Nit 109

M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que, segons el visir Dandan, quan el seguici es trobava a una distància de només tres dies de la ciutat, el visir envià un missatger al rei Sulaiman Xah a fi d’informar-lo de l’arribada de la núvia.

La nova, al rei Sulaiman Xah, més que entusiasmar-lo, el va fer saltar d’alegria. Estava tan eufòric que va recompensar, amb una bona bossa, el missatger, va ordenar a la guarnició que, amb els estendards onejant al vent i marxant en formació d’honor, anessin a rebre el seguici i, a més a més, manà al pregoner que fes una crida per tota la ciutat dient que tots, nobles i plebeus, petits i grans, tolits i sans havien de sortir al carrer a rebre la núvia.

Els jerarques i dignataris de la ciutat van fer engalanar i enramellar l’itinerari que la núvia i el seu seguici havia de recórrer fins a arribar a palau. Tothom es preparava pel moment més esperat!

I arribà l’hora; la comitiva va entrar a la ciutat. Al capdavant hi anava el visir, el seguien els patges i la guàrdia d’honor del rei escortant a banda i banda el palanquí envoltat per les esclaves. Enmig de la bullícia dels tambors, del clamor de les trompetes i del dring de les llances, els cavallers, amb les oriflames al vent, s’obrien pas pels carrers plens, de gom a gom, de gent delerosa de presenciar aquell magne esdeveniment i de llucar, encara que fos de passada, la núvia dins el palanquí.

Un cop a l’alcàsser, els criats portaren, a pes de braços, el palanquí fins a la porta del serrall. La resplendor de la núvia, abillada amb el vestit que li havia regalat el seu pare, i la dringadissa de les seves joies feien avergonyir la llum del sol.

Arribada la nit, moment de lliurar la núvia al rei, les senyores més distingides s’arraïmaren a la porta de la sala on s’havia de produir l’acte. I tal com era d’esperar, la núvia es presentà acompanyada de les donzelles: semblava la lluna enmig de les estrelles, una gemma única en un collaret de perles. Les donzelles la portaren a l’otomana amb peu de marbre i incrustacions de perles i pedres precioses que li havien disposat per a l’ocasió.

Si al rei les lloances que el visir li havia fet de la núvia abans de partir ja l’havien deixat en estat d’arrapament, quan la va veure al seu davant i va ser conscient que era tota seva se li despertaren alhora l’amor, la passió i el desig, i la desponcellà.

I encara que ella la primera nit ja havia quedat encinta, era tanta la fal·lera que tenia el rei per veure’s envoltat de criatures que, desatenent les obligacions que el càrrec li exigia, va restar tancat i fent l’amor nit i dia, fins que ella li comunicà que estava prenys. Sabent-se ja progenitor, el rei es va assossegar i tornà a les tasques de govern. Durant la gestació, però, un interrogant li anava barrinant el cervell: seria nen o nena?

Quan, havent complert el temps de l’embaràs, li vingueren els dolors del part, les llevadores l’assegueren a la cadira de parts i Déu va voler que dugués al món un nen.

—Majestat —digué el patge amb cara de joia—, la vostra esposa us ha fet pare d’un plançó ben sa i condret.

L’alegria del rei era tan gran que va depassar els murs de palau i s’estengué per tot el reialme. Sense perdre ni un instant, però, va córrer a veure’l; hi va arribar just en el moment en què les llevadores li acabaven de tallar el cordó umbilical i li alcofollaven els ulls. El rei el va agafar en els seus braços i, vessant com bé s’esqueia alguna llagrimeta, li féu un petó al front. El nounat era tan bell que semblaven fetes per a ell les paraules del poeta:

L’anomenaren Tajalmuluk Kharan. Dia a dia i any rere any, la seva formosor es mostrava més i més esponerosa i ell creixia feliç i consentit. A l’edat de set anys, el seu pare, el rei Sulaiman Xah, el lliurà als alfaquins perquè li ensenyessin cal·ligrafia i l’instruïssin en altres matèries. Una vegada adquirits els coneixements que tot príncep ha de tenir, el va posar en mans d’un instructor a fi que l’exercités en l’art de l’equitació. I no va donar per acabada la seva formació fins que va fer els catorze anys.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…