Nit 856
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que un dia Masrur va anar a casa de Zain, el lloc on havia passat els dies més feliços de la seva vida, i es quedà encantat una bona estona davant la porta, imaginant-se la figura de Zain, tan esvelta i bonica, i el seu captivador somriure a la boca. I amb la imatge de l’estimada a la seva ment, va recitar:
Sento la seva olor, de salze aroma,
i em vénen pena i dol, joia i delit,
mes sol estic, no suporto l’enyor,
i a casa, sense amics, sense companya,
per mancança d’amor he emmalaltit:
recordo el jorns viscuts amb l’estimada.
I tot just acabà de pronunciar el darrer vers, el grall d’un corb el va sobresaltar.
—Corb de mal averany! —digué tot girant la vista a l’entorn—. El teu grall em porta mals pressentiments i em recorda el poema que fa:
Per què grallava el corb
a casa de l’amor?
M’aclapara l’enyor
i el passat és record:
mes entranyes són foc
i s’encén el meu cor.
Ella ja se n’ha anat
i el meu cos es desfà.
Escric cartes en va:
ningú les hi durà.
Ah, tornés de debò
el temps de la unió!
Vés, Zéfir, amb l’amor
i queda’t al seu lloc.
Per què grallava el corb
a casa de l’amor?
Nassim, la germana de Zain, l’observava des de la finestra de casa seva, sentí les recitacions de Masrur i li dugueren a la memòria aquest poema:
Quants plors hauràs de vessar?
Per l’amo plora la casa:
hi regnava la gaubança
i el sol tothora hi brillava.
I la lluna que hi lluïa?
L’ha esborrada el cruel fat.
No ploris més pel passat,
oblida’l i fes ta vida!
Si no fos per causa teva,
el corb no hauria grallat;
mes tal volta tornaràs
a estimar-la a casa seva.
I veient Masrur plantat com un estaquirot davant la porta de casa de la seva germana, baixà a l’entrada i el cridà.
—Ei, Masrur, Masrur! —va fer tot indicant-li amb un gest que s’acostés.
—Em dius res a mi? —digué ell desconcertat.
—Sí, tu ets Masrur, l’estimat de Zain, oi?
—Sí…
—Jo sóc Nassim, la seva germana. No tinguis por, ella m’ho ha explicat tot.
—Ah, hola! Tant de gust…
—Escolta, seria convenient que no vinguessis tan sovint per aquí si no vols provocar un escàndol; pensa que el passat ja és passat i no té remei. Caldria que l’oblidessis, la meva germana, creu-me!
—Oblidar-la? Això és impossible, per a mi significaria la mort! No saps com l’enyoro, en tot moment penso en ella i…
—I per més que hi pensis no tornarà! El millor que pots fer és resignar-te a la sort i tocar de peus a terra.
—Nassim: et podria demanar un favor?
—Digues.
—Que li fessis arribar una carta de la meva part. M’imagino que si un correu li duu una carta amb el teu nom, no li crearà cap problema amb el seu marit.
—D’acord, ho faré…, però entra d’una bona vegada, si ens veiessin parlant aquí al carrer em posaries en un compromís.
Nassim agafà càlam, tinta i paper i Masrur li va dictar: «Aquesta carta la dicta el cor de l’enamorat, afligit pel turment de la distància, que no viu de dia ni dorm de nit, consumit per la pena. El dolor és insuportable i el sofriment no té fi, com el de l’ocell que ha perdut la parella i sent l’alè de la mort. El debilitat cos a penes l’aguanta i plora contínuament per l’absència de l’estimada. El món és tan sols una vall de llàgrimes…», i així continuava el to de la carta, amb aquests versos de comiat:
El meu afecte mai no es cansa,
mes sí que augmenta l’enyorança.
T’envio d’amor missatger
perquè ja m’ha omplert el coper
la copa amarga del record.
Mentre jo tingui dins del cor
el pes del teu allunyament,
viuré de plors i de laments.
Oh, conductor, pots deturar
la marxa de la caravana?
Dóna records a l’estimada,
li dius que per ella estarà
sempre al meu cor la flama encesa.
M’ha ferit amb fibló cruel
el dard de la desunió,
mes al nostre pacte d’amor
juro que he estat sempre fidel.
En res no puc trobar consol,
i com podria si estic sol?
T’envio els meus records en vers
en paper perfumat d’almesc.
Nassim quedà impressionada pels sentiments que reflectia l’escrit i es compadí del pobre Masrur. Va plegar la carta, la va lacrar i la perfumà amb àloe, almesc i ambre. I el dia següent la va lliurar a un correu encarregant-li que la fes arribar personalment a Zain Almauassif o a una de les seves esclaves de confiança, Hubub o Sukub.
Quan la carta arribà a mans de Zain, aquesta la va besar repetidament i la llegí repetides vegades amb llàgrimes als ulls, emocionada en veure que l’estimat no l’havia oblidada.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…