Nit 379

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que recorregueren pobles, llogarrets i caravanserralls preguntant a tothom que trobaven si havien vist o sabien d’una persona que es deia en tal i que tenia tals i tals característiques. Per desgràcia, la resposta sempre era la mateixa: no. Després de molts dies de recórrer el país arribaren a un poble costaner. Llogaren un vaixell i la seva tripulació i posaren proa cap a l’illa de la Desconsolada.

—Per quin motiu s’anomena així, aquesta illa? —preguntà el visir del rei Dirbàs.

—Segons que sembla —contà Ibrahim—, fa molt temps, una geni de la Xina que estava enamorada d’un humà que la corresponia amb igual amor, tement les represàlies de la seva família va començar a buscar arreu un lloc aïllat on poder gaudir d’aquella estimació que es tenien. En trobar aquesta illa, fora de l’abast de genis i humans, hi traslladà el seu estimat. Així, durant el dia estava amb la seva família i a la nit, i d’amagat, visitava el seu estimat. Al cap d’un temps, la geni va portar al món nombrosos fills els quals ploraven tan desesperadament que tots els comerciants que viatjaven per mar, en passar per la vora de l’illa, sempre comentaven: «Sembla que hi visqui una mare desconsolada per la pèrdua dels seus fills».

I immersos en aquesta història meravellosa, arribaren a l’illa.

Trucaren a la porta de l’alcàsser i els obrí un servent que, en reconèixer el visir Ibrahim, li besà la mà. Tot just entrar-hi, varen veure, enmig dels servents, un jove tot demacrat.

—Qui és aquest? —preguntà el visir del rei Dirbàs als servents.

—És un comerciant que, arran d’un naufragi en el qual ho va perdre tot, es tornà orat. Fou l’únic supervivent.

El visir Ibrahim no en féu ni cas, d’Unzalujud, i se n’anà de dret a les dependències del castell a veure la seva filla. Com que no en trobà ni raça ni pols, preguntà a les donzelles on era.

—Senyor, no en sabem res de res; de fet, hi va ser ben poc amb nosaltres.

El visir, apesarat, recità:

—És ben cert que l’home proposa i Déu disposa! —exclamà en acabar.

Tot seguit i corrents, pujà al capdamunt del castell, on trobà els vestits lligats al merlet, penjant fins a terra. Era la prova irrefutable que la seva filla havia fugit. En aquell mateix moment, va veure dos ocellots: un corb i un mussol; com que sabia que allò era un mal averany, ràpidament recità:

En baixar, rabiüt i malcarat, ordenà als servents que escorcollessin tota la muntanya pam a pam a fi de trobar algun rastre o pista de la seva filla.

Respecte a Unzalujud, quan sentí que Poncella havia fugit, va fer un xiscle eixordador i es desmaià. Com que no tornava en si, tothom es pensà que Déu l’havia posat en èxtasi i que aleshores contemplava l’excelsa bellesa divina, i no hi repararen més. Altra feina tenien: els servents a rebuscar per tota la muntanya, i el visir Ibrahim, ben amoïnat, a anar d’un costat a l’altre.

El visir del rei Dirbàs, davant de tot aquell tràfec i convençut que, al cap i a la fi, no trobaria Unzalujud, decidí de tornar-se’n al seu país. «Ja me’n rumiaré alguna per dir al rei», pensà. En anar a acomiadar-se del visir Ibrahim, va passar a frec d’Unzalujud i, en veure’l estès a terra i tancat en el seu penible mutisme, en va sentir una gran llàstima.

—Deixeu-me endur aquest pobrissó —li demanà—, tant de bo reblaneixi el cor del rei i no em castigui. Quan recobri el coneixement jo mateix m’encarregaré de fer-lo tornar al seu país.

—Com vós vulgueu.

I, tot seguit, el visir del rei Dirbàs ordenà els preparatius de la partida. Després del comiat, emprengueren, ell, els seus homes i Unzalujud, que encara romania inconscient, el camí de tornada.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…