Nit 388

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esposa del moliner, amb la intenció de guanyar-se l’afecte del veí, li va explicar fil per randa el que tant li havia dit el seu marit que mantingués secret. El veí, que no tenia ni una malla, tot s’ha de dir, va pensar: «A bodes em convides!». Així doncs, quedaren que hi anirien aquella mateixa nit. A l’hora prefixada es reuniren, començaren a excavar i, efectivament, descobriren un tresor. Tota aquella riquesa despertà la cobdícia del veí i, astutament, proposà:

—No et sembla que el millor fóra que jo me l’emportés i que el guardés en lloc segur?

—No, no, el més encertat fóra que ens el partíssim, que ens divorciéssim dels respectius cònjuges i que després ens caséssim per tal de gaudir-ne conjuntament.

—Sí, dona! I si després de la partició, i un cop a casa, t’hi repenses i et cases amb un altre? Pel que diuen, els diners són molt llaminers.

—Oh, això també ho podria pensar jo de tu.

Després d’un llarg estira i arronsa, i en veure que la dona li posava tantes traves, va tirar pel camí del mig i ho va resoldre matant-la. Aprofitant el clot del tresor, la va enterrar allí mateix. L’albada, però, el sorprengué a mitja feina, de manera que, sense acabar-la de colgar, va arreplegar els diners i fugí.

Pel que fa al moliner, tenia costum, tot just llevar-se, d’anar directament a estacar l’ase al molí. I aquell dia, tot i que va trobar a faltar la seva dona, també ho va fer així; però l’ase, a mitja volta, es va topar amb el clot i s’aturà. Xurriacada va, xurriacada ve, començà a arriar-lo. Tanmateix, la bèstia per comptes d’anar endavant reculava, fins al punt que, el moliner, encès, l’agullonà. Com que ni així no va moure ni peu ni cama, s’aïrà talment que li va clavar un ganivet al costat i el va deixar mort i remort. En clarejar el dia, va trobar, a la vora de l’ase, el cadàver, a mig colgar, de la seva esposa. El pobre home no va tenir altre remei que plorar la pèrdua de l’esposa, el ruc i el tresor, i tot per haver revelat el secret del somni a la seva muller!

El ximplet i els dos trapelles

Un ximplet menava un ruc estirant-lo pel ramal; i vet aquí que un parell de trapelles el clissaren i un digué a l’altre:

—Ara veuràs com li robo el ruc.

—I com t’ho faràs?

—Segueix-me i ho sabràs.

Cautelosament i pel darrera, s’hi acostaren; el que havia fet la proposta deslligà el tros de corda i lliurà el ruc al seu company fent-li senyals que guillés de pressa amb l’atzembla. Tot seguit es lligà ell el ramal al cap i anà seguint el ximplet fins que, després quatre passes, s’aturà en sec. El ximplet prou estirava fort, però com que el que ell creia animal no es movia, es girà i va veure que duia un home i no un ruc!

—Ep!, què ha passat aquí? —va fer estranyat i sense entendre res de res.

—Com! Que no em coneixeu? Sóc el vostre ruc.

—No pot ser, no pot ser… —anava dient, tot passant-se la mà per la closca.

—No us hi trenqueu el cap i escolteu el que us explicaré. Mireu, un dia que vaig tornar a casa ben embriac, la meva mare, que ja és gran i és una dona devota, exclamà: «Fill meu, ja pots demanar perdó a Déu!». Jo, en comptes d’això, vaig agafar un bastó i li vaig clavar una garrotada. Ella em va maleir fins a convertint-me en l’ase que he estat fins ara. Avui es deu haver recordat de mi, m’ha perdonat i ara m’he tornat l’home que era abans.

—Com he pogut? Com he pogut muntar-vos i fer-vos tot el que us he fet?! Déu meu!

Al trapella li va venir una riallera irreprimible i, a corre-cuita, va haver d’escampar la boira.

El ximplet, després d’aquella notícia, es va quedar tot moix.

—Què et passa? —li preguntà la seva esposa quan va arribar a casa—. On és el ruc?

—Ai, el ruc! Si ho sabessis!

—Què? Què? —demanava ella, impacient i amb cara de voler saber tot el que havia passat.

Després de contar-li aquella extraordinària història, ella exclamà, dolguda:

—Déu meu, com hem pogut fer això a un ésser humà? I durant tant de temps!

A fi de guanyar-se el perdó diví començà a fer almoina, mentre el seu marit, molt afectat, es quedava a casa gratant-se la panxa.

—Quant de temps t’hi penses estar sense fer res? Espavila’t i vés-te’n al mercat a comprar-ne un altre, home!

Ben a contracor se n’hi anà, i vet aquí que, tan bon punt arribà al mercat de les haveries, veié el seu ruc en venda. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d’orella:

—Beneit! Pobre desgraciat! Has tornat a beure i has tornat a apallissar ta mare, eh? Me’n guardaré prou bé de tornar-te a comprar!

Satisfet i com si s’hagués tret un pes del damunt, girà cua i allí el deixà.

Harun Arraixid, Abú Iússuf i Zubaida

Diuen que un dia, després de dinar, el califa Harun Arraixid se’n va anar a fer la migdiada. Entrà a l’habitació i quan es disposava a despullar-se va veure, sobre la vànova, una taca. Hi va passar el dit, s’ho va mirar de prop i comprovà amb sorpresa que era esperma i, a més a més, recent. La cara se li enrojolà i tot enutjat, alçant les mans amenaçadorament, va cridar Zubaida. De lluny estant li cridà:

—Vine, vine. Mira això!

Davant la taca Zubaida va fer la mateixa operació que, abans, havia fet el califa i digué:

—Això… això és esperma, majestat.

—Molt bé, doncs digues què hi fa aquí, si no vols que t’apallissi ara mateix!

—Majestat, de debò que jo no en sé res. Ja sabeu que, si no és amb vós, jo no hi entro a la vostra cambra.

El califa, gens ni mica convençut i abans de passar a majors, decidí de cridar el cadi Abú Iússuf. En presentar-se li va ensenyar la taca d’esperma. El cadi començà a pensar d’on podia haver sortit i, de cop i volta, alçà el cap vers el trespol i hi veié una esquerda. «Justa la fusta!», es digué.

—Majestat, em sembla que ja ho he resolt.

Tot seguit demanà que li portessin una llança i, furgant l’esquerda, va fer caure una rata-pinyada.

—Aquí teniu la resposta —anuncià el cadi—. L’esperma és d’aquesta rata-pinyada. Heu de saber que la rata-pinyada té un esperma igual que el de l’home.

Aquest aclariment deixà Harun Arraixid ben tranquil…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…