Nit 244

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la vella li contestà:

—Num, la preferida del califa, la vol comprar i l’he portada aquí perquè la conegui.

—Ja us en podeu tornar per on heu vingut, doncs —féu el guardià taxativament—. Tinc ordres del califa de no deixar entrar ningú.

La jaia se’l mirà com qui es mira algú que ha perdut l’enteniment.

—Calla i no diguis més bajanades! —l’escridassà, a l’últim—. Que no saps que Num ja s’ha restablert de la malaltia? I que el califa, que no hi cap d’alegria, la vol complaure amb tot? O sigui que més et val deixar-la passar, perquè si el califa s’assabenta que has posat traves als desitjos de la seva estimada, de segur que et farà tallar el coll.

Abans que el guardià tingués temps de posar-hi cap mena d’objecció, la jaia es girà vers Nima i digué amb veu ferma:

—Apa noia, entra. Ah, i no li comentis res a la senyora d’aquest petit entrebanc, d’acord?

Nima acotà el cap i enfilà el passadís. Però eren tants els nervis que tenia i tanta la por que, en lloc d’anar-se’n cap a l’esquerra, se n’anà cap a la dreta, i en lloc de comptar cinc portes i entrar a la sisena, en comptà sis i entrà a la setena.

Era una gran sala ricament emparamentada de cortines de seda amb recams d’or i el terra cobert de bella tapisseria. Del sostre penjaven petits braserets d’aram que encensaven la sala amb encisadors aromes d’àloe, d’ambre i d’almesc. Al bell mig hi destacava, entapissat de brocat damasquí, un gran divan en el qual Nima s’assegué.

Intentava asserenar-se, quan, tot d’una, la porta s’obrí i entraren una esclava i la germana del califa.

—Qui ets tu? Què hi fas aquí? —preguntà aquesta, sobresaltada.

Però Nima acotà el cap i no contestà.

—Noia, si ets una de les concubines del meu germà, i us heu enfadat…

La germana del califa es va interrompre, l’anava a engegar a la fresca però s’ho va repensar.

—Bé —continuà—, digue’m què ha passat i miraré què puc fer per tu.

Nima no gosà tampoc respondre. Sabia que una sola paraula d’ell podia arrossegar les pitjors conseqüències. Cansada d’aquella actitud, la germana del califa ordenà a l’esclava que l’havia acompanyada:

—Posa’t a la porta i no permetis que entri ningú.

I, seguidament, s’acostà a Nima.

—Tu…, tu no ets del serrall! —exclamà la germana del califa—. Noia, si no vols que perdi la paciència, contesta les meves preguntes.

Però Nima continuà en silenci. La germana del califa, empipada cosa de no dir pel procedir de la jove, la va engrapar per la sina i d’una estirada la posà dempeus.

—Parla o t’estomacaré tant que ni el meu germà et reconeixerà —l’amenaçà tot sacsejant-la.

Tot d’una emmudí; i, de primer molt tímidament però després amb més avidesa, li palpejà els pits.

—Ets…, ets…, ets un home —pogué articular ella.

Nima caigué de genolls als peus de la germana del califa, i entre sanglots, suplicà:

—Per Déu us ho demano, senyora, ajudeu-me i protegiu-me! No sóc més que un pobre enamorat que arrisca la vida per la seva estimada.

Amb la perplexitat a flor de pell, però ablanida per aquell jove que sospirava als seus peus amb el plany als llavis, la germana del califa determinà de consolar-lo:

—No t’amoïnis, noi; si em dius el teu nom i també el d’ella, faré tot el que pugui perquè us retrobeu.

—Grans mercès, senyora, grans mercès! Sóc Nima ben Arrabí, de Kufa, i l’estimada es diu Num, raptada per Alhajjaj, amb la complicitat d’una jaia, i enviada aquí, a la cort.

—Déu del cel! —exclamà la germana del califa—. Així, doncs, Num no és una esclava comprada legalment, sinó…

Deixant la frase a mitges i a grans gambades es va dirigir cap a la porta i ordenà a l’esclava que anés a buscar Num a la seva cambra.

—Oh, calleu, jaia, us ho prego! —clamava Num a les insinuacions de mal averany que feia la vella per la trigança de Nima—. Calleu, que massa he hagut de lluitar per vèncer l’ardent desig del califa i per dominar el meu cor, que m’empenyia a fugir, perquè ara, tan a prop del retrobament, tot s’espatlli.

—Ànima bondadosa! —exclamà la dona, besant-li el front.

Tot seguit, però, se’n separà. Acabava de sentir-se un truc a la porta de l’antesala.

—Qui és? Qui truca? —demanà la vella.

La veu jovenívola de la criada es deixà sentir:

—Sóc jo… Sóc la serventa de la germana del califa.

Més contrariada que altra cosa, la jaia obrí la porta.

—M’envia la senyora a dir-vos que demana la presència de Num a la seva cambra —li comunicà l’esclava.

—Ara mateix hi vaig —respongué Num, que havia acudit de seguida a veure qui era.

—Potser Nima és amb ella —observà la vella—, i s’ha descobert tot l’assumpte.

Pocs moments després, Num arribava tota preocupada a presència de la germana del califa amb el cor encongit i l’angoixa a l’ànima.

—Has estat poc franca amb mi —li digué la germana del califa, tot just la veié entrar a la sala.

Num escoltà el retret amb el cap cot, veient-se la pedregada al damunt.

—Per equivocació, el teu estimat Nima ha fet cap aquí.

Un calfred va recórrer el cos de Num.

—No temis, dona, no temis —va fer la germana del califa—. Li he promès que us ajudaria.

A Num, en sentir aquella oferta d’ajut, se li esvaniren totes les angúnies i les pors i es llançà als braços de Nima.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…