Nit 661

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Garib, aprofitant el desconcert de Bataix, li assestà un cop de maça que el va tombar i el deixà cargolat a terra gemegant de dolor. Els musulmans van esclatar en crits d’alegria i Garib, que va distingir el seu germà Sahim a primera línia, els va apressar:

—Cuiteu! Veniu i lligueu aquest gos!

Uns quants soldats van córrer a lligar Bataix i se l’emportaren presoner. Mentrestant, els infidels no s’acabaven de creure que d’un sol cop aquell misteriós cavaller hagués pogut abatre el seu heroi. Entre encuriosits i espantats, no paraven de comentar:

—Qui és aquest? D’on ha sortit? Com és que ha vençut el gran Bataix d’un batzac? I ha aparegut d’entre nosaltres com per art d’encantament!

Un altre cavaller indi va sortir a continuació a la palestra, decidit a mantenir l’honor de les seves armes. Però l’orgull li durà ben poc: en un batre d’ulls Garib el va estendre a terra i va córrer la mateixa sort que el seu admirat Bataix. I així continuaren caient els cavallers indis sota la maça de Garib, de forma que a mitja tarda els musulmans ja havien fet cinquanta-dos presoners.

Quan tocaren els timbals per indicar el final del jorn de batalla, Garib cavalcà en direcció a les files dels musulmans, cap al seu exèrcit en definitiva, i es va parar davant de Sahim.

—Que el teu braç mai no perdi la força, gentil cavaller! —el va saludar Sahim sense reconèixer-lo—. Gràcies a tu, avui hem sortit airosos de la confrontació i, si no t’importa, m’agradaria saber qui ets i per què t’has unit a nosaltres.

Garib es va aixecar la visera del casc i aleshores Sahim va poder distingir clarament de qui es tractava. Després dels instants de silenci que provocà la sorpresa, va esclatar la joia.

—Garib! Ets tu, Garib, germà meu! —cridà Sahim, eufòric—. Gent, el rei, el rei Garib ha tornat! El rei ha vingut del país dels genis i torna a ser amb nosaltres!

L’eco de les seves paraules es va estendre ràpidament entre les tropes i tots victorejaren el rei i s’alegraren de la seva tornada, sobretot enmig d’aquelles difícils circumstàncies. Aclamat pel poble, Garib va entrar a Oman, al costat de Sahim, i va fer cap al palau reial.

A l’hora de sopar, tot i que lamentaren l’absència de Sadan i Jamrakan, els dos germans, envoltats dels cortesans i els caps militars, van celebrar la feliç avinentesa i Garib, amb Kailajan i Kaurajan al costat, els va explicar la seves aventures al país dels genis.

Després de l’entretinguda sobretaula es va desfer la reunió i els habitants de palau es van retirar a les seves habitacions. Garib encara es quedà una estona conversant amb els genis i els va dir:

—Com m’agradaria passar aquesta nit al meu harem! Llàstima que Mahdia i Kaukab siguin tan lluny, a Kufa…

—Ui, per nosaltres les distàncies no són problema! —observà Kailajan—, si hi vols anar, Kaurajan i jo t’hi portarem d’una volada.

—I tant! —corroborà Kaurajan—, pots passar aquesta nit a Kufa tranquil·lament i de matinada tornar a Oman.

—Em fareu un favor! —s’entusiasmà Garib.

—Doncs no se’n parli més i puja a la meva esquena —indicà Kailajan i, girant-se vers Kaurajan, li va dir—. Jo me’l carregaré d’anada i tu de tornada.

—D’acord. Som-hi! —va fer Kaurajan.

Kaurajan va ajudar Garib a instal·lar-se a l’esquena de Kailajan i els dos genis van emprendre el vol. En menys d’una hora arribaren a Kufa i el deixaren a les portes del palau.

I quina alegria va tenir Dàmik en rebre la visita inesperada de Garib! Oncle i nebot se saludaren efusivament i tingueren ocasió d’explicar-se el que els havia passat des que no s’havien vist. Dàmik li va contar com s’havia quedat meravellat quan al palau de Kufa es presentaren mil genis carregats de regals i acompanyats, a més a més, de la bella Kaukab.

—I quan em van dir que venien de part teva, imagina’t! —recordà Dàmik—. No m’ho podia creure!

—I com estan Mahdia i Kaukab?

—Molt bé, gràcies a Déu, i de segur que les omplirà de goig saber que ets aquí, sempre diuen que t’enyoren.

Per ordre de Dàmik, un criat va anar a l’harem a anunciar la presència de Garib a palau i les noies, contentes i excitades amb la visita del seu estimat, es disposaren a rebre’l vestides amb les seves millors gales. Aquella nit, Garib la va passar plàcidament al costat de Mahdia i Kaukab i, abans de despuntar l’aurora, s’acomiadà d’elles i de l’oncle Dàmik. A l’esquena de Kaurajan, va volar cap a la ciutat d’Oman, on va arribar amb les primeres clarors del dia, fresc i dispost a incorporar-se de nou a la lluita.

Quan hagueren obert les portes de la ciutat i l’exèrcit musulmà, en disciplinada formació, començà a desfilar cap a les seves posicions extramurs, es va presentar un cavaller de l’exèrcit enemic en so de pau. I, davant la sorpresa de tots, els va fer saber que el seu comandant en cap, el príncep Rad Xah, sol·licitava un intercanvi de presoners. Garib no va dubtar ni un moment a acceptar l’oferta i així fou com, amb la complaença general, Jamrakan i Sadan tornaren al costat dels seus companys i Garib els va poder abraçar.

Fet el tracte i alliberats els presoners, el ressò dels tambors de guerra anuncià la represa de la batalla.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…