Nit 124

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Aziz continuà narrant a Tajalmuluk:

—Acabat l’acte, la noia va pagar als testimonis el que els corresponia i s’apressà a acomiadar-los. Tan bon punt vam estar absolutament sols, ella, de manera insinuadora, es començà a despullar fins a quedar-se amb un camisó transparent brodat d’or. Aleshores m’agafà per la mà i em conduí cap al llit.

—Allò que és lícit no és pecat —anava repetint per contrarestar la meva reticència.

Es va treure el camisó i es va deixar caure al llit d’esquena. Sensual i sense cap mena de rubor, s’acaricià tot el cos, des de l’entrecuix fins als llavis, emetent, a cada frec, un sospir de plaer. A mi tot allò em provocà una erecció desmesurada, fins al punt que no em vaig poder contenir, em vaig llençar damunt d’ella i ja no vaig parar de grapejar-la i besar-la pertot. A cada bes i tocament, s’escruixia i m’agafava el cap amb les dues mans, tot guiant-lo cap a les parts més íntimes. Desbordada de passió, em digué amb el respir entretallat:

—Amor meu! Vida! Fes-me el que vulguis, sóc tota teva. Vine, atansa’t, deixa’m agafar-te el membre i introduir-me’l jo mateixa per sadollar-me.

Entre sospirs, gemecs que en alguns moments es convertien en crits, espasmes, petons i abraçades, vam fer l’amor de tan ardent manera que vam acabar rebentats. Veure-la allí, estirada i nua al meu costat i encara panteixant, em féu recordar aquells versos que diuen:

Aquella nit dormírem plegats i d’una tirada. Quan els primers raigs de sol feriren la fosca de l’estança, em vaig llevar i enfilava ja la porta quan ella, del llit estant, em cridà:

—Aziz, on vas? Que et penses que dels banys se’n surt tal com s’hi entra? Potser et creus que sóc tan bleda com Dalila la Garneua? Ai, beneit! Tu ets el meu espòs tal com dicten les lleis, i si estàs cec, obre els ulls, perquè d’aquesta casa no te’n mouràs. Si no t’ho creus, vés i mira la porta!

Era ben cert, quan vaig arribar a la porta la vaig trobar ben tancada i barrada. Ella, que s’havia quedat palplantada al peu del llit, en veure’m tornar capmoix, em digué:

—No t’entristeixis així, home, aquí tenim farina, cereals, fruites, magranes, sucre, carn, xais, pollastres i d’altres coses que són suficients per a una colla de mesos.

A mi aquelles paraules em van fer témer el pitjor.

—La nostra porta —continuà sarcàstica— no s’obrirà fins que no faci un any d’aquesta nit, és a dir que tu no tornaràs a sortir d’aquesta casa fins d’aquí un any.

—Només Déu té poder i força —vaig fer jo acotant el cap i deixant caure els braços desmaiadament com un condemnat que espera gràcia i li neguen.

—Però què et passa? Tu ja saps quin és l’ofici del gall, oi?

I esclafí a riure. Jo, fent veure que li seguia la broma, també ho vaig fer.

I així va ser com em vaig quedar allà a fer l’ofici del gall, bé que a contracor, és a dir menjant, bevent i fornicant. Fins que un bon dia em va sobresaltar un rebombori i vaig anar corrents a veure què passava: havien obert la porta i una corrua de gent entrava carregada de queviures. Sense perdre ni un moment em vaig llançar cap a la sortida. Ella, però, m’aturà:

—Espera’t fins al vespre, així sortiràs a la mateixa hora que vas entrar.

Tot i que estava neguitós i em moria de ganes d’anar-me’n, vaig acatar la seva voluntat. Quan el sol començava a festejar l’horitzó, ella m’advertí:

—Si vols que et deixi sortir, m’has de jurar solemnement per l’Alcorà i el repudi que tornaràs aquesta mateixa nit abans la porta no es tanqui.

Frisós per marxar, li’n vaig donar paraula. De camí cap a casa meva, vaig passar per davant del jardí de l’estimada, que amb gran sorpresa vaig veure obert. «Que estrany, he estat absent un any sencer i encara és obert? Això deu significar que m’espera», vaig pensar. I abans d’anar a veure la mare, vaig decidir d’entrar a comprovar-ho.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…