Nit 734

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Haiatannufús, en acabar de recitar els versos, i com que encara no es podia creure que la seva unió hagués estat realitat, li va parlar així:

—Amor meu! És cert que ets a casa meva i comparteixes la meva taula i la meva beguda?

I així passaren aquella nit. I la següent, perquè Haiatannufús, durant el dia, va amagar Ardaixir en un lloc discret.

—M’agradaria tornar-me’n al meu país per tal d’informar el pare i demanar-li que ho disposi tot per al compromís oficial —va dir ell, mentre compartien de nou unes copes.

—Tinc por que si marxes no tornis. Poden passar tantes coses! I si, un cop a la teva terra, t’oblides de mi o bé el teu pare ha fet un altre pensament? No vull ni pensar-hi! Déu meu, si et perdés em moriria. O sigui que ja me’n pensaré alguna per tal de poder-nos escapar tots dos junts de nit. A mi, la meva família no em preocupa.

I així romangueren, bevent cada nit fins que l’embriagament els vencia, en espera de prendre una decisió definitiva. Una nit, a causa dels efectes del vi, no aclucaren l’ull fins a trenc d’alba de manera que a mig matí encara dormien com soques.

Es va donar la casualitat que un dels nombrosos membres de famílies reials pretendents de Haiatannufús, aquell matí, envià un missatger amb un collaret de vint-i-nou gemmes singulars per a la princesa. Tenia un valor incalculable i no n’hi havia un altre d’igual en cap gazofilaci de l’època.

El rei Abdalkàdir ordenà a un dels servents, precisament un que no tenia queixals, arran d’un desgraciat enfrontament amb la mateixa princesa, que anés a portar l’obsequi a Haiatannufús i li digués que era el regal d’un rei i que se l’havia de posar. «Déu meu, feu que aquest sigui el seu darrer ornament en aquesta vida, que a mi ja me va fer saltar els queixals!», es deia el servent, de camí cap al serrall.

La jaia dormia profundament davant de la porta, que era tancada i barrada. I ell la va despertar.

—Què passa? —cridà, molesta i mig alçant el cos de terra.

—M’envia el rei amb un encàrrec per a la princesa.

—Espera’t, aquí no tinc la clau, en un moment la vaig a buscar.

I la jaia marxà corrents, però no a buscar cap clau, sinó a amagar-se per por de no rebre una bona renyina.

El servent, tip d’esperar, i tement també trigar tant que després el rei el renyés, decidí de forçar la porta. Amb unes quantes patacades aconseguí de trencar el pany i d’obrir-la. Entrà a les dependències privades de la princesa i, en no veure-hi ni una ànima, avançà fins a la setena porta, que era la de la cambra i s’hi ficà. El preciós parament de catifes, tapissos i espelmes enceses a mig cremar el meravellà. I va fer encara un pas més per tal d’acostar-se al llit, que era ben tapat amb una mosquitera de setí amb voravius de pedreria. Apartà la fina tela i, quina sorpresa!: la princesa Haiatannufús dormia abraçada a un jove de bellesa sens parell. «És extraordinari! Com una dona que odia els homes pot haver arribat a això? Segur que per aquesta raó m’arrencà els queixals a mi!», es digué el servent. I va tornar a deixar la cortina al seu lloc i ja era a punt de creuar la porta quan Haiatannufús es despertà tota sobresaltada.

—Kafur! Kafur, vine aquí! —cridà, en veure que el servent sortia de pressa.

Però com que ell no contestà, Haiatannufús sortí al seu encalç, l’engrapà per la túnica i se la posà al cap perquè no li fes nosa per besar-li els peus.

—Kafur, amaga allò que Déu ha mantingut en secret —li suplicà.

—Tant de bo Déu us descobreixi i delati a qui us cobreix! —va fer Kafur, molt molest—. Vós em vàreu trencar els queixals per haver-vos parlat de les qualitats dels homes contra la vostra voluntat!

I es ventà a córrer pels passadissos de l’harem, tancant totes les portes al seu darrera; en sortir, encarregà a un servent que vigilés la porta principal mentre ell entrava a la sala de l’audiència.

—Ja has lliurat el collaret a la princesa Haiatannufús? —preguntà el rei.

—Majestat, vós no us ho mereixeu, això.

—Què passa? Va, xerra!

—Només us ho puc dir si ens quedem a soles vós i jo.

—Digues-ho ara i aquí mateix —l’instà el rei, sever.

—Majestat, primer m’heu d’assegurar que no em renyareu.

I el rei li mostrà el mocador, en senyal d’acord a la proposta.

—Majestat, la princesa dormia en una cambra bellament entapissada abraçada a un jove d’una formosor extraordinària. He tancat la porta principal de l’harem, on he deixat un servent de guàrdia i he vingut corrents a comunicar-vos-ho.

El rei no va poder contenir la seva ira, s’alçà d’un bot, espasa en mà, i requerí la presència del cap dels criats de palau.

—Agafa tots els homes immediatament i porta’m la princesa i qui l’acompanyi en el mateix llit on dormen; però vesteix-los, primer.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…