Nit 847

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Masrur va fer uns ulls com unes taronges en veure aquell magnífic joc d’escacs.

—Vols les vermelles o les blanques? —li demanà Zain.

—Les vermelles són més boniques i, per tant, més adequades per a tu. Jugaré amb les blanques.

—Com vulguis. Qui surt?

—No cal dir-ho, tu primera!

Arrengleraren les peces i Masrur es quedà encantat mirant els delicats dits de l’amfitriona.

—No badis, Masrur! Et toca a tu, ara —digué ella després de moure la primera peça.

—Ah… eh… sí, és que amb tu al davant, com vols que estigui pel joc?

—Au va, concentra’t!

Prosseguiren el joc, però Masrur estava més pendent de la contrincant que del moviment de les peces.

—Escac i mat! —exclamà Zain després d’escasses jugades.

Masrur tenia el rei acorralat i Zain va guanyar la partida. La noia era prou conscient que el seu contertulià s’havia enamorat d’ella i, tota melindrosa, va dir:

—Fem la revenja?

—Som-hi!

—Però a canvi d’apostar-nos-hi alguna cosa.

—D’acord, com tu vulguis.

—Abans, però, has de jurar que acceptaràs les meves condicions.

—Ho juro!

—Molt bé, doncs, si perds em donaràs deu dinars i, si perdo jo, no t’hauré de donar res i quedarem en paus.

—Entesos.

I reprengueren el joc. Zain va fer avançar els peons, després va moure la reina, la protegí amb la torre i va jugar amb els cavalls.

—Compte, Masrur, que deixes les peces importants al descobert… —l’advertí ella.

Però Masrur s’havia distret quan ella s’havia retocat el vel de fi brocat blau que duia i havia deixat al descobert les temples, i va moure una peça vermella en lloc d’una blanca.

—Ep! Què fas? —va fer Zain, que es divertia embadalint-lo amb aquells subtils gestos de coqueteria.

—Ai, perdó! És que tot aquell que et contempla ja no és amo dels seus actes!

—Bé, no hi fa res. Continua tu amb les vermelles i jo mouré les blanques.

I tot i que les blanques estaven en franc desavantatge, Zain va acabar guanyant la partida i Masrur va perdre deu dinars amb la derrota. Continuaren jugant i encadenant partides que Masrur perdia una darrera l’altra a raó de deu dinars cada vegada.

—Això s’està tornant molt avorrit —es queixà Zain—, per què no hi posem un xic més d’emoció? Què et sembla si apugem la quantitat a pagar a cent dinars?

—Em sembla molt bé. Que siguin cent dinars.

Tot i l’elevat preu de la derrota, no varià el signe de les partides i Zain continuà encadenant victòries mentre Masrur es jugava la fortuna. I així passaren la nit i clarejà a l’horitzó l’aurora sense que Masrur hagués guanyat ni una sola partida.

—I què penses fer ara? —preguntà Zain mentre retirava l’escaquer, cansada de jugar.

—Anar a casa a buscar els diners que et dec. Un jurament és un jurament.

—Veig que ets home de paraula. T’espero, doncs.

Masrur va córrer com un llamp a casa seva i tornà corrents amb els diners. Llavors els lliurà a Zain tot recitant:

Zain va somriure, segura del seu ascendent sobre Masrur, i li proposà que, després d’esmorzar, continuessin jugant més partides. I Masrur acceptà sense dubtar-ho, només pel fet de poder gaudir de la seva companyia.

Continuaren jugant durant tot el dia i dos dies més, fins que Masrur va esgotar tot el seu capital i així ho va fer saber a Zain.

—Pleguem, doncs —va dir ella—, perquè d’on no n’hi ha, no en raja.

—No, t’ho prego, continuem…

—Però què et jugaràs ara si no tens diners?

—Tinc altres coses també. Em jugo la perfumeria que tinc a la soc.

—I quant val la perfumeria?

—Cinc-cents dinars.

—Endavant, si tu vols…

Perdre la perfumeria fou cosa de cinc partides, i a la perfumeria seguiren els béns immobles, les finques i el personal de servei i, partida rere partida, Zain s’anà apoderant de tot el patrimoni de Masrur.

—Ja no em queda res —admeté Masrur finalment—, estic pelat!

—El que has has perdut és el cap! Mira, jo no et vull perjudicar d’aquesta manera, em sabria greu. Saps què et dic? Que ho deixem córrer! T’allibero del jurament, agafa els teus diners i pots desaparèixer com si res no hagués passat. Sé perfectament el que busques, però el que busques no t’ho puc donar.

—No, això mai! T’estimo, Zain, t’estimo i et desitjo, i de la resta no m’importa res. Tant me fa perdre-ho tot per tu! Si em demanessis la vida, te la donaria.

—Però no veus que demanes un impossible? Jo sóc senyora i…

—M’és ben igual! L’amor és l’amor i jo t’estimo i només et vull a tu.

—Mira, si et poses així… vés a buscar un cadi i testimonis i signarem legalment el traspàs de les teves propietats.

—De bona gana ho faré.

Al cap de poca estona es va presentar a casa de Zain amb el cadi i els testimonis, que, tot s’ha de dir, quedaren molt impressionats amb la bellesa de la mestressa, i signaren el contracte de traspàs, pel qual totes les propietats de Masrur passaven a poder de Zain Almauassif.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…