Nit 751

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’alcalde és va quedar d’una peça però, sabent que la seva esposa era força experta en qüestions d’encantaments i de màgies, li va fer cas i li va preguntar astorat:

—I com és que té aquesta forma?

—El va embruixar la princesa Jauhara, filla del rei Samandal del mar.

La dona li explicà fil per randa tota la història de Badr i l’alcalde, entendrit per la injustícia de què havia estat objecte el noi, va suplicar-li:

—T’ho prego, si pots et demano que l’alliberis de l’encantament. Aquesta Jauhara deu ser una mala bruixa! No hi ha dret fer això, que Déu la meni a mal borràs!

—Vejam, ho intentaré… Primer ordena tu a l’ocell que entri aquí, a l’habitació del costat, mentre jo preparo una palangana d’aigua, i després jo hi entraré i procediré amb l’operació. Ah!, i quan t’adrecis a ell, fes-ho pel seu nom: Badr Bàssim.

L’alcalde seguí les seves instruccions i, quan l’au hagué penetrat a l’habitació contigua, la seva esposa va agafar la palangana d’aigua i, sense treure’s el vel, també hi va entrar. Va tancar la porta al seu darrera i començà a esquitxar l’animal amb l’aigua mentre pronunciava un reguitzell de conjurs i sortilegis. Finalment acabà amb aquestes frases:

—Pels noms sagrats, pels nobles versets, per Déu Excels i Gloriós, Creador del cel i de la terra, Proveïdor dels vius i Vivificador dels morts, que l’encanteri sigui anul·lat i recuperis el teu aspecte original.

L’ocell estarrufà les plomes, es va estremir i en un instant retornà a la seva forma humana.

—Corre, vine! —cridà la dona al seu espòs.

—Alabat sia Déu! —exclamà aquest en entrar a l’habitació—. Quin jove tan ben plantat!

I Badr, en veure que tornava a ser el de sempre, fins va plorar de l’emoció.

—Gràcies a Déu, Senyor dels mons —articulà finalment, feliç de sentir de nou la seva pròpia veu—. I gràcies a vosaltres per haver-me ajudat a sortir d’aquest destret. Que Déu us beneeixi i us concedeixi llarga vida!

—Ho hem de celebrar! —digué l’alcalde amb alegria—, fes-me l’honor de compartir la meva taula i després ja parlarem.

Durant i després del sopar varen fer petar la xerrada i Badr va tenir ocasió d’explicar-li la seva vida i miracles des que tenia ús de raó. Naturalment, la part que va commoure més l’amfitrió va ser el relat del seu amor per Jauhara, que amb tanta desafecció l’havia correspost.

—I ara què penses fer? —li preguntà l’alcalde al final de les explicacions.

—Et demanaré un favor, i és que ara, després del que m’ha passat, no sé si encara compto amb la protecció dels talismans de Salomó per poder-me desplaçar per mar i prefereixo no provar-ho a la lleugera. Podries fer aparellar una nau i posar al meu servei la tripulació? He de tornar el més aviat possible a la meva terra, m’imagino com deu estar la meva mare… si és que no ha mort a causa del disgust, Déu vulgui que no! Una embarcació és tot el que em fa falta i t’estaré molt agraït si me la pots proporcionar.

—I tant que sí! Demà posaré fil a l’agulla.

L’alcalde es va desviure per aparellar un vaixell i aconseguir una tripulació experta que es posés a les ordres de Badr, i es pot dir que ho va fer en una esgarrapada tenint en compte el temps que pot arribar a durar una operació semblant. Quan l’embarcació estigué aparellada, atapeïda de provisions i a punt de salpar, Badr es va acomiadar del seu amable protector i de la seva esposa i es va fer a la mar.

Els primers dies de navegació foren tranquils, a tota vela i amb els vents a favor, però tot d’una, quan menys s’ho esperaven, el mar s’embraví i els caigué la tempestat al damunt. Els mariners, tot i que eren gent amb experiència, no varen poder dominar l’embarcació i al final va sotsobrar sense remei. Malauradament, tota la tripulació es va ofegar, excepte Badr que, malgrat que desconeixia aquell extrem, estava protegit de la mort per asfíxia de per vida.

Surant damunt de les onades i endut pels corrents es va passar tres dies fins que, quan ja estava molt defallit per la manca d’aliment va albirar terra a l’horitzó i les aigües el portaren cap a la costa. Amb gran alegria, es va adonar que havia anat a parar al peu d’una població, blanca i fortificada, construïda pràcticament arran de mar, de manera que les onades petaven contra les murades.

Quan amb gran esforç per mantenir-se dret es disposava a enfilar camí cap a la porta de la vila, un nombrós ramat de mules, ases i camells li va sortir a l’encontre i li barrà el pas de forma que no va poder entrar. Estranyat per l’actitud d’aquelles bèsties, Badr es va quedar una estona a la platja i tan bon punt es va notar amb el suficient vigor, es va ficar al mar i va nedar vorejant la població fins que va anar a parar a la part posterior. Allà va trobar-hi una altra porta i aquella vegada, sense oposició d’animals de cap mena, la va poder traspassar.

A part del singular episodi de les atzembles que exercien de tanca, era evident que en aquell poble es respirava una atmosfera rara. En aquella hora del dia els carrers estaven sorprenentment buits, les portes i les finestres de les cases eren tancades i barrades i tot plegat tenia un aire molt misteriós. Al cap d’una estona de vagarejar per carrers i carrerons, va veure la porta d’una botiga de verdures oberta i cap allà es va encaminar.

El verdulaire era un ancià d’aspecte agradable que el va saludar amb cara de sorpresa majúscula i li va dir:

—D’on surts tu, foraster? Què t’ha portat cap aquests verals i com hi has arribat?

Badr li va contar a grans trets la seva peripècia.

—No has trobat ningú quan venies cap aquí? —li preguntà el verdulaire, que havia quedat admirat amb la història.

—No, absolutament ningú.

—Perfecte. Entra a la botiga, no et quedis aquí a fora palplantat.

Badr va entrar i el vellet, amb molta amabilitat, li va oferir beure i menjar, cosa que el noi li va agrair de tot cor després dels dies que portava en dejú. I quan hagué omplert l’estómac i apaivagat la gana, el verdulaire li va indicar:

—I ara, per més seguretat, entra a la rebotiga. No m’agradaria que et descobrís la diablessa.

A Badr no li va fer gens de gràcia aquell comentari, però primer de tot li va fer cas, entrà a la rebotiga i, un cop allà a dins, preguntà:

—Què vol dir això de la diablessa? Em poses la por al cos, aquest lloc és mol estrany…

—I tant que ho és! Aquest poble, tal com el veus, està encantat, igual que tota la comarca, i el domina una dona a qui anomeno diablessa, perquè és una bruixa molt perillosa, astuta i reconsagrada. Els animals que has vist: ases, mules, camells i cavalls, són en realitat homes, com tu i com jo, pobres forasters que arribaren un dia a aquesta contrada en cerca d’hospitalitat i la diablessa els acabà convertint en el que ara són. Per això intentaven impedir que entressis al poble: per protegir-te i evitar la teva desgràcia. I és que, normalment, la bruixa convida tots els estrangers que arriben a viure a casa seva; durant quaranta dies els afalaga i els ensarrona, perquè és una dona molt atractiva, i després els converteix en animals.

«Em sembla que he sortit del foc per caure a les brases», considerà Badr força desanimat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…