Nit 458

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el filòsof preguntà:

—Quina fou la faldilla que s’arrossegà sobre la faç de la terra?

—La d’Hagar, avergonyida davant de Sara; per això ha quedat com una tradició entre els àrabs.

—Què respira sense tenir vida?

—L’Alcorà diu: «Per l’aurora que respira!».

—Una bandada de coloms arribà a un arbre. Alguns coloms es posaren a la capçada i alguns al peu del tronc. Els de dalt digueren als de baix: «Si un de vosaltres puja, sereu un terç de tot el grup i, si un de nosaltres baixa, els dos grups serem iguals». Quants coloms hi havia?

—Dotze: set es posaren a la capçada i cinc al peu de l’arbre. Si un ascendia, els de la capçada eren dues vegades més que els de terra i si un descendia, els de baix eren en igual nombre que els de dalt.

El filòsof, esparverat, es va treure la toga sense dir un sol mot, la deixà als peus de Tauaddud, i fugí corrents de la sala.

Entre els membres del tribunal hi havia també el savi Nazzam, un pou de ciència, que en presenciar la fuga del seu company, sol·licità el president de continuar amb el desafiament. Ben Saiar li concedí la paraula i Nazzam es va seure davant de Tauaddud, cara a cara.

—No et pensis que jo sóc tan fluix com els altres, t’ho adverteixo —gallejà.

—Déu m’ajudarà —contestà Tauaddud amb enteresa—, que la vanitat és cosa lletja. Val més que us comenceu a acomiadar de la vostra toga.

—Llenguda! Ja veuràs com t’escarmentaré.

—Vós sereu el que haureu de fer penitència.

—Som-hi, deixem-nos de paraules vanes. Vejam: digues quines són les cinc coses que Déu va formar abans de la creació dels éssers dotats de moviment.

—La llum, les tenebres, l’aigua, la terra i les plantes.

—Què va crear Déu amb la seva mà omnipotent?

—El tron, l’arbre de Tubà, Adam i el jardí de l’Edèn. A la resta d’éssers els va dir: «Sigueu!», i van ser.

—Qui és el teu pare a l’Islam?

—El Profeta Mahoma, que Déu el beneeixi!

—Qui fou el pare de Mahoma?

—Abraham, l’anomenat «amic de Déu».

—Quina és la professió de fe de l’Islam?

—Només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Enviat.

—D’on véns i a on vas?

—Vinc d’una gota d’esperma i vaig a la terra. De la pols vinc i a la pols vaig.

—Què va començar essent de fusta i acabà essent cosa viva?

—El bastó de Moisès, que ell va llençar i es transformà en una serp.

—Quina relació té amb aquest fet la paraula de Déu: «En ell tinc altres avantatges»?

—Que quan Moisès plantava el seu bastó a terra, floria, donava fruits i li proporcionava ombra, que el resguardava de la calor i del fred. A més, quan caminava es repenjava en ell i, de nit, li guardava el ramat de les feres.

—Quina fou la dona nascuda d’un sol home i qui fou l’home nascut d’una sola dona?

—La dóna és Eva, que va néixer d’Adam i, l’home, Jesús, que va néixer de Maria.

—Parla dels quatre focs: el que menja i beu, el que menja i no beu, el que beu i no menja i el que ni beu ni menja.

—El foc que menja i beu és el de l’infern, el que menja i no beu és el d’aquest món, el que beu i no menja és el del sol i el que ni beu ni menja és el de la lluna.

—Què està obert i què està tancat?

—Obert és tot el que permet la sunna, tancat és l’Alcorà.

—Quantes paraules adreçà Déu a Moisès?

—El Profeta (Que Déu el beneeixi!) assegurà: «Déu va adreçar a Moisès mil cinc-centes quinze paraules».

—Quins foren els catorze que parlaren al Senyor del cel i de la terra?

—Els set cels i les set terres, quan van dir: «A vós ens acostem, obedients».

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…