Nit 357

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que la noia s’oblidà de la seva anterior condició de princesa i va viure, feliç i tranquil·la, la resta dels seus dies al costat del seu marit. I el carnisser, agraït a l’anciana que havia curat la concupiscència exacerbada de la seva dona, la va adoptar com a mare i no descuidà mai més d’ençà d’aleshores les seves pregàries a Déu, Immortal i Omniscient.

El cavall de Banús

Temps era temps, en una vall pròspera i florent, hi vivia un poderós i opulent rei, que tenia quatre fills excel·lents: tres princeses, delicades i boniques com les estrelles, i un hereu gallard, ben plantat i d’una bellesa tan fulgurant com el sol ixent.

A l’audiència de palau, un dia normal i corrent, es presentaren tres individus força extravagants: eren tres il·lustres i aciençats inventors que portaven regals per a sa majestat. El primer li oferí un gall d’or massís, el segon un anafil daurat i el tercer un cavall fet de banús amb alguns detalls d’ivori.

—I… a part del valor material, serveixen per a alguna cosa aquestes figures? —preguntà el monarca mentre se les mirava amb aire d’indiferència, car a palau hi sobraven els objectes de valor.

—El gall, majestat —explicà el constructor—, assenyala les hores. A cada hora del dia, en punt, aleteja i deixa anar un sonor quiquiriquic.

—I l’anafil —s’apressà a aclarir el segon—, ell sol fa el toc d’alarma sense necessitat de guardià. Si el col·loqueu a la torre de vigilància, avisarà de l’arribada de tropes hostils com si sonessin mil anafils a l’hora i l’enemic emprendrà la retirada abans d’atacar.

Seguiren uns instants de silenci i tots els ulls es giraren cap al tercer savi, el que havia dut el cavall.

—Aquest corser de banús és capaç de conduir el genet al lloc desitjat més ràpidament que qualsevol altre que fos de veritat —va dir aquell, lacònicament.

—Bé, ho haurem de comprovar… —va fer el rei, amb posat entre incrèdul i divertit—. I, en cas que resulti cert, quina gràcia em voldríeu demanar?

—Casar-nos amb les vostres filles, majestat —manifestà l’inventor del gall, sense titubejar.

—Sigui! Començarem pel gall.

I encara no ho havia acabat de dir que, davant la sorpresa i la gresca dels presents, l’autòmat obrí el bec i un quiquiriquic, acompanyat d’un estrepitós batec d’ales, ressonà per les parets de la sala d’audiència.

L’atzar havia disposat que un contingent de tropes enemigues es dirigís justament aquell dia cap a la capital del reialme i, així, ben poc després de col·locar l’anafil a la torre, van tenir ocasió de confirmar l’efectivitat de l’invent. El rei, meravellat, concedí immediatament la mà de la seva filla gran al savi constructor del gall i la de la mitjana a l’inventor de l’anafil.

—Ja només resta provar el cavall —digué sa majestat.

—Pare, deixeu-m’ho fer a mi! —saltà llavors el príncep, que era present a la sala i tenia fama de bon genet—. Deixeu-me’l muntar, si us plau!

—Au, va, munta’l —accedí el pare, satisfet, tot repapant-se en el setial, i a continuació manà a uns patges—: I vosaltres obriu el portal de ponent, el que dóna al gran pati, vull veure com el meu fill surt al trot cap allà.

L’inventor se’ls escoltava sense dir res.

El príncep, vanitós i cofoi, es col·locà d’un bot damunt la sella del corser, estrebà les regnes, picà d’esperons… i el cavall no es va moure del lloc. Ho provà una segona, una tercera vegada, i encara una quarta, sense que es produís la més mínima variació en el comportament del cavall.

El rei s’impacientava i el príncep va cridar el savi i li’n va fer retret:

—Però que no heu dit que corria més que cap altre? Com és que no fa ni un pas? A veure si valdrà tant com un cavall de cartró!

—Permeteu-me, altesa —digué l’al·ludit amb la mateixa sang freda que havia mostrat fins llavors—. Heu de fer giravoltar la maneta que hi ha al clatell.

El cavaller li va fer cas i la muntura començà a bellugar les potes. Però no va seguir un desplaçament horitzontal, com esperava tothom, ni al trot ni al galop, sinó que, com si fos un ocell, l’animal s’envolà pels aires, travessà en un fugaç instant el llindar de la porta i es va perdre de vista cel enllà, deixant la concurrència bocabadada i sa majestat, víctima d’un ensurt de consideració.

El príncep, encongit damunt la sella i mort de por, s’aferrava a les regnes del cavall volador amb totes les seves forces. «Maleït sia! Qui em manava a mi provar aquest artefacte del dimoni?», es penedia i, per als seus endins, sospitava que aquell inventor amb cara de pomes agres realment l’havia volgut fer desaparèixer. Tanmateix, a mesura que passava l’estona, recuperava el valor i la serenor i, en veure que no corria perill, s’afermava més i més damunt del voladís corser. Amb el cap més clar i els muscles destensats, resseguí amb la mirada el cos negrós del cavall i es va fixar que a les espatlles hi havia dos botons.

Quan, després de pensar-ho uns instants, va prémer amb cert temor el botó de la dreta, el cavall va guanyar alçada i augmentà la velocitat de vol. Immediatament, amb un impuls quasi inconscient, va prémer el de l’esquerra i la reacció fou a la inversa: la velocitat s’alentí i, suaument, la muntura inicià un moviment descendent.

—Visca! —cridà el noi, alleugerit—. He descobert el mecanisme de l’invent. Gràcies, Déu meu!

I, proferint un llarg sospir, contemplà els núvols que l’envoltaven amb un gest de triomf.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…