Nit 733

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el cap de la guàrdia sentí com la jaia rondinava alguna cosa i allò li va fer rumiar que, atès el fort i dominant caràcter de la princesa, podia ser molt bé que el rei estigués al corrent de la seva sortida de palau amb la jaia, i que, per tant, si ell intentava d’esbrinar alguna cosa que no s’hagués de saber potser més aviat en sortiria escaldat, amb una ordre d’execució. I, com que no tenia cap necessitat de posar-se en un problema que no era de la seva incumbència, donà ordre als trenta que l’acompanyaven de girar cua.

Quan la jaia i Ardaixir, disfressat de donzella, arribaren a la porta, els trenta servents eren tots a banda i banda, en perfecta formació, per tal de fer els honors a qui creien la princesa. En tot el recorregut, des del carrer fins a la setena porta, que era la que donava a les cambres privades tant del rei com de la princesa i l’harem, ningú no els impedí ni els obstaculitzà el pas en cap moment. Ans al contrari, a mesura que passaven i la jaia saludava amb el cap, tots feien les reverències corresponents.

—Molt bé, ja hem arribat! —va fer la dona—. Podem donar gràcies a qui ho ha fet possible. Aquesta nit, amb la fosca, que esvaeix totes les pors, es farà realitat la vostra unió. Dementre, convé que us amagueu en aquest racó.

I la jaia el conduí a un racó, prop d’una boca de pou, on el va fer arrupir i li digué que l’esperés fins que es fes de nit.

La jaia va ser puntualíssima, encara el cel era rogenc que ja es presentà a buscar-lo i tots dos se n’anaren de dret a les dependències de Haiatannufús. Va sortir una jove esclava a preguntar qui hi havia i, amb el permís de la princesa, obrí del tot la porta.

La sala estava magníficament preparada, hi havia de tot: coixins, llànties, tapissos, catifes, espelmes, candelers d’or i d’argent, taules de petges baixes amb safates de fruita i dolços i peveters amb oloroses essències d’almesc, àloe i ambre. I per bé que la cambra era a bastament il·luminada, la bellesa de Haiatannufús era més resplendent encara que tot el conjunt.

—Jaia, on és el meu estimat? —va preguntar immediatament Haiatannufús.

—Senyora, no l’he pogut trobar enlloc. I en comptes d’ell he fet venir la seva preciosa i estimada germana, aquesta jove —va contestar la vella, assenyalant Ardaixir.

—Que us heu begut l’enteniment? —va fer ella, tota enfurismada—. Què n’he de fer jo, de la seva germana? Quan us fa mal el cap, us embeneu la mà?

—No, senyora. Mireu —va dir la jaia, somrient i traient el vel de la cara d’Ardaixir—, si us agrada, es pot quedar amb vós.

Haiatannufús, en reconèixer el seu estimat sota aquella disfressa femenina, va fer un bot i se li llançà al coll. L’abraçada fou tan intensa i apassionada que ambdós rodolaren per terra, sense coneixement, i així romangueren una bona estona, fins que la jaia els mullà amb esquitxos d’aigua de roses.

Un cop eixorivits, Haiatannufús besà repetidament Ardaixir a la boca i recità:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…