Nit 463

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que mentre el rei covava falaguers pensaments, un terrible cop de baula, que fins i tot va fer retrunyir les parets de l’edifici i el seti reial, li sotragà el cor.

Els patges acudiren de seguida a la porta de la sala d’audiència i, sense que s’expliquessin com havia aconseguit el permís d’entrada dels porters, van veure que el qui havia trucat a la porta era un home amb aspecte de captaire, miserable i escassigallat, i amb un tros de sac penjat al coll.

—Com has arribat aquí? —va fer un patge, amb males maneres, alhora que li impedia l’entrada amb la mà—. Busques una mica de teca? Espera’t a fora que sa majestat acabi l’àpat i els cuiners ja llençaran les sobres per algun finestró. Vés-te’n immediatament!

—Si us plau, és important, comuniqueu al vostre amo que surti a rebre’m —replicà el desconegut amb veu profunda i serena—. És transcendental per a ell…

—Com goses, pollós? —s’enfurismà el servent—. Qui ets tu per disposar que sa majestat et surti a rebre? Aquesta sí que és bona! Fuig, sac de llard, niu de puces! Desapareix si no vols que et treguin a punta de llança els guàrdies.

—Si us plau… —intentà de parlar raonablement el nouvingut.

Però el patge li tancà la porta als nassos.

Quan els criats anaven a informar el rei de l’incident, un altre truc de baula ressonà per tota la sala. Aquella vegada, el patge anà a obrir amb el bastó a punt i, en veure la figura del mateix indigent al llindar de la porta, el va alçar amb la clara intenció d’agredir-lo.

—Enrere, pecador! —l’aturà el pobre amb una veu tan greu i fonda que paralitzà el braç de l’agressor i el deixà sangglaçat—. Jo sóc l’àngel de la mort!

Els criats es quedaren clavats al lloc on eren, astorats de terror, i el rei, que s’havia aixecat del tron encuriosit i havia fet unes passes endavant, sentí que un calfred d’esgarrifança li envaïa el cos.

—Vinc per vós —anuncià l’àngel, cara a cara, al sobtadament acovardit monarca.

—No! —esclatà a l’instant sa majestat, caient de genolls—. No, us ho suplico, emporteu-vos-en un altre!

—Ho sento, us ha arribat l’hora. Us he de separar del reialme i de les vostres riqueses i possessions.

—Riqueses? Que Déu maleeixi la riquesa! —cridà el rei enmig de la desesperació—. Maleïda sigui la riquesa que em va seduir i m’impedí de consagrar-me a Nostre Senyor! Els béns de què pensava gaudir-ne en el futur, són ara causa de la meva desgràcia. Me’n vaig, me’n vaig amb les mans buides i tot… absolutament tot quedarà per als meus enemics… Oh, no!

I com si vingués de les profunditats de la terra, una veu fosca, que posava la pell de gallina, es féu sentir. Déu havia concedit el do de la parla a la riquesa, i ella va dir:

—Em maleïu a mi, majestat? Maleïu-vos vós mateix, en tot cas! A tots dos, poderós rei, Déu ens va crear de la pols; però Ell em posà a mi a la vostra disposició, a fi que us servís de sosteniment per al futur, d’almoina per als necessitats i de finançament per a les construccions públiques, per al bé dels vostres súbdits: hospicis, caravanserralls, mesquites i ponts. I vós, que n’heu fet de mi? M’heu acumulat tan sols per al vostre servei personal. Si no heu invertit res pensant en l’altra vida, quina culpa en tinc jo? No és estrany que acabi en mans dels vostres enemics.

I acomplint la seva missió, l’àngel arrabassà l’esperit del rei cobdiciós, que va caure mort a l’acte.

Déu Omnipotent ha dit —afegí Xahrazad—: «Quan celebraven els guanys obtinguts, per sorpresa els vam agafar, i ara es lamenten, desconsolats». Paraula de Déu. Amén.

L’àngel de la mort i el rei d’Israel

Un dels més poderosos reis d’Israel, assegut en el setial de la sala d’audiència, va mirar amb repugnància i menyspreu un pobre miserable que havia entrat.

—On vas tu, perdulari? —l’increpà—. Qui t’ha donat permís per embrutar el palau amb la teva presència?

—L’autèntic Senyor —va respondre amb serenitat l’aparent pobre—. Jo no necessito el permís dels camarlencs ni la vènia de ningú per presentar-me davant dels reis. Ni l’autoritat ni el poder ni la força no em fan enrere: jo sóc el llevador del benestar, el qui desuneix aquells que s’han ajuntat.

Una esgarrifança d’espant va recórrer de cap a peus el cos del monarca.

—Ets… —articulà a penes—, ets… l’àngel… de la mort?

—El mateix.

—Oh, pietat, t’ho suplico! —s’humilià el rei—. Concedeix-me un dia més, perquè em penedeixi dels meus pecats i demani perdó al Senyor. Permet que torni les riqueses que he acumulat als desposseïts. T’ho prego, no vull que al moment de passar comptes em toqui el càstig diví!

—Ja és massa tard, pecador…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…