Nit 173
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad— que, a l’assenyalada recepció, el rei hi convidà el consell en pes i els més alts dignataris del regne, i els aplegà a la sala de parament. Congregada la selecta reunió, sa majestat, sense més preàmbuls que les tradicionals salutacions requerides per a l’ocasió, féu presentar el seu fill, el príncep Kàmar Azzaman.
L’hereu de la corona aparegué, impecable i elegant, causant l’embadaliment general i, després de besar el terra tres vegades davant del seu pare, restà dempeus amb el cap ben alt i les mans a l’esquena en espera de les indicacions del rei.
—He fet comparèixer el meu fill —encetà sa majestat dirigint-se als presents en to solemne—, enmig de tan distingida audiència, per tal de fer públic l’esdeveniment més esperat i més notori del reialme des de fa molt de temps: el proper casament del príncep hereu, Kàmar Azzaman, amb una donzella de sang reial, a fi d’assegurar l’estabilitat del país i el futur de la nostra monarquia.
Només de sentir la paraula «casament», el príncep ja canvià l’expressió: arrufà les celles, clogué amb força els llavis i la impavidesa del rostre donà pas a una contracció de ràbia continguda que aviat desembocà en una explosió de còlera:
—No, no i no! —cridà el jove gesticulant davant l’estupefacció dels espectadors—. No em casaré mai, encara que m’amenaceu amb el turment o la mort: no i mil vegades no! Que potser ja repapiegeu, pare? Quantes vegades us ho hauré de dir perquè m’entengueu?
Fora de si, Kàmar s’havia arromangat les mànigues i bufava encès d’ira, fitant el seu pare amb gest desafiador. El rei Xahraman hauria volgut fondre’s: el seu fill li havia faltat al respecte en presència dels governants i la noblesa del reialme! Allò era un oprobi sense precedents i ningú no se’n sabia avenir. A poc a poc, el xiuxiueig dels comentaris de desaprovació s’emparà de la sala fins que Xahraman, ferit en la seva dignitat de sobirà i de pare, esclafí en improperis i amenaces contra el seu rebel fill.
—Guàrdies! Emmanilleu aquest insolent! —ordenà sense miraments—. Així em pagues tot el que he fet per tu i l’educació que t’he procurat? De genolls, malnat!
Kàmar, avergonyit pels virulents retrets del seu pare, canvià l’expressió d’indignació per la d’aflicció i, amb les mans lligades, s’agenollà capcot i aclaparat pel remordiment: s’havia adonat massa tard de l’enorme disgust i l’ofensa que havia causat. D’altra banda, les enceses paraules de reprovament li martellejaven el cervell i ni un trist mot de disculpa li acudia a la boca.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…