Nit 878
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la dona del perfumista intentà consolar-la:
—No ploris, dona, ja tornarà, ja saps com són els homes, s’entretenen amb els amics i…
—No, no, pitjor que això… tinc un mal pressentiment, em sembla que… que m’ha venut!
—Que t’ha venut? No diguis bestieses! Nuraddín no et vendria ni per tota aquesta habitació plena d’or. Vés a saber, potser ha trobat algun conegut del Caire i l’ha convidat a sopar, en companyia d’altres amics: aquestes reunions de vegades s’allarguen tota la nit. Au, no pateixis, ja veuràs com demà apareixerà fresc com un all.
La senyora, molt sol·lícita, es va quedar tota la nit a fer-li companyia i Mariam, feta un manat de nervis, ara i adés treia el cap per la finestra amb l’esperança de veure arribar l’estimat. I finalment, a la claror del dia, el va ataüllar al cap del carrer. Nuraddín, però, no venia sol, sinó acompanyat del sinistre franc que ranquejava al seu darrera, seguit dels seus subordinats. De seguida que els va veure, Mariam es va quedar pàl·lida com la cera i la dona del perfumista la va haver de subjectar per tal que no caigués rodona a terra.
—Filla meva, sembla que hagis vist el dimoni! —va dir la bona dona tot bufetejant-li lleugerament les galtes per reanimar-la.
—L’he vist, senyora —articulà Mariam amb un fil de veu—. Això s’ha acabat! Nuraddín i jo ens separem:
Calleu el mot «allunyament»,
que és amargant el seu regust!
El sol en pondre’s s’enfosqueix,
però al matí llueix amb gust
pel dolç plaer del trobament.
—Bonica, no et turmentis; mira: sembla que Nuraddín torna sa i estalvi i no res de mal ha de passar.
—Veieu el coix que va al seu costat?
—Sí… quina mala fatxa, per cert.
—El conec: és franc, de la meva terra, i sé que no ha vingut aquí per desitjat-nos bona sort. Espereu-vos un moment i ja ho veureu. Ai, amor meu, de no res ha servit haver-te previngut!
I tot just acabava de pronunciar aquesta frase que Nuraddín va entrar, amb la cara d’un condemnat a mort, i, al seu darrere, el coix.
Tremolós i capcot, Nuraddín no gosava obrir boca, mentre el borni, amb aire satisfet, fitava amb l’ull bo l’angoixada Mariam.
—Digues-m’ho, Nuraddín —trencà el gel ella—. M’has venut?
Per tota resposta, Nuraddín llançà un profund sospir i recità:
De res serveix tenir precaució
contra els designis que ens tria el destí;
l’home segueix, malgrat tot, el camí
que el fat li dicta i no escolta raons.
I quan aquest disposa el seu voler,
li lleva a l’home el seu enteniment
i l’eixorda i l’encega en un moment:
li arrenca el seny com si es tractés d’un pèl.
I quan el seu propòsit s’ha acomplert,
perquè mediti amb calma l’hi retorna.
I no preguntis pas si hi ha cap norma,
car de la sort i del fat tot depèn.
—Mariam, he caigut al parany —digué tristament el noi—, em varen parar la trampa i jo, com un beneit, hi vaig caure. Sí, estimada… aquest és el teu nou amo. Déu vulgui que el destí ens torni a unir en el futur!
La dona del perfumista es posà les mans al cap, esgarrifada pel que acabava de sentir.
—Ho pressentia, ho pressentia! —cridà Mariam feta un mar de llàgrimes mentre es llançava al coll de Nuraddín. I, guaitant de reüll l’arterós borni, recità:
Juro que no t’oblidaré,
pel més sagrat, pel teu amor,
mal que em dugui la passió
al si de la mort fatalment.
Dia i nit em lamentaré
com un ocell que a l’arbre plora.
El teu adéu és la dissort!
De la unió no gaudiré!
El franc, insensible al seu dolor, s’acostà a Mariam i va iniciar el gest de fer-li besamans, però ella, sense miraments, li clavà una plantofada.
—Remaleït! —esgüellà—. Amb enganys t’has sortit amb la teva, però si Déu vol, tot s’arreglarà i tornaré amb Nuraddín.
—Benvolguda Mariam, tan impulsiva com sempre! —respongué el franc que no semblava gens ofès pel màstec—. Quin pecat he comès jo? Si tant us estimava el senyor Nuraddín, per què us ha venut? Ai, Jesús!, que bé ho expressà el poeta:
Qui no m’estimi que em deixi en pau!
Si l’aprecio, no sé el que em faig.
No és pas que sigui el món tan petit
com per despendre el meu temps buscant
el qui em menysprea de forma vil.
I arribats a aquest punt de la història —aclarí amb èmfasi Xahrazad—, cal dir, majestat, que Mariam la puntaire no era sinó la filla del rei dels francs i, per tant, tota una princesa, cosa que va haver de saber Nuraddín en tan atziagues circumstàncies. El seu pare governava un florent país i residia en una gran ciutat, embellida amb multitud de monuments i d’obres d’art, semblant a Constantinoble. Tanmateix, us preguntareu com és que la noble donzella havia anat a parar a Alexandria, on havia estat venuda com una simple esclava. Però aquesta és una història que, si Déu vol i vós em preserveu la vida, us contaré demà.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…