Nit 139
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que quan el rei Sassan s’assabentà de l’amor que Kan sentia per Kúdia, es va penedir d’haver consentit que els dos joves es poguessin veure lliurement i així ho manifestà a la seva esposa:
—Acostar el foc al paller és la cosa més perillosa que es pot fer. Els nois i les noies, quan arriben a una certa maduresa, no s’han de barrejar. Tant el teu nebot com la teva filla ja tenen edat de no freqüentar ningú de l’altre sexe. Especialment ella, que hauria de quedar-se a l’harem.
—Trobo que tens raó. És una observació força assenyada —va fer Nuzha, assentint amb el cap.
I l’endemà mateix, de bon matí, Nuzha va fer presentar el seu nebot Kan i anà directa al gra:
—Mira, no m’és pas gens fàcil, però t’he de comentar un assumpte un xic delicat.
—De què es tracta?
—Resulta que Sassan ha tingut notícia del teu amor per Kúdia i ha ordenat que l’apartin de tu. Si vols alguna cosa d’ella, val més que m’ho diguis a mi i jo li faré arribar els teus missatges.
A Kan les noves li encongiren el cor, i, sense ser capaç de pronunciar una sola paraula, va córrer a la vora de la seva mare i li ho explicà.
—Això ha passat perquè xerres massa, tothom sap que estimes la teva cosina Kúdia —va fer la seva mare, més aviat dolguda—. Que no veus que no te’n pots enamorar, essent com és ara la filla de qui ens proporciona el pa de cada dia?
—Me l’estimo i em vull casar amb ella —respongué Kan, rotund—. A més a més, és la meva cosina i el meu pare disposà que jo hi tenia dret.
—Calla! Si Sassan s’assabenta de les teves intencions, t’ho farà pagar car. Més val que anem amb compte i no posem en perill la font que ens alimenta. Pensa que si fóssim en un altre país, ens moriríem de gana o bé hauríem de demanar caritat.
Kan, abatut i profundament entristit, recità aquests versos:
Ja prou de tanta angoixa i apatia,
que el meu cor és lluny de qui l’atia!
No em demaneu ni un xic de paciència
perquè del meu costat l’he desterrada;
pels mots censors no tinc cap reverència,
car és sincer el meu cor amb l’estimada.
Visitar-la no puc per mandat seu,
però no sóc cap cràpula, Déu meu!
Quan sento que l’esmenten, els meus ossos
tremolen com una au esporuguida;
no faci qui em critica uns ulls tan grossos,
car, de debò, m’estimo ma cosina.
—Mare, ja no vull més la compassió de la tia —conclogué Kan—. Ho abandonaré tot i començaré una nova vida, encara que sigui de vagabund.
La mare no va saber com contradir-lo i el seguí. A partir d’aquell moment, ella només s’acostava a palau de tant en tant per demanar un mos.
En una d’aquestes anades i vingudes, Kúdia se la va trobar i li demanà de seguida noves de Kan.
—Ai, filla! No para de plorar, està tan trist que res ni ningú no li pot treure la pena. El profund amor que sent per tu l’ha abocat a l’avenc del desesper —li respongué la mare.
—Encara que ell hagi pogut pensar el contrari jo també me l’estimo, i més del que s’imagina. El motiu de la meva reticència no era altre que la por a les crítiques. I si no hagués tingut tan fluixa la llengua, el pare no li hauria retirat la protecció ni li hauria prohibit de veure’m. Però la vida és així, s’ha de tenir paciència i confiança, potser aquell que ens va separar, algun dia ens tornarà a ajuntar…
Llavors recità, amb els ulls negats de llàgrimes, aquests apariats:
La meva passió només en tu té igual,
però jo de la gent l’he amagada com cal.
La mare transmeté les paraules de Kúdia al seu fill Kan, que encara es va sentir més apassionadament enamorat de la seva estimada i pensà: «No la canviaria pas ni per dues mil hurís». Tot seguit recità aquests versos:
Paraules de censura no he escoltat
però el secret que guardava he escampat;
amb la que és lluny esperava d’unir-me
i mentre jo vetllava, ella dormia.
El pas dels dies, però, només va agreujar la situació de Kan, que, allunyat obligatòriament de Kúdia, no podia aclucar l’ull. Una nit de vetlla, li acudiren a la ment aquests pensaments: «Cada dia estic més dèbil i defallit, fins quan hauré d’esperar per aconseguir la unió amb la persona que estimo? I tot això és conseqüència de no posseir ni casa ni riqueses. No obstant això, em cal tenir confiança, car Déu estreny però no ofega. Potser el més adient fóra exiliar-me per trobar alguna manera d’assolir el meu propòsit i, si no me’n surto, no tornar mai més».
I, decidit a fer aquell transcendental pas, recità:
Deixa que el cor em bategui amb més força,
perquè davant del món no s’humilia.
És una pàgina que sembla escrita
amb traços ferms que ni el meu plor no torça.
Aquells que la contemplen amb l’esguard
diuen que ma cosina és una hurí
a qui Riduan el paradís obrí:
dels seus atacs que es posin a resguard!
Erraré decidit per l’ampla terra
i amb gran herois lluitaré dia i nit;
amb la joia d’haver-ho aconseguit,
tornaré triomfant, tan sols per ella.
Aquella mateixa nit i sense acomiadar-se ni de la seva mare, Kan abandonà la llar a peu, vestint una túnica de màniga curta i una gorra d’espart i portant, per tot viàtic, un rosegó de pa de feia tres dies.
Esperà les primeres llums del matí a les portes de Bagdad i, tan bon punt les obriren, fou el primer a sortir i ja no va parar de travessar uadis i planes desèrtiques, dies i més dies.
La seva mare no s’adonà de l’absència de Kan fins al vespre. No cal dir que el disgust i el neguit no la deixaren reposar durant una bona colla de dies, i més tenint en compte que no n’aconseguí cap notícia. «Quina desgràcia! Te n’has anat i a mi l’angúnia m’ha envaït… Fill, on t’he de buscar? A quin país has anat a raure?», repetia, desconsolada i sense parar. I també recitava versos com ara aquests:
Amb l’arc de la desunió
la seva fletxa ha disparat;
desemparada m’ha deixat,
la mort em fa de companyó.
He de patir la seva absència
i tinc l’angoixa prop de mi;
així he respost al colomí
que feia gala de sofrença:
«Al coll no hi duries collar
si el dol t’infligís grans derrotes,
ni t’hauries tenyit les potes
si tinguessis a qui enyorar».
El seu desconsol era tan gran que no la deixava menjar ni beure. I aviat la notícia de la desaparició de Kan Ma Kan s’escampà per tota la ciutat. La gent feia comentaris de tota mena:
—Ah, si Daualmakan —al cel sia—, que atipava l’afamat i governava amb justícia i equitat, ho veiés! El seu fill Kan Ma Kan a l’exili, sense poder ocupar el càrrec que, per llei de vida, li pertocava!
El rei Sassan, naturalment, també va tenir notícia de la fugida de Kan Ma Kan…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…