Nit 895
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, segons Xijaddín, l’home de l’Alt Egipte continuà:
Aleshores vam fixar la quantitat en cinquanta dinars. I mentre s’embutxacava la bossa, la vella em digué:
—Aquesta nit la tindràs a casa teva.
I van marxar. Jo, a cuita-corrents, vaig anar-me’n cap a casa a preparar la trobada: vaig cuinar viandes i dolços i vaig treure el millor vi que tenia. Com que era ple estiu i casa meva era a frec de mar, vaig entapissar el terrat i hi vaig parar taula. Quan ella va arribar ho tenia tot ben disposat.
Havent sopat, ens vàrem allargassar sobre l’encatifat a la claror de la lluna i dels estels i quan era a punt de llançar-me damunt seu, m’assetjà aquest pensament: «Mira que voler tenir relacions amb aquesta noia aquí, sota el cel clar i estrellat i a la vista de Déu! Ets un poca-vergonya i només et mereixes l’infern. Déu meu, perdoneu-me, us juro que me n’abstindré!». I no li vaig tocar ni un pèl.
L’endemà al matí, ella, sense poder dissimular que estava enfadada, va marxar cap a casa seva, i jo, cap a la botiga. Al cap de ben poc de ser-hi, vaig veure-la, bo i passejant bella com un sol, amb la jaia al costat. «Però desgraciat, com has pogut rebutjar una dona com aquesta! —em vaig maleir—. Que potser et creus que ets un sufí com ara Assarí Assakati, o Beixaralhafi o Aljunaid Albagdadi o bé Alfadil ben Aiad?». I, tot d’un plegat, veig començar a fer gestos amb la mà perquè s’atansés la vella.
—Aquesta nit, podrà venir aquesta nit? —vaig preguntar-li, frisós.
—És lleig de fer això a una criatura tan delicada com ella —va romancejar la vella. I, mirant-se la noia d’esquitllentes, afegí—: Si voleu que vingui, seran cent dinars.
—Aquí els teniu.
Al capvespre jo l’esperava a casa amb un delit que mal podia contenir. I quan per fi la vaig tenir a la vora, em tornaren a assaltar les mateixes pors que la nit anterior i, per respecte a Déu, tampoc no m’hi vaig atansar. L’endemà, poc després d’obrir la botiga, se’m presentà la vella traient foc pels queixals.
—Us prometo que no tornarà a passar! —vaig fer, excusant-me.
—Juro pel Messies que de la jove no en testareu una engruna ni per tot l’or del món! —cridà, per tota salutació—. I així serà encara que us hi anés la vida, ho juro!
I se’n tornà per on havia vingut. Encara no l’havia perduda de vista i les seves paraules encara em giravoltaven pel cap quan la crida d’un pregoner m’arribà a l’oïda. «Es fa saber a tots els musulmans que comercien a Akka —cantava—, que la treva que els francs havien establert amb els musulmans s’ha acabat. I per això se’ls concedeix una setmana, a tot estirar, per liquidar els negocis i marxar». Durant aquells dies no vaig veure més la noia, perquè altra feina tenia, havia de cobrar tot el lli que havia venut a crèdit i vendre el que em restava. Amb els diners que vaig fer, vaig comprar fines mercaderies i vaig enfilar el camí cap a Damasc.
Durant tot el trajecte no em vaig poder treure la noia franca del cap ni del cor, talment s’havia ensenyorit del meu ésser! Arribat a Damasc i a causa de la fi de la treva, em varen prendre de les mans les mercaderies que duia i en vaig obtenir grans beneficis. Aleshores, per allunyar del pensament la noia franca, vaig començar a mercadejar amb esclaves. Passats tres anys, durant els quals Saladí arrasà els territoris dels francs i va fer presoners tots els seus cabdills, em va venir a veure un home. L’enviava Saladí per comprar una esclava i jo li vaig mostrar la més formosa que tenia.
—Són cent dinars —vaig dir-li.
L’home es va regirar totes les butxaques i només en va poder arreplegar noranta.
—No patiu que els deu dinars que falten avui mateix us els portaré —em va dir.
—Aneu tranquil, no corre pressa.
Tanmateix, aquell mateix capvespre se’m presentà un altre home i m’anuncià que la guerra havia deixat tan escurat el tresor públic que no havien trobar els deu dinars.
—Saladí, però —va dir—, per pagar-vos el deute, m’ha encomanat que us dugui al camp de presoners i que trieu la dona franca que més us plagui.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…