Nit 210
M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que, a la tercera nit, Budur procurà seguir la mateixa estratègia i, després de quatre carantoines, oferí a Haiat la següent declamació:
Igual que cada dia surt el sol,
així faré sentir el meu desconsol.
Si parla el gest es fa costós d’entendre
i el meu enyor a cada instant augmenta.
Puix que l’estimo, detesto l’espera,
heu vist mai un amant amb paciència?
I m’ha atacat amb lànguida mirada:
aquests esguards, com més lànguids, més maten!
Quan es desfà els cabells i es treu el vel,
llavors veig de l’amor el blanc i el negre.
La meva cura és a les seves mans,
em guarirà qui m’ha posat malalt.
Prima de cos, el cinyell s’ha d’estrènyer,
però els malucs se li neguen a empènyer.
Les trenes fosques i el front resplendent
són com nit que clareja a sol ixent.
Però aquella nit Haiat no s’encantà i, abans que Budur iniciés les ablucions, va dir:
—Espòs meu, per què m’abandones en aquest moment?
—Estimada… —vacil·là Budur, sorpresa per la queixa de Haiat—, què et passa, bonica?
—És evident que no em fas cas! I no et pensis que encara em mamo el dit. Que potser em menysprees? Només t’estimes a tu mateix?
Budur s’assegué de nou damunt del llit, la situació arribava al temut punt crític i veia com la inevitable catàstrofe ja planava damunt seu.
—No, no, de cap manera; no és això…
La seva confusió era notòria i no trobava arguments per defugir el greu compromís.
—No, si no ho dic per mi, ho dic per tu —aclarí Haiat en to més afectuós—. Per mi, podríem esperar més dies; ara, el meu pare no té pas tanta paciència. Saps que cada matí em demana què hem fet la nit abans? És un home molt arrauxat, el conec bé: un dia t’ho dóna tot i l’endemà no et deixa res, i avui m’ha dit que si aquesta nit no perdia la virginitat, dissoldrà el matrimoni, et desposseirà del poder i t’expulsarà del país. I desitja que en un cop de geni no mani que et tallin el coll! T’asseguro que, per desgracia, és possible; però jo t’aprecio i em sabria greu que acabessis tan malament. Tu mateix.
Budur tenia els ulls entelats, les mans li tremolaven i un seguit de pensaments l’assetjaven: «Si no reacciono i no satisfaig els desitjos d’Armanús, estic acabada. I si em descobreixo, l’escàndol serà majúscul i qui sap quines conseqüències podria tenir. Déu meu, ajuda’m! Estic atrapada, hauré de dir la veritat…».
I després d’un profund sospir, mirà els ulls de Haiat i, abandonant la veu greu que fins llavors havia fet servir, s’aprestà a confessar:
—Amiga meva, la vida dóna moltes voltes i no és pas per menyspreu ni per orgull que fins ara m’he abstingut de tu…
Amb la més gran delicadesa possible, Budur anà preparant el terreny amb frases introductòries mentre es desenrotllava el turbant i, finalment, li descobrí la seva condició femenina quan es va treure el vestit. L’estupefacció de Haiat era tan enorme que es quedà paralitzada, sense recursos orals ni gestuals ni poder de reacció, circumstància que aprofità Budur per continuar amb les explicacions:
—… però no em condemnis encara sense conèixer les meves raons, les causes que em van conduir a adoptar la meva falsa identitat.
Budur li ho explicà tot amb detall, la història d’amor amb Kàmar, la desaparició d’ell en el camí cap a Khalidan i com havia decidit de quedar-se a Banús amb l’esperança de retrobar algun dia el seu estimat.
—La il·lusió de tornar-lo a veure és el que em dóna forces per viure —conclogué—. I ara estic en les teves mans: o bé guardes el secret o… que Déu m’empari!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…