Nit 355

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Uardan prosseguí el seu relat dient que li va respondre a la dona:

—T’escolto. De quin favor es tracta?

—Degolla’m també a mi tal com has degollat l’ós. Després, si vols, pots endur-te tots els tresors que hi ha al soterrani. Tens el meu permís.

—Quines barbaritats dius, ara? —em vaig esborronar—. Recupera el senderi, dona! Valga’m Déu! Guaita, si et penedeixes sincerament del que has fet, em casaré amb tu. Tal com ho sents, t’ho prometo. I tu i jo podem viure plegats la resta de la nostra vida, tranquils i feliços, amb les riqueses que guardes aquí.

—No, no i no! De cap manera! —rebutjà rotundament—. No puc viure sense ell! Estimat ós, amor meu! No vull salvar la meva ànima, mata’m, t’ho suplico, mata’m!

—Déu del cel! Si et mato ara, aniràs a l’infern!

—I què? Prefereixo el turment de les flames! Lleva’m la vida d’una vegada!

—És que…

—Prou, mata’m! Pel que més estimis, mata’m!

Tant va insistir que, finalment, amb una mà la vaig agafar pels cabells i amb l’altra, li vaig segar el coll amb el trinxant. Segur que la seva ànima corrupta anà a petar de dret a l’orc, maleïda pels segles dels segles.

El lloc era atapeït d’objectes de valor. Vaig arreplegar els més lleugers que vaig trobar, joiells i peces d’or sobretot, i vaig emplenar els dos cabassos. I amb aquella valuosa càrrega, tapada convenientment amb un drap, vaig abandonar el soterrani i la cova del pecat.

Anava pensant en aquells extraordinaris fets quan, pel camí, gairebé a les portes de la ciutat, vaig topar amb el mateix califa i un seguici de deu cortesans.

—Uardan! Uardan! —em va cridar Alhàkim.

Em va fer un salt al cor. Com és que sabia el meu nom?

—Sí… majestat?

—Ja has sacrificat l’ós i la dona, oi?

Ja m’havien dit que el califa tenia fama de vident. Però, tot i així, em va clavar un ensurt de mort.

—Eh…? Bé… ma… majestat… —no sabia pas com reaccionar.

—No pateixis, sé que és així. No ha pas estat un crim el que has fet, sinó més aviat una lloable acció. I als cabassos, què hi portes?

—Als… cabassos? Oh, coses…! Per a la carnisseria…

—Ha, ha, ha! No dissimulis, home! Deixa’ls a terra que vull veure el contingut.

Quan va apartar els draps vaig voler fondre’m, però el califa, sorprenentment, ni s’immutà. Repassà amb la vista les peces de sobre i em va dir:

—T’ho has guanyat; és ben teu aquest tresor, Uardan. I ara, fes-me el favor d’explicar-me els fets exactament tal i com han passat.

Li vaig relatar amb tot detall el descabdellament de la història.

—I només t’emportes aquests dos cabassos d’entre tots els objectes que hi ha al soterrani? —em va preguntar quan vaig donar per acabada la relació dels fets.

—Sí, majestat.

—Vinga, doncs, acompanya’ns-hi i te n’enduràs més.

Ja molt més tranquil, vaig guiar el califa i els seus acompanyants fins al tossal i ens esmunyírem per darrera la pedra. Però en arribar a l’envà, l’obertura que donava a la primera sala havia desaparegut.

—Us juro, majestat, que aquí hi havia un pas —vaig assegurar, guaitant ça i lla una mica atribolat.

—No et preocupis —va fer el califa—. Acosta’t a qualsevol punt de l’envà, esmenta el nom de Déu Omnipotent i empeny.

Així ho vaig fer. I quan vaig empènyer, una part de l’envà es va obrir per deixar-nos pas. Alhàkim no era només vident: tenia poders sobrenaturals!

—Tot el que hi ha a partir d’aquí és ben teu, Uardan —m’anuncià seguidament—. El tresor estava reservat a qui matés l’ós i la dona, i tu has estat l’escollit per trencar l’encantament.

El califa ordenà a alguns del seguici que anessin a buscar les atzembles necessàries per carregar tot aquell fato fins a casa meva. I així fou com amb aquell tresor vaig obrir una botiga nova a mercat i, d’humil carnisser, em vaig convertir en un respectable joier, ric i benestant.

I encara avui, al basar de la ciutat —conclogué Xahrazad—, hi ha una plaça que es coneix amb el nom de «la soc de Uardan».

El remei per a la lascívia de les dones

Una vegada hi havia un soldà que tenia una filla que, des de molt jove, mostrà una inclinació morbosa envers els plaers carnals. S’enamorà ben aviat d’un esclau negre i no va parar fins que ell li va arrabassar la virginitat, una virginitat que, prou que es veu, en ben poc valorava.

Tot i que sovint fornicava amb el negre, el seu apetit era tant que l’home no la satisfeia i es passava els moments que no estava amb ell pensant en el sexe. Cansada del turment de l’abstinència, va confessar el seu problema a una majordoma de confiança i la dona li va fer saber que, d’entre les criatures de la Terra, els simis són els més dotats de potència sexual.

Per casualitat, poc temps després de la conversa amb la majordoma, va passar per palau un domador de micos a oferir el seu espectacle.

«Aquesta és la meva», pensà la luxuriosa princesa. I, emparada en les tenebres de la nit, s’acostà a les gàbies dels micos quan tothom dormia. Subjectat amb una argolla a la pota, a prop de les gàbies, hi havia un ximpanzé enorme que de seguida li va fer peça. Se li va aproximar tota provocativa, amb remenament de malucs i sacseig de mamelles, i el ximpanzé, animal llest, va endevinar a l’acte quin gènere se li oferia. D’una violenta revolada, el simi es va desfer de la cadena i es llançà al damunt de la princesa, que el va rebre com pluja la terra seca.

La princesa es va endur el simi a l’habitació i allà el va amagar. Amb la complicitat de la majordoma, el cuidava com a un pollet i li reservava les més exquisides i afrodisíaques menges. I és clar, quan en tenia ganes, que era gairebé a cada hora, copulava amb ell amb tot el desvergonyiment i sense la més mínima reticència.

Així va passar una temporada fins que, un dia, la majordoma va irrompre esverada a l’habitació.

—Princesa!, princesa! —cridà—. El vostre pare ho ha descobert! Ha descobert l’existència del simi i ha jurat que us matarà a tots dos!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…