Nit 712

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Zainab la Tinyeta explicà a la seva mare, Dalila la Garneua, que acabava d’ensarronar Alí Azzaibak, l’Hidrargir, i que l’havia tirat al pou de la casa de l’emir Hassan el Malandrí.

—No sé pas si se’n sortirà —afegí.

Dementre, l’emir Hassan, tornava a casa procedent de palau. I quina no fou la seva sorpresa en veure que la porta era oberta.

—Que no havies passat la balda? —demanà al servent.

—I tant que sí.

—Per la meva vida que ha entrat un lladre, doncs! —va fer l’emir Hassan.

I es posà a escorcollar la casa de dalt a baix però no hi va veure cap anormalitat.

—Vés a treure aigua del pou. Vull fer les ablucions —manà al servent.

I agafà el poal i el va llençar al pou. Quan el pujava, però, va notar que pesava més del compte; va mirar a dins i, en veure-hi un home arrupit, deixà anar la corda de cop i va córrer a comunicar-ho a l’emir.

—Senyor, senyor —cridava, espantat—. Al pou hi ha un geni!

—Ja et pots afanyar a buscar quatre alfaquins que vinguin a llegir l’Alcorà, de pressa! —l’instà l’emir.

Els quatre homes arribaren en un moment, i l’emir Hassan els donà ordre de col·locar-se al voltant del pou per tal de llegir l’Alcorà i foragitar el geni. Havent acabat, l’emir i el servent tornaren a baixar el poal. Aquesta vegada Alí es tornà a arraulir a la galleda i, quan ja era a prop del broc, abans no el veiessin i tornessin a deixar anar la corda, va fer un bot i es plantà al mig dels quatre alfaquins.

—El geni! El geni! —cridaren esgarrifats, i es ventaren a córrer, donant-se cops al cap.

L’emir Hassan, però, en veure que aquell individu era un home que tenia força bon aspecte, li digué:

—Tu deus ser un lladre, oi?

—No, senyor. Resulta que, dormint, he tingut somnis eròtics. Per tal de purificar-me, m’he acostat al Tigris a rentar-me però hi he caigut i el corrent m’ha arrossegat per sota terra fins a aquest pou.

—Mentider! Vull la veritat —digué l’emir Hassan.

I Alí no va tenir més remei que contar-li la història dels fets. L’emir Hassan li donà roba vella perquè pogués sortir al carrer i Alí se’n tornà a la caserna d’Ahmad Addanf.

Ahmad Addanf, en sentir el relat de la peripècia, comentà:

—Que no t’ho havia dit, jo, que a Bagdad s’ha d’anar amb compte? Mira quines dones tan malentranyades! I les víctimes són els homes.

—A fe de Déu —intervingué Alí Kitf Aljàmal—, que algú m’expliqui com podies ostentar el càrrec de cap dels pillards del Caire si caus al llaç d’una joveneta com si res…

L’aïrada llambregada que Alí Azzaibak li dedicà, el va fer penedir haver-ho dit. Ahmad Addanf donà roba nova a Alí Azzaibak i preguntà a Hassan Xuman si sabia qui era l’autora de la malifeta.

—La de sempre. Qui ha de ser sinó Zainab la Tinyeta? T’ha ben entrampat, eh? —prosseguí Hassan Xuman, adreçant-se a Alí Azzaibak—. No et posis pedres al fetge, però, també va rampinyar la roba d’Ahmad Addanf i de quaranta col·legues.

—Quina vergonya! —va fer Alí.

—I què penses fer, ara? —li preguntà Ahmad Addanf.

—Casar-me amb ella —respongué Alí, davant la sorpresa de tots.

—Oh, ja ho has dit, tu! Jo, en el teu lloc, me n’oblidaria —el descoratjà Ahmad Addanf.

—T’ho prego, Hassan Xuman, digue’m com la podria aconseguir —suplicà Alí.

—Si fas tot el que jo et digui, al peu de la lletra, et garanteixo que ho aconseguiràs.

—D’acord, hi estic disposat —va fer Alí.

—Molt bé, som-hi. Primer despulla’t —va dir Hassan Xuman, decidit.

I mentre Alí es desvestia, Hassan Xuman va anar a buscar una caldera d’aigua bullent, hi va tirar una substància semblant al quitrà, la va fer desfer allà dins i, amb la barreja pastosa resultant, va empastifar Alí de dalt a baix. Semblava un negre de debò. I, per tal de fer-lo encara més versemblant, li pintà els llavis i les galtes, li alcofollà els ulls amb cofoll vermell, li féu posar roba de servent i li donà una safata amb un plat de talls de xai a la brasa i una gerra de vi.

—Ara ets ben igual al cuiner que treballa a l’hostal de Dalila la Garneua —va dir Hassan Xuman, satisfet de la disfressa—. Mira, el cuiner de l’hostal, va sempre a mercat a proveir. Quan el vegis passar amb la cistella, t’hi acostes, el saludes tal com fan els esclaus i el convides a prendre un refresc al lloc on tu li dius que l’has vist d’altres vegades. Ell segurament no acceptarà, et dirà que està colgat de feina, que ha de cuinar dues vegades al dia per a tot el servei i per a Dalila la Garneua i Zainab la Tinyeta, i que ha de donar menjar als gossos. Però tu, amb aquesta safata, insisteixes una mica, argumentant que no l’entretindràs gaire, i el portes a la caserna. El vi aviat li pujarà al cap, i, quan estigui ben a la vela li comences a fer preguntes —els embriacs diuen coses que mai no dirien serens— sobre els plats que cuina, què dóna als gossos i on són les claus de la cuina i del rebost. Quan t’ho hagi confessat tot, el narcotitzes, et poses la seva roba, agafes els ganivets que porti i te’ls poses al cinyell i te’n vas a comprar amb la cistella. Quan tinguis tot el recapte, vas a l’hostal, fas el menjar, el serveixes, amb narcòtic és clar, als servents, a Dalila la Garneua, a Zainab la Tinyeta i als gossos. Fet això, et fiques al palauet on viu Zainab i recuperes tota la roba que prendre als nostres homes i la teva. Ah, i si et vols casar amb ella, no t’oblidis d’agafar també els quaranta coloms missatgers que hi té.

Alí Azzaibak, que havia escoltat les instruccions amb totes les seves orelles, sortí disposat a complir-les al peu de la lletra. El cuiner de l’hostal, sota els efectes del vi, l’informà de quins eren els cinc diferents plats que cuinava cada dia per sopar, també digué que just el dia abans havia rebut ordre de cuinar-ne un sisè: arròs amb mel i safrà, i un setè: grans de magrana. Igualment l’informà que primer servia les menges a Dalila la Garneua, després a Zainab la Tinyeta, després als esclaus i finalment als gossos, als quals peixia, com a mínim, una terça de carn per cap.

El destí va voler, però, que Alí s’oblidés de preguntar-li on guardava les claus de la cuina i del rebost. De manera que, sense aquesta informació, procedí a vestir-se la roba del cuiner i se n’anà a comprar el recapte amb la cistella.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…