Nit 554

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Sindbad continuà:

—Quan els meus ulls s’acostumaren a la foscor em vaig fer càrrec de tot l’horror que m’envoltava. «Déu meu! Què he fet jo per ser castigat d’aquesta manera? —vaig cridar, desesperat. Maleït sia! Tant de bo m’hagués ofegat! Per què em vaig casar en aquesta terra de bàrbars? Imbècil de mi!».

Però ni els crits ni els laments em podien salvar del meu advers destí. Així, doncs, vaig cercar un racó tan allunyat com fos possible del gruix de taüts, esquelets i carn putrefacta, i per simple instint de supervivència vaig fer un mos de pa i vaig beure un glop d’aigua. Com que mentre hi ha vida hi ha esperança, vaig decidir de no moure’m gaire per estalviar energies i posar a estricte racionament els meus escassos queviures. Aviat vaig perdre la noció del temps: quan la gana em devorava feia un mossec de pa, quan la set em cremava feia un traguinyol d’aigua i quan la son em rendia feia una becaina.

Així vaig aconseguir de sobreviure aneu a saber quants dies i en el moment que encetava el meu últim rodó de pa sec i observava amb angoixa que d’aigua ja només me’n quedava un cul, un sobtat raig de llum em va fer tancar els ulls. La llum provenia del sostre de la gruta i és que havien apartat la llosa de pedra que cobria l’entrada. Al cap de poc, un altre taüt anà a espetegar damunt dels altres i, seguidament, una pobra dona, plorant i gemegant, va descendir lligada a la fatal corda. Jo, arraulit al meu racó, me la mirava sense que ella em pogués veure i els meus ulls d’afamat no s’apartaven del pa tendre que aquella desgraciada duia amb ella. Quan es va deslligar de la corda, va posar el pa i l’aigua a terra i es va quedar asseguda, desfeta en plors, mentre tornaven a tapar l’obertura de la fossa.

Heu de comprendre que, en una situació extrema, tothom es veu obligat a fer coses que mai faria normalment i en aquell moment, sense pensar-m’ho gens ni mica i obligat per les circumstàncies, vaig agafar un os de la cuixa que tenia a prop, em vaig acostar a la dona per darrera, amb tota cautela, i li vaig clavar un cop d’os al cap que la va deixar seca. Per assegurar-me que era morta la vaig colpejar repetidament i, ben mirat, encara li vaig fer un favor a la malaurada, procurant-li una mort instantània. Tot seguit em vaig apoderar del pa i l’aigua i, com que no era l’hora de tenir manies, també vaig agafar les joies que duia a sobre i m’ho vaig emportar tot al meu racó.

El renovament de les provisions em va permetre de continuar en vida uns dies més i, des de llavors, aquell fou el sistema de sobreviure: persona que baixaven a la fossa, persona que jo abatia i m’apropiava de les seves pertinences. Mai sabré quant de temps vaig passar d’aquella manera!

Un dia, un soroll de passes va trencar el silenci de mort que regnava a l’antre. Immediatament em vaig posar alerta, vaig agafar l’os de la cuixa que s’havia convertit en la meva inseparable arma i em vaig aixecar disposat a defensar-me del que fos. Enmig de la penombra no vaig poder distingir bé de què es tractava, però sens dubte era un animal que furgava en la pila de cadàvers. La bèstia, tan bon punt es va apercebre de la meva presència, va arrencar a córrer i jo vaig empaitar-la instintivament per la gruta fins que es va esmunyir per una concavitat lateral. Al llarg d’un passadís per on jo passava perfectament vaig continuar la persecució i, al final, l’animal es va escórrer per un forat d’on sorgia un fil de llum. Amb el cor que em bategava de pressa m’hi vaig anar acostant i, efectivament, el fil de llum es va anar ampliant i em va conduir a una escletxa que hi havia entre les roques de la gruta i que donava a l’aire lliure. Em va fer l’efecte que m’obrien el cel, us ho asseguro. Després de tantes penalitats passades la llum de la salvació em venia a l’encontre.

Un home gros no hauria passat per aquella escletxa, però jo, desnerit com estava, m’hi vaig esquitllar sense gaire esforç. La immensa mar blava va aparèixer al meu davant i l’emoció em va fer plorar d’alegria. Era com si hagués sortit de la tomba. Els meus pobres ulls, tant de temps condemnats a la foscor, van tardar una estona a poder-se obrir del tot per contemplar el paratge. Havia anat a parar al replà rocós d’un imponent penya-segat, contra el qual s’estavellaven les ones. No hi havia manera humana de baixar d’allà i segurament era inaccessible des de la ciutat, que estava tapada per la muntanya. Però aquest extrem no em preocupava gens aleshores: estava exultant de tornar a veure el sol i el mar i de respirar aire pur, em tornava a sentir viu i animat i vaig pensar que seria molt diferent de viure a pa i aigua amb l’esperança de veure passar algun dia un vaixell salvador.

Vaig tornar a la gruta i em vaig dedicar a enfarcellar amb vestits dels morts recents totes les joies que havia arreplegat i Déu-n’hi-do el munt que n’hi havia! Fets els farcells, els vaig traslladar cap al lloc on hi havia l’escletxa que donava a fora i així ho vaig fer també amb el pa i l’aigua. Des de llavors només anava a la fossa a cercar més recapte i em passava el dia vora el mar sense deixar de sotjar l’horitzó, esperant distingir-hi la silueta d’una embarcació. Només em calia tenir paciència i sabia que el bon Déu no m’abandonaria després d’haver-me rescatat de les urpes de la mort.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…