Nit 697

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el jove recità:

Jo vaig compondre una melodia semblant a un lament i li vaig tocar, recitant alhora la seva lletra. El jove, però, va caure desmaiat a terra. Jo em pensava que havia lliurat l’ànima a Déu. I quan tornà en si em demanà que li repetís.

—Per l’amor de Déu, no em vulguis posar en aquest destret —li vaig suplicar—. Tinc por que et moris.

—Tant de bo, és el millor que em podria passar —em respongué, sense deixar de turmentar-se.

A mi em va fer llàstima i li vaig repetir la melodia. Aquesta vegada la seva reacció fou encara més dramàtica que la primera, i em va semblar de totes totes que havia mort de debò, més que més quan vaig veure que li costava de revifar-se amb l’aigua-ros que li tirava a la cara. Per fi, i gràcies a Déu, es reviscolà i jo em vaig apressar a agafar els dinars i li vaig dir:

—Prefereixo que els agafis, té i marxa!

—No em fan cap falta. És més, si em repetiu la melodia, us donaré una altra quantitat igual.

Jo dubtava. Els diners, però, em van fer patxoca i li vaig dir:

—Entesos. Però amb tres condicions: que et quedis a compartir el meu menjar per recuperar forces, que beguis del meu beure per tal de reanimar-te i que em contis el motiu del teu estat.

Ell s’hi avingué. I de seguida començà:

—De primer heu de saber que sóc de Medina. Un dia els meus germans i jo vàrem sortir a passejar per la rambla d’Akik i ens hi asseguérem una estona. D’entre els molts vianants que passaven, vàrem veure una colla de donzelles d’entre les quals n’excel·lia una que semblava una branca de salze coberta d’aigualada. Mirava d’una manera que semblava com si hagués d’arrabassar l’ànima a qui gosés contemplar-la. Però com que ja era a entrada de fosc i les noies cuitaven a retirar-se, no vaig tenir ni temps de reaccionar. Quan me’n vaig adonar ja havien desaparegut. El fibló de la passió m’havia penetrat tan profundament que el meu cor em dictà de seguir-li el rastre, preguntant, a tort i a dret, si algú en sabia alguna cosa: així vaig recórrer, endebades, carrers i mercats a la recerca d’ella. Desesperat pels esforços vans i amb l’ànima malferida, vaig decidir d’assabentar-ne un parent meu.

—No t’hi amoïnis —em consolà—. Encara som a la primavera, el dia que hagi plogut ja veuràs com tornarà a sortir. I estigues tranquil, jo vindré amb tu par ajudar-te a aconseguir-la.

Aquelles paraules em tranquil·litzaren en gran manera.

Tal com m’havia dit el meu parent, al cap d’unes dies va ploure copiosament i tota la família, igual que tota l’altra gent, vàrem sortir a passejar per les vores de la rambla d’Akik i vàrem seure en el mateix lloc de l’altra vegada. Al cap de poc, aquelles donzelles tornaren a aparèixer, amb l’elegant caminar que ja havia admirat en l’ocasió precedent. Jo vaig dir, fluix fluixet, a una de les meves parentes:

—Acosta’t a aquella noia i digues-li de part meva que el missatge d’aquests versos és ben ver:

La noia ho va fer i em va venir amb aquesta resposta:

—Qui va recitar aquest poemet tenia tota la raó:

Jo, sense dir res per tal de no provocar cap escàndol, em vaig alçar dissimuladament i la vaig seguir fins a casa seva.

Arran d’aquella primera trobada ens vàrem veure sovint. Si no hi anava jo, venia ella, fins que aconseguírem de saciar la nostra set amorosa. Ens freqüentàvem tant, però, que la nostra relació es féu pública i el seu pare se n’assabentà. No obstant això, no vaig pas renunciar als nostres encontres i fins ho vaig dir al meu pare. Ell, després de reunir la família, decidí d’anar a trobar el pare de la noia per tal de sol·licitar-la oficialment en matrimoni.

Tanmateix, la resposta que obtingué no fou pas l’esperada.

—Si jo ho hagués sabut abans, m’hi hauria avingut —li va dir—. Però ara que tothom en va ple, no vull que sigui dit que dono la raó a la gent.

—De manera que aquesta és la història de la meva desventura —conclogué el jove.

Llavors, jo —prosseguí Ibrahim Abú Ishak—, com per celebrar que s’havia iniciat la nostra amistat, li vaig repetir la melodia dels seus versos i, després de dir-me on vivia, ens acomiadàrem.

Al cap d’un temps, en una de les tertúlies a què solia assistir a casa de Jàfar ben Iahià, car jo era un incondicional dels barmakins, vaig recitar els poemes del jove. Impressionaren tant a Jàfar que ni amb les copes no va poder contenir l’emoció que li causaren i em demanà qui n’era l’autor. En sentir la història del jove, que li vaig explicar fil per randa, m’ordenà:

—Munta ara mateix a cavall i vés a buscar-lo. Faré tot el que sigui al meu abast per tal que aconsegueixi el que vol.

Un cop arribà a la seva presència, Jàfar li féu repetir la història de viva veu i li digué:

—D’ara endavant seràs el meu protegit.

L’endemà mateix, a primera hora, Jàfar es dirigí a l’audiència per tal de referir el cas al califa Harun Arraixid. Sa majestat requerí la presència del jove, i també la meva, i va voler sentir de nou els poemes. S’impressionà igual com s’havia impressionat Jàfar i també es féu servir unes copes. Sense més dilació, va ordenar a l’escrivent que prengués nota del missatge que volia enviar al seu delegat a la Península, i en el qual li deia, a més de la retòrica de consuetud: «Convoqueu el pare i la família de la noia, tracteu-los amb el respecte que es mereixen, sense escatimar despeses, i ocupeu-vos que arribin a la cort tan promptament com sigui possible».

Havent arribat, Harun Arraixid va manar al pare de la noia que la casés amb el jove, a canvi de cent mil dinars, que el califa li lliurà a l’acte.

A partir d’aquell moment, el jove fou un dels contertulians preferits de Jàfar, i, quan aquest va caure en desgràcia, se’n tornà a Medina, amb la seva esposa i la seva família. Que Déu els tingui tots en sa Glòria!

El visir Abú Àmir ben Maruan

També expliquen, majestat —continuà Xahrazad—, que una vegada regalaren un jove cristià de beutat mai no vista al visir Abú Àmir ben Maruan. I sa majestat Annàssir, que un dia el va veure, digué al visir:

—D’on l’has tret?

—M’ha caigut del cel —respongué Abú Àmir.

—Què pretens? Fer-me veure els estels i reservar-te les llunes? —respongué Annàssir, tot aïrat.

El visir cuità a excusar-se davant sa majestat i, a més, si bé del tot a contracor, decidí de regalar-li el jove.

—No saps quin greu em sap haver-ho de fer, però m’hi veig obligat —va dir al noi, abans d’enviar-lo a Annàssir.

El missatge que Abú Àmir li lliurà amb l’obsequi resava:

Annàssir es quedà del tot meravellat tant amb el regal com amb les paraules que l’acompanyaven i li féu enviar una sucosa recompensa, a més d’assignar-li un lloc superior en l’escalafó dels seus col·laboradors més propers.

Al cap d’un temps, al visir li regalaren una preciosa donzella. Però ell, en previsió de la possibilitat que si Annàssir la veia li passaria el mateix que amb el jove, va prendre la decisió de regalar-la-hi de bon principi.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…