosaltres i el més ràpidament possible, a Bagdad.

Els set genis emmudiren de sobte, uns acotaren el cap i d’altres se’l quedaren mirant fixament.

—Què passa? A què ve aquest silenci? —els demanà Hassan.

—Senyor —va dir un, fent una passa endavant—, el que ens demaneu és impossible. En temps de Salomó i el seu fill David (La pau sigui amb ells!) vam jurar que mai a la vida duríem sobre la nostra esquena i espatlla a cap fill d’Adam i encara mantenim el jurament. Però no patiu, us farem guarnir cavalls que us hi duran, pel que fa a nosaltres només cal que piqueu amb la vareta i acudirem.

—Quant de camí hi ha fins a Bagdad? —va preguntar-los.

—Set anys.

—Set anys! —va exclamar Hassan—. Com és possible, si jo he vingut en menys d’un?

El geni va deixar anar una sorollosa riallada.

—I se n’estranya! —va fer entretalladament per culpa del riure—. Però, home de Déu, el xeic Abdalkuddús us va fer muntar l’elefant que en tres dies va recórrer la distància que un genet hauria fet en tres anys. Després, el xeic Aburrix, que pertany a la nissaga d’Assaf ben Barkhia, i que rep favors de Déu, et va confiar al geni Dahnaix, que, en un dia amb la seva nit, també va fer un camí de tres anys. Sí, ja ho sé que sumen sis només, però és que de l’alcàsser del Mont del Núvol, on hi viuen les set germanes, fins a Bagdad hi ha un any. Vet-ho aquí.

Hassan es va quedar bocabadat, igual que Manarassanà i la vella Xauahi, i tan sols va poder dir, amb la mirada esmorteïda:

—Glòria a Déu que fa fàcils les coses difícils. —I s’adreçà al geni—. Així, doncs, quant trigarem a arribar a Bagdad amb els cavalls?

—No us ho puc dir exactament. Tot i que són cavalls genis, no tenen els poders de l’elefant i de Dahnaix, i també dependrà dels entrebancs que us surtin pel camí.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…