Nit 623

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Jaudar va sol·licitar oficialment la mà de la princesa, en presència de les autoritats pertinents, i va oferir com a dot l’alforja que un dia li havia regalat el magribí Abdassàmad i que encara era reblerta de pedres precioses. El soldà, naturalment, la va acceptar amb plena satisfacció i quedà tot arranjat per al casament.

Les noces van ser d’allò més sonades i celebrades a tota la ciutat i, després de passar una idíl·lica lluna de mel, els nuvis s’intal·laren una temporada a palau. Però quan ja feien els preparatius per traslladar-se definitivament a casa de Jaudar va passar l’inevitable: per bé que un dia el visir havia especulat amb una mort prematura de Jaudar, va ser el soldà qui se’n va anar a l’altre món primer i, com que no havia deixat cap fill per succeir-lo, tots els ulls es posaren en el seu gendre Jaudar. De primer, ell es negava a acceptar el càrrec, per tal com sempre tenia tendència a donar-se menys importància de la merescuda, però finalment, davant la insistència unànime del consell i de tots els alts càrrecs va haver d’acceptar. La primera ordre que va donar com a soldà fou la de construir una mesquita damunt la tomba de Xams Addaula, que és la que encara avui es conserva al barri dels ballesters.

D’altra banda, Jaudar es va dedicar a afavorir el seu antic barri amb boniques construccions i una gran mesquita, de tal manera que, si fins aleshores s’havia conegut com el «barri dels iemenites», passà a anomenar-se «barri de Jaudar».

Als seus germans, Sàlim i Salim, els va nomenar visirs i, així, el primer any del seu govern va passar de la manera més feliç i plàcida per a tots.

Però, per desgràcia, el diable mai no descansa i el molt pervers va tornar a infondre en els cors de Sàlim i Salim l’enveja per la posició privilegiada del seu germà petit.

—Ja n’estic fart de rebre ordres! —es va queixar un dia Sàlim a Salim.

—Sí, jo també, però què hi vols fer!

—Sempre hi ha alguna cosa a fer! Jo no estic disposat a estar tota la meva vida a disposició de Jaudar. A més, nosaltres som els germans grans i els que hauríem de donar les ordres i no pas ell.

—I per acabar-ho d’adobar té l’alforja màgica i l’anell de Raad! Nosaltres tenim el mateix dret que ell a tenir-ho!

—I és clar! I ell viu al palau del soldà i nosaltres hem d’anar cada vespre a dormir a casa. Ja n’hi ha prou!

—Però què suggereixes que fem?

—Mort el gos, morta la ràbia. Veus per on vaig?

—Insinues que cal matar-lo?

—No ho insinuo, no, ho afirmo!

—Però com ho farem?

—Primer que quedi clara una cosa: si jo sóc el cervell de l’operació, quan mori seré el soldà i tu el visir; i pel que fa als objectes màgics, tu et quedes amb l’alforja i jo amb l’anell. D’acord?

—Sí, sí, d’acord. I quin és el pla?

—De moment, el convidarem un dia a sopar a casa… he, he, he!

Així ho van fer i un dia de tants, Sàlim, de la manera més natural va convidar Jaudar a sopar.

—Tinc ganes de recordar els vells temps, quan menjàvem plegats a casa —va dir-li el molt fals—. Faré preparar un banquet que n’hi haurà per llepar-se els dits i després d’estar una estona al meu pavelló podem anar al pavelló de Salim, a ell li farà gràcia.

—Fet, jo també tinc ganes d’estar més íntimament amb vosaltres, sense el protocol de palau.

Quedaren per aquell vespre i, sense ni la més mínima sospita del que tramaven, Jaudar es presentà tan content a casa dels seus germans. Sàlim, però, s’havia encarregat de posar verí a un dels seus plats i el pobre Jaudar va caure víctima del seu propi germà, fulminat i reduït a un tros de carn sense vida. Trista fi per a tan noble persona. Però l’ambició de Sàlim no tenia límits i el seu pla anava més enllà. Quan es van assegurar que Jaudar era mort, va fer sortir Salim del menjador amb una excusa i, ràpidament, agafà l’anell màgic el va fregar i va fer comparèixer el geni Raad.

—Sóc aquí, amo, a disposar. Maneu i sereu servit —va dir el geni com sempre.

—Mata el meu germà Salim —li ordenà Sàlim sense escrúpols— i demà porta el seu cadàver, al costat del de Jaudar, a la sala d’audiència del palau del soldà.

Raad, que no tenia voluntat pròpia, va obeir al seu nou amo i també Salim va perdre la vida aquella fatídica nit.

L’endemà, tot el consell i els caps militars s’esveraren en ser convocats d’urgència i veure els cadàvers del soldà i d’un dels visir al terra de la sala d’audiència. Al cap d’una estona hi entrà Sàlim i els anuncià amb tota la sang freda:

—Escolteu-me bé tots: jo mateix m’he encarregat de fer matar aquests dos traïdors i ara sóc el vostre nou soldà. I si algú encara dubta del meu poder i té al cap alguna mala idea…

Sàlim va fregar l’anell i va fer aparèixer Raad davant de tots els presents, que estaven garratibats de por.

—Veieu això? —els digué en to amenaçador—. Aquest geni està sota el meu poder i m’obeeix en tot. Per tant, si algú pensa desfer-se de mi ho té molt negre. Que pensi que abans morirà ell!

Tristos i atemorits pel tomb que havien fet els esdeveniments, tots els consellers i caps militars s’apressaren a jurar fidelitat al tirà.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…