Nit 592

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la concubina acabà així el relat:

—Per atzar, aquell mateix dia, el comerciant tornà a casa més d’hora del que era habitual. Ella, en sentir-lo a la porta de fora, va córrer a amagar el príncep al bagul; però, amb les presses, no es recordà de tancar-lo amb clau.

I quan arribà el visir a buscar-lo, els bastaixos agafaren el bagul per la tapa i s’obrí. Quina sorpresa, veure el príncep arrupit allà dins!

—Agafeu-lo vós mateix —va dir el comerciant al visir—, ningú de casa nostra no li pot posar la mà a sobre.

Enllestit l’assumpte, el comerciant repudià la seva esposa i prometé que no es casaria mai més.

—Però encara en sé una altra, majestat —enllaçà la concubina—. Diuen que un home de bona posició es passejava pel mercat quan va veure un esclau en venda i decidí de comprar-lo. I així que arribà a casa, digué a la seva esposa que se’n fes càrrec. De manera que el jove feia vida al costat de la senyora, i, en una ocasió, va sentir que el seu marit li deia:

—Demà podries anar a passejar a l’hort, així t’assoleiaries i et distrauries.

—Bona idea —va fer ella.

L’esclau va sentir la conversa i aquella mateixa nit va preparar menjar, beure, dolços i fruita i se n’anà a l’hort a posar cada cosa sota un arbre dels que es trobaria la senyora l’endemà fent la passejada.

Arribat el moment de partir, l’amo ordenà a l’esclau que acompanyés la seva esposa i que se n’enduguessin alguna cosa per menjar. I la senyora, cavalcant la seva muntura, i el jove partiren cap a l’hort.

Així que hi arribaren i passaren a frec del primer arbre, un corb grallà i el jove va dir:

—D’acord!

—Que potser has entès què deia el corb? —preguntà la senyora, sorpresa.

—Sí.

—I què ha dit?

—Que en aquest arbre hi ha menjar i que ens hi acostem.

I, efectivament, la senyora descobrí amb gran sorpresa que n’hi havia.

—Veig que entens el llenguatge dels ocells de debò —li comentà la senyora mentre degustaven l’àpat.

Al cap de poc, tornaren a sentir grallar el corb.

—I què ha dit ara? —preguntà ella, encuriosida.

—Que en aquell arbre d’allà hi ha aigua almescada i vi ranci.

L’esclau sabia prou bé que n’hi trobarien i la dona es meravellà encara més del do d’aquell jovencell. Havent gaudit de la beguda, prosseguiren el passeig i el corb grallà per tercera vegada.

—Ara diu que en aquell hi ha fruita i dolços.

I s’assegueren a menjar-ne. Encara no havien fet dues passes per prosseguir la passejada que el corb tornà a grallar, però aquest cop el jove agafà un roc i li llançà.

—Per què l’hi tires? Què ha dit? —demanà la dona, estranyada.

—Senyora, són paraules lletges, no us les puc repetir.

—No et faci vergonya, home, no sortirà d’aquí.

—No, no…

—No siguis tan romancer, va, digues…

—M’ha dit que us faci el mateix que us fa el vostre marit…

Ella se’n va fer un panxó de riure i per poc no cau d’esquena. Però aprofitant l’avinentesa, li afirmà:

—A una cosa tan senzilla no m’hi puc pas negar.

I se n’anà diligent a parar una catifa per ajeure’s sota un arbre, a punt perquè el jove li regués la flor. En aquell mateix instant, però, arribà el marit i, d’un tros lluny, escridassà el jove:

—Noi, què hi fa la senyora a sota d’aquell arbre, somicant?

—És que ha caigut de l’arbre! Però gràcies a Déu no s’ha fet mal, ara s’ha tombat a reposar un xic.

Ella, tan bon punt va veure que s’acostava el seu espòs, s’incorporà i, fent-se la ploricona, es queixà:

—Ai!, ai!, la meva esquena! El meu costat! Ajudeu-me! No sé pas com me’n sortiré.

El marit manà a l’esclau que li acostés la muntura i se’n tornaren tots tres cap a casa. Pel camí, l’enganyat espòs intentava calmar-la:

—Tranquil·la, no serà res, si Déu vol.

—Majestat —acabà la concubina—, aquests són tan sols petits exemples de la perfídia dels homes. No consentiu que els vostres visirs impedeixin que es faci justícia amb mi.

I deixà caure galtes avall unes llàgrimes. El rei, com que es tractava de la seva preferida, tornà a ordenar l’execució del seu fill.

Novament, la visita d’un visir no és féu esperar. Ja era el sisè.

—Majestat, que Déu us doni llarga vida. En el meu parer, no heu de tenir tanta pressa per condemnar el vostre fill.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…