Nit 539

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Sindbad continuà:

—Ens precipitàrem esverats vers el vaixell, abandonant totes les pertinences: roba, plats, olles i menjar. El peix es va enfonsar bruscament causant un intens onatge i deixant-nos a la mercè de les ones. Alguns van poder arribar al vaixell, però l’embarcació era empesa en direcció contrària pels forts corrents d’aigua i es va fer del tot impossible d’acostar-s’hi.

Impotent, vaig veure com els meus companys s’ofegaven i jo també era a punt d’anar-me’n a l’altre món quan Déu Excels va voler que topés amb la fusta de rentar que surava. Com un pop m’hi vaig aferrar i, cama ací cama allà, m’hi vaig estirar, utilitzant els braços i els peus a tall de rems mentre el mar m’empenyia a la deriva. Des de la meva posició veia com el vaixell s’allunyava; era clar que ja ens donaven a tots per morts i havien desplegat veles amb la intenció de continuar la singlada, sense tornar enrere per rescatar-nos.

La nit em va caure a sobre en aquella precària situació i encara un altre dia sencer vaig continuar damunt la fusta, mig inconscient, fins que els corrents marins i les onades em conduïren a terra. Recordo que vaig anar a petar al peu d’un penya-segat, per sort de poca alçada, des d’on eixien les enormes branques d’un arbre gegantí, que ombrejaven la mar en aquella part de la costa. Fent un esforç sobrehumà, vaig aconseguir d’agafar-me a una branca i grimpar fins a terra. Estava exhaust i tenia els peus encetats i pessigats pels peixos, de manera que allà on em vaig desplomar, allà em vaig quedar, durant hores i hores, profundament adormit.

Em vaig despertar amb el cos entumit i els peus inflats i, des d’aquella punta del penya-segat, em vaig adonar que havia anat a parar a una illa. Ara reptant, ara de genolls, vaig avançar tant com vaig poder. Afortunadament, l’illa era plena d’arbres fruiters i no hi mancaven fonts d’aigua potable; així, doncs, vaig poder beure i alimentar-me a bastament fins que, passats uns dies, ja em vaig sentir recuperat físicament i també anímicament. Amb la branca d’un arbre em vaig fer un bastó i, fent-lo servir de crossa, vaig començar a recórrer l’illa a consciència.

Després de travessar una espessor d’arbres, vaig desembocar en una plana que s’obria a la platja i, a l’horitzó, vaig albirar una silueta borrosa. Em va fer l’efecte que es movia, però des d’on era no podia endevinar si es tractava d’una fera de terra o d’un animal marí. Per sortir de dubtes, m’hi vaig aproximar amb cautela. Era un magnífic exemplar de pura sang, un cavall de raça noble, fermat en una estaca allà a la platja. Anava a acostar-m’hi més, quan un crit d’indefinida procedència em va espantar i vaig girar cua amb la intenció de fugir. A la meva esquena, però, el so d’una veu humana em va deturar.

—Alto! On vas? —algú em va dir, corrent al meu darrera.

Era un home que no tenia mal aspecte i, de fet, em vaig emocionar de trobar una persona després de tants dies de total solitud.

—Qui ets? Com has vingut a parar a aquí? —em preguntà aquell home guaitant-me amb curiositat.

Li vaig explicar l’estrany naufragi de què havia estat víctima i com havia aconseguit d’arribar a l’illa.

L’home em mirava amb admiració i respecte mentre jo li contava les meves peripècies.

—Segueix-me, sisplau —em demanà amablement quan vaig acabar la història.

El vaig acompanyar a un soterrani, construït a prop del lloc on era el cavall, una habitació prou ampla i confortable per ser sota terra. Allà hi tenia algunes provisions i em va convidar a fer un mos. Imagineu-vos l’alegria que vaig experimentar en mastegar pa i un bon guisat de carn després de dies i dies de menjar verd i fruites crues. Aquell àpat em va retornar els ànims i el bon humor.

—I tu, qui ets? —vaig preguntar a l’amable amfitrió després de treure l’estómac de penes—. Vius aquí, a sota terra? I el cavall, és teu?

—Ep! A poc a poc. Et contestaré una cosa darrera l’altra. Jo sóc un dels palafreners del rei Mahrajan, sobirà de l’arxipèlag del qual forma part aquesta illa, en la qual hi ha la capital, a l’altre extrem. Cada mes, coincidint amb la lluna plena, els palafreners ens encarreguem de dur les eugues a muntar, les deixem lligades a la platja i ens amaguem en els soterranis que hi ha al llarg de la costa, llocs com aquest on som ara. Un cavall marí en zel, ben aviat ensuma la femella i surt a terra per cobrir-la. Quan l’ha fecundada, normalment se la vol emportar amb ell, però la lligadura li ho impedeix i el cavall marí es torna foll, comença a llançar bitzacs i renilla sorollosament. Aquest és el senyal que esperem els palafreners; llavors sortim de l’amagatall, l’espantem amb crits, bastons, piques i espases i el cavall se’n torna al mar. L’euga, però, ja ha quedat prenys i, d’aquesta manera, obtenim una raça d’èquids com no n’hi ha d’igual sota la capa del cel.

—Extraordinari! —vaig exclamar, meravellat.

—Sí. Ara, justament, estic esperant que el cavall faci la feina. També hi ha d’altres companys amagats a les rodalies i, quan haguem acabat, ens endurem les eugues a ciutat. Si vols, pots venir amb nosaltres i et duré a presència del rei Mahrajan.

—I tant! T’ho agraeixo molt.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…