Nit 125

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Aziz continuà dient a Tajalmuluk:

Empès pel desig de comprovar si el meu pensament era cert, amb quatre gambades em vaig plantar davant del pavelló del jardí, antany testimoni mut de les nostres conteses amoroses. La meva sorpresa i la meva alegria van ser d’allò més grans quan vaig entreveure a través de l’enramat el perfil de Dalila. I vaig entrar.

Era asseguda en el divan, amb les mans plegades al davant, el cap mig decantat, els ulls vermellosos i mirant fixament a l’infinit. La veritat és que estava molt desmillorada.

—Aziz, amor meu! Gràcies a Déu que has tornat sa i estalvi —exclamà ella, amb la veu ofegada, i tan fortament commoguda que estigué a punt de caure desmaiada.

Jo, avergonyit de ser el causant d’aquella aflicció i sense gosar mirar-me-la, vaig agafar-li les mans i li vaig fer un petó a la galta.

—Com sabies que vindria en aquesta hora? —li vaig poder preguntar, a l’últim.

Ella hagué de fer un profund sospir abans de poder-me contestar.

—No ho sabia pas, però des d’aquella matinada en què ens acomiadàrem i tu em prometeres que tornaries, cada nit, sense faltar-ne cap, he vingut aquí i he vetllat, esperant la teva arribada. El veritable amant ho fa així, no es cansa d’esperar. I ara et prego que m’expliquis la raó per la qual has estat absent tot aquest any.

A mesura que li anava contant les peripècies que m’havien succeït, la seva cara esdevenia més i més blanca, fins al punt que, morta, no n’hauria estat més. En adonar-me d’aquest fet, vaig saltar-me bona part del relat i vaig finalitzar dient-li:

—Ho sento, amor meu, però he jurat que abans de sol ixent seria de tornada a aquell casalici.

En un instant, els seus ulls, que semblaven haver perdut la lluïssor, em miraren intensament amb una expressió que no sabia comprendre ni interpretar, però que no presagiava res de bo.

—Encara no n’ha tingut prou —esclatà finalment sense poder aturar l’agitació que la dominava— d’ensarronar-te, casar-se amb tu i empresonar-te un any sencer a casa seva que t’ha fet jurar pel repudi que hi tornaries abans no claregés el dia? I sense permetre que passis la nit amb ta mare! Ai, pobra Aziza —que Déu la tingui en sa glòria—, si aixequés el cap i veiés en quin pou se sutzura has caigut! I què me’n dius de mi, que he estat separada de tu un any sencer, tot i haver-te conegut abans que ella? Jo… ja veig que no tinc altre remei que renunciar a tu!

I, amb els ulls inundats de llàgrimes, encara continuà:

—En el nefast moment en què, trista de mi!, vaig deixar que marxessis, sabia que estava forjant la meva desgràcia.

Un profund sospir va interrompre el seu plany. Tot seguit, però, talment com si retornés d’un estat d’inconsciència, les faccions de la cara se li tornaren a tensar i em mirà amb esguard inflamat d’ira.

—Bordegàs! —bramolà—. Ara que m’has canviat per aquella bagassa ja no em serveixes, jo només tinc relacions amb solters, odio els homes casats! Però com hi ha Déu que m’ho pagaràs! Si jo no et puc tenir, l’altra tampoc.

En veure que la ràbia s’havia apoderat d’ella i tement un fort càstig, vaig sentir una esgarrifança que em va recórrer l’espinada fent-me tremolar com fulla a l’arbre. De sobte, i quan els meus pensaments eren més tenebrosos, ella va fer un crit i, en un tancar i obrir d’ulls, em vaig trobar envoltat de deu gegantines esclaves. Prou que m’hi vaig oposar amb tot el braó que tenia, però no em va servir de res, en un instant em reduïren.

—Et tallaré el coll com si fossis un boc —bramà amb un ganivet de carnisser a la mà aquella que fins aleshores tant m’havia estimat—. Aquest és el mínim càstig que et mereixes per tot el que has fet. Que Déu vulgui apiadar-se de tu!

Veure’m allà, estès de bocaterrosa, sota les esclaves, mentre Dalila se m’acostava amb aquell ganivet tan esmolat, em va fer pensar amb esglai que la mort era molt a prop.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…