Nit 851
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Masrur recità tot seguit:
Para esment al que ha passat
per l’amor d’una gasela
que em va llançar cruel dard.
La mirada em va ferir,
ara l’amor m’esclavitza
i cap remei ja no tinc.
Al jardí la vaig trobar,
armada amb les seves fletxes,
d’ella em vaig enamorar.
Esvelta, dolça i subtil
em donà la benvinguda
i amb bondat em va acollir.
Llavors el nom em va dir;
amb encert, l’anomenaren:
es diu Zain Almauassif.
«Pietat, Zain, pietat!
Que tal i com jo t’estimo
mai ningú no t’ha estimat».
«M’estimes de veritat?
Si pel meu amor sospires,
joies m’has de regalar,
perles, robins i coralls,
robes i vestits de seda
de primera qualitat,
i flairós perfum d’almesc
per una nit als meus braços,
cadenes i braçalets
i molts collarets i anells
d’alpaca, d’or i de plata,
els més refinats joiells».
I jo vaig condescendir,
dominat per la fal·lera,
i la unió em concedí.
I quin vincle més plaent!
Si mai per això em critiquen,
hauré de dir: «Pobra gent!».
Suaus i llargs els cabells,
de la nit el color negre,
i a les galtes, gallarets.
Als ulls fletxes flamejants,
espases a les parpelles,
sagetes en el mirar.
A la boca un vi ben dolç,
l’aigua fresca a la saliva,
arrenglerades del tot
perlegen les blanques dents
i el coll, esvelt de gasela,
és perfecte en grau extrem.
De marbre el generós pit,
aguts turons les mamelles
i el llis ventre, pergamí.
I sota el ventre amagat,
allò que sempre em trastoca
i em fa perdre ben bé el cap,
voluptuós i amorós,
ai, senyors!, que n’és de tendre!
Com un vell rei bondadós
m’afalaga amb miraments
enmig de dues columnes,
de seducció portents.
I sé que si així ho descric
faré embogir tots els homes:
llavis carnosos i fins,
com el d’euga el forat gros,
vermellós com la maduixa,
com el de camell, bavós.
Quan t’inclines cap a ell,
apressat per la trempera,
et rep calorosament,
amb força i fruïció,
i refusa tots els homes
que no tenen prou braó.
Humitejat i excitant,
sedós com vellosa barba,
penetrar-lo quin gust fa!
Nascuda per al plaer,
Zain Almauassif, superba,
formosa a més no poder!
Sensual se’m va oferir,
fidel complí la promesa,
i amb ella vaig estar al llit
la més dolça de les nits!
I al rostre la lluna plena
traspuntà de bon matí.
El seu cos es va estremir
com les fines atzagaies,
i en el comiat va dir:
«Amor meu, quan tornaràs?».
«No pateixis, vida meva,
que aquesta nit em veuràs».
Zain es va quedar esbalaïda de la portentosa eloqüència de Masrur i, tot observant el cel amb ànsia, va dir:
—Aviat es farà de dia. Me n’hauré d’anar, amor meu, abans no comenci la vida al carrer.
—T’acompanyaré a casa teva.
L’endemà la trobada es produí a casa de Zain, i així continuaren una temporada, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altra, visquent nits d’amor i de passió desenfrenada, fins que un dia Zain va rebre una carta i, amb gran contrarietat, va veure que era del seu marit i que li anunciava la seva imminent tornada. «Ara ve a amargar-nos l’existència aquest, que Déu li doni mala fi!», el va maleir tota amoïnada.
I quan aquella nit Masrur va visitar-la, li va dir:
—He rebut carta de l’imbècil del meu marit i diu que aviat tornarà. Tant de bo es quedés sempre de viatge! I ara què farem? Jo no puc passar sense tu, vida meva.
—Ni jo sense tu! Quin contratemps! No ho sé… mira, tu coneixes el teu marit, ets intel·ligent i, com totes les dones, segur que ets capaç d’enginyar-te-les perquè tu i jo ens puguem veure de tant en tant. Perquè val a dir que en astúcia les dones ens doneu mil voltes als homes!
—El meu marit és molt gelós i té un caràcter difícil però, vejam… Ah, si! Ja ho sé… mira, de seguida que torni t’ho faré saber. Ja saps que ell és marxant, majorista, i oi que tu tens una perfumeria a la soc?
—Sí.
—Bé, doncs, posa’t en contacte amb ell amb l’excusa dels negocis i procura caure-li bé i fer-hi amistat. Sobretot, no li portis mai la contrària. Li he sentit a dir de vegades que li agradaria trobar un soci i si tot va bé… en fi, tu procura fer el que t’he dit i les coses vindran totes soles. De la resta jo me n’encarregaré i ja ho veuràs… potser més aviat del que ens pensem podrem tornar a estar junts.
—Espero que així sigui!
Pocs dies després va arribar el marit de viatge i Zain, que s’havia empolvorat la cara de safrà, sortí a rebre’l fingint gran alegria.
—Estàs molt pàl·lida, nineta! —observà ell amb preocupació—. Que et trobes malament?
—Ai, estimat! És a causa de la teva llarga absència, t’he trobat tant a faltar! —mentí ella.
—És cosa de l’ofici, ja ho saps, amor meu. A mi també em sap greu haver-me de separar de tu…
—Estaria més tranquil·la si te n’haguessis anat amb algun company. Així, tot sol, em fas patir. M’has de prometre que no tornaràs a marxar mai més sense un soci, i que no em deixaràs tant de temps sense notícies teves!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…