Nit 824
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hassan, amb el cor destrossat, la va acaronar i li va dir:
—Calla, no diguis això! Si algú té culpa, aquest sóc jo, mai no havia d’haver emprès aquell nefast viatge i confiar-te a la mare. Però vull que sàpigues, nineta dels meus ulls, que Déu (Lloat sia!) m’ha concedit poder per alliberar-te —i li va mostrar el casquet i la vareta—. Vols anar primer a visitar el teu pare i rebre d’ell la benedicció i allò que vulgui donar-te, o vols marxar directament cap a Bagdad, on vàrem ser tan feliços?
—Per què t’obstines a crear-me il·lusions quan l’únic que em pot salvar d’aquesta situació és Déu Totpoderós? Marxa, salva’t! I va recitar—:
Si al meu costat t’has de trobar content,
per què et mostres amb mi tan enfadat?
Per res del que ens ha dut fat inclement
el nostre amor s’ha de veure afectat.
Lluny de nosaltres s’ha estat el censor,
fins que no ha vist senyals de tensió.
Segura estic que de mi penses bé
per més que digui l’ignorant censor.
Cal que guardem tancat nostre secret
mal que l’inic l’hagi blasmat pertot
llançant dards d’injustícia flagrant.
I em passo tot el dia sospirant,
en l’esperança que algun enviat
em porti bones noves de ta part.
—No pensis en res i descansa —li va dir Hassan—. Deixa-ho tot a les meves mans.
I va esperar que caigués la nit. Quan va veure que les capcinades dels guàrdies encarregats de la custòdia de Manarassanà i els nens es van convertir en son profund, va sacsejar la dona per despertar-la.
—Ara és el moment de fer realitat el somni, llargament esperat, de tornar a ser feliços vivint plegats. Vinga, sense fer soroll, agafa Mansur, jo m’encarrego de Nàssir, i fugim.
Manarassanà, sense protestar, va fer el que Hassan li deia i tots quatre es van esmunyir pel passadís fins al pati, que van creuar emparats per la fosca. Però la porta que van escollir per sortir de l’alcàsser era tancada pel defora.
—Déu Totpoderós i Misericordiós! —va exclamar fluixet Hassan en un rampell de ràbia—. Havia pensat en tot menys en això —i va donar una forta empenta amb l’espatlla a la porta—. Si no trobem una solució, a punta de sol ens enxamparan irremeiablement. I aixecant el cap vers el cel va recitar:
Se’m presenta el meu destí
com si fos el seu rival,
i cada dia fa igual:
amb el mal li plau venir.
Si jo cerco algun profit,
sempre em surt de trascantó,
i si un dia em fa feliç
l’endemà em porta dolor.
I a continuació:
El meu destí s’ha entestat
a ser cruel i mesquí,
mes no sap que per a mi
són els mals banal combat.
Em mostra malevolència
mentre transcorre la nit,
mes pot aprendre de mi
a tenir més paciència.
Manarassanà, amb Mansur als braços, es regirava neguitosa, nerviosa i atemorida de pensar què els passaria si tornaven a caure a les urpes de sa germana, cosa, d’altra banda, que cada moment veia més propera. Portada per aquesta por, va recitar aquests versos a tall de retret a Hassan:
Mentre els dies et foren favorables
no vas pensar en la maldat del destí.
I t’han traït unes nits agradables
que t’han portat infortuni al matí.
—Si voleu sortir, Hassan ha de prometre complir el pacte —va dir una veu enrogallada des de l’altra banda de la porta.
Hassan i Manarassanà, amb els nens als braços, van fer una passa enrere, es van veure perduts i el món els va caure a sobre.
—Hassan, mata’m —va dir Manarassanà, gairebé inaudiblement—. Abans de tornar a suportar els turments, vull morir.
—Que no m’heu sentit? Per què no contesteu? —va tornar a parlar la veu enrogallada.
Va ser llavors que Hassan va reconèixer la veu i va estar a punt de fer un crit d’alegria.
—Xauahi —va dir—. No sabeu que contents ens fa sentir la vostra veu. Obriu, de pressa!
—No. Fins que no em prometis que podré venir amb vosaltres, no us obriré. Després de tot el que ha passat i si vosaltres fugiu, segur que aquesta depravada, perversa i infausta Nuralhudà me les carregaria totes a mi. Què, puc venir amb vosaltres, sí o no? Us puc ser de molt ajut, Manarassanà ja coneix la meva valentia.
—Sí, us ho juro i rejuro —va dir Hassan, impacient—. Però obriu, obriu d’una vegada!
I un grinyol esmorteït els va deixar el pas franc cap al defora. La vella Xauahi els va rebre amb un ample somrís.
—Com heu aconseguit escapolir-vos? —li va demanar Hassan.
—Quan aquests tifes de guàrdies s’han mig endormiscat no m’ho he pensat dues vegades i he tocat el dos, vet-ho aquí. Però deixem-nos de romanços i anem per feina. On tens la vareta?
Hassan l’hi va mostrar.
—Doncs, vinga, ara és el moment d’utilitzar el seu poder!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…