Nit 868
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nuraddín, tan embriagat pel vi com pels sentiments i la passió que la bella cantant li despertaven, declamà:
La que toca el llaüt
em mira i se’m declara,
impulsada pel vi
o bé per la tonada.
Les cordes del llaüt
als quatre vents proclamen:
Déu us ha concedit
el do de la paraula.
I ella respongué cantant aquesta lletra:
Critiquen que el miri massa,
mes ell defuig la mirada
i del meu costat s’aparta
sabent que el meu cor s’inflama.
Al palmell de la mà el veig
i als ulls dic: «Ploreu per ell,
que mai n’heu vist de més bell
ni que em doni tant mareig!».
Em trauria el cor del pit
perquè s’obstina a servar-lo:
quan li prego que l’oblidi,
més s’esforça a recordar-lo!
Arribat a aquest punt i, amb la desimboltura que produeix la beguda, Nuraddín no va poder resistir l’impuls i la va abraçar i ella, tota melindrosa, va deixar caure el llaüt i li encerclà el coll amb els delicats braços. I es varen besar. Primer ell li besa el front i després es varen fer un apassionat petó als llavis amb la remor de fons dels comentaris dels companys. Tots se sentiren violents en presenciar l’escena, però tot i que expressaren la seva desaprovació per l’agosarat capteniment de Nuraddín, la majoria amb molt de gust hauria volgut estar a la seva pell en aquell moment. Passada una breu estona, en un instant de lucidesa, Nuraddín tornà a la realitat i s’adonà que massa ulls l’observaven per continuar les seves efusions amoroses; aleshores, avergonyit, es va separar d’ella, i la noia, bo i prenent de nou el llaüt, va cantar:
És lluna que desembeina,
quan mira, la seva daga
i es burla de la gasela.
Rei que amb cintura de llança
i ben armat de bellesa
es llença al camp de batalla.
Si de la delicadesa
el cor en fos l’habitacle
no mostraria duresa.
I els que sou crítics de mena
perdoneu-me: sóc mortal,
mes la bellesa és eterna.
I com que no li podia demostrar el seu amor amb fets, Nuraddín tornà a declarar el seu estat amb paraules i recità:
Com sol ixent apareix ella, altiva,
i em fa bullir la sang sols de mirar-la.
Em respondrà, si jo vull saludar-la,
amb la mà o llançant mirada esquiva?
Fins i tot el censor m’ho reconeix:
per estimar-la estic de culpa net.
Des dels seus ulls m’ha arribat la sageta
i se’m dessagna el cos sense remei.
Per ella plora el meu cor malferit,
per ella plora de dia i de nit.
I ella, visiblement emocionada, polsà les cordes del llaüt i cantà:
Pel teu rostre, tresor meu,
de tu mai m’allunyaria,
per més que un gran desesper
em consumís nit i dia.
Malgrat que em posis esculls,
dins de mi servo ta imatge,
mai t’apartes dels meus ulls
i el teu record m’acompanya.
Tu que encegues la mirada,
no saps que, llevat de tu,
no res em plau ni m’agrada,
i que res tinc més segur?
Roses són les teves galtes,
la teva saliva és vi,
per què durant la vetllada
no me’n serveixes a mi?
A Nuraddín se li feia coster resistir la temptació de besar-la i estrènyer-la entre els seus braços i amb el sentiment a flor de pell li dedicà una altra recitació:
Desvetllà el rostre en la foscor,
més resplendent que el sol al llostre,
tapant la lluna a l’horitzó.
Mostrà els cabells de matinada,
negres rínxols que la claror
li van enfosquir a l’albada.
Les llàgrimes encadenades
flueixen constants dels meus ulls:
de passió i amor prou parlen!
D’aquest cor ferit per ses fletxes
el plor s’escorre com el Nil
i el seu amor n’és la ribera.
Tot li ho daré si m’ho demana,
i fins el son de les parpelles
si és el meu son el que em reclama.
Aleshores fou ella qui no es va poder contenir, es posà dempeus, s’acostà a Nuraddín i el va besar amb tendresa. A continuació, amb el llaüt a les mans, tornà a cantar:
Ah, quanta gent que ens critica!
És nostre amor malaurat!
Per què també em desestimes?
Com em podia pensar
que l’amor em negaries?
Jo tractava els pretendents
amb menyspreu i crueltat,
i ara amb tu amb humilitat
em rebaixo perquè entenc
el que sent l’enamorat.
Separar-me de tu em dol
i ara invoco jo el Senyor,
oh, Alí, en el teu nom!
I acabada la cançó, afegí aquests versos:
Si els enamorats no bevem
el dolç licor de la saliva,
al Senyor dels mons pregarem
i Ell, oh, Alí, ens donarà vida.
Tots els presents varen aplaudir i Nuraddín no va estalviar paraules a l’hora de ponderar l’art i l’eloqüència de la noia i ella, corresponent als seus elogis, es va treure les joies que portava i les va deixar als peus del jove.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…