Nit 521

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Janxah mentrestant anava fent via per contrades, pobles i llogarets, preguntant arreu per l’Alcàsser de les Gemmes. Ningú no sabia donar-li ni el més lleu indici d’on era aquell indret. De la ciutat dels jueus, però, un marxant li explicà:

—És molt lluny d’aquí, a l’extrem oriental del món conegut. Aquest mes, nosaltres partim amb la càfila en aquella direcció; si voleu, podeu venir amb nosaltres. Arribarem primer a la ciutat de Mizrakan, a l’Índia, i des d’allà podreu prosseguir camí cap a Khurassan, cap a Ximaun i després cap a Khuarizm. La ciutat dels jueus cau a prop de Khuarizm, hi ha una distància d’un any i tres mesos.

Janxah esperà pacientment la partida de la caravana i s’hi uní.

Tan bon punt entraren a la ciutat de Mizrakan, preguntà per l’Alcàsser de les Gemmes, però ningú no en sabia res. A l’Índia, no va poder esbrinar on es trobava aquell Alcàsser. El camí se li feia feixuc i pesat, la gana i la set eren les penes més insignificants de totes les que va haver de sofrir. Finalment, arribà a Khurassan i després a Ximaun, on novament preguntà per la ciutat dels jueus. Els habitants de la ciutat li explicaren on era i li descrigueren el camí per arribar-hi.

A còpia de caminar nit i dia, arribà al mateix lloc d’on havia fugit aquella vegada de les mones. I s’acostà al riu que banyava la ciutat dels jueus, esperant que fos dissabte i el riu s’assequés. Així va poder arribar a la casa del jueu on havia estat ja l’altra vegada i el saludà. Tota la família s’alegrà de tornar-lo a veure i li oferiren menjar i beure.

—On heu estat, durant tot aquest temps? —li preguntaren.

—Per aquests mons de Déu.

I allà va passar la nit. L’endemà, quan va sortir a fer un tomb per la ciutat va sentir que algú anunciava:

—El qui es vulgui guanyar mil dinars i una donzella formosa com poques, que treballi per nosaltres mitja jornada!

—Jo estic disposat a fer-ho —va oferir-se Janxah.

I aquell home el conduí a la casa del comerciant on ja havia estat la vegada anterior. Li oferí els diners promesos i li posà a disposició una bella donzella amb la qual va poder passar la nit.

De bon matí, Janxah lliurà els dinars i la donzella al jueu que l’havia acollit i partí amb el comerciant, muntant sengles atzembles, cap a una alta muntanya.

Allà el comerciant es va treure una corda i un ganivet i ordenà a Janxah que fes estirar la bèstia a terra, que li lligués les potes i que l’escorxés. Un cop fet això li ordenà que l’espellés i que li tallés les potes i el cap. En acabat, li ordenà que es fiqués a la panxa de l’animal per tal d’informar-lo de tot el que hi veiés.

Igual que l’altra vegada, un cop Janxah fou a dins, el comerciant va cosir la panxa de la bèstia amb ell a dins i marxà. Al cap de poc, un enorme ocellot planà sobre la bèstia i s’envolà amb la presa fins al cim de la muntanya.

Janxah, en notar que ja hi havia arribat, va obrir la panxa de l’animal i va sortir. En veure que el comerciant s’ho mirava des del peu de la muntanya, li demanà:

—I què voleu que faci, ara?

—Tira’m una pedra d’aquí a dalt i et diré com pots baixar.

—Això ja m’ho vas dir ara fa cinc anys i va anar d’un pèl que no em moro de gana i de set, aquí! —va fer Janxah, escèptic—. Aquí n’hi vaig passar de verdes i de madures, i ara em voleu tornar a fer el mateix? Per Déu que no us tiraré res!

I sense intercanviar cap més paraula, Janxah agafà el camí que l’havia de conduir al xeic Nasr, el rei dels ocells.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…