Nit 967

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Kàmar es va posar les pedres precioses a l’escarsella, se la va penjar a la cintura, amagada darrera el cinyell, i partí acompanyat dels seus criats en direcció a la ciutat de Bàssora.

De camí, a només una jornada de Bàssora, varen tenir la mala sort que els assaltessin els beduïns, els varen robar totes les mercaderies i mataren tots els criats. Kàmar, però, es va salvar rebolcant-se en la sang dels cadàvers i fent-se passar per mort, i quan els lladres hagueren desaparegut, es va aixecar i continuà caminant tot sol fins arribar a la ciutat. Per sort, li havia quedat la bossa de pedres precioses que la seva mare li havia regalat.

Quan va entrar a la ciutat se la va trobar completament buida, tal com havia descrit el dervix. Era divendres, totes les botigues de la soc i els negocis eren oberts, però no es veia ni una ànima enlloc. Va aprofitar per menjar i beure alguna cosa i, de sobte, va sentir el so de la trompeta. Corrents, es va amagar darrera el taulell d’una botiga i, poca estona després, la desfilada de noies va recórrer el carrer. Des del seu amagatall, Kàmar va poder observar-lo i quan la seva mirada es posà damunt de la noia que muntava a cavall, se’n va enamorar a l’instant. El seguici va fer el seu camí, sense aturar-se i, una vegada hagueren passat, la gent va tornar a omplir la soc amb tota normalitat i Kàmar va fer cap a una joieria, on va vendre una de les seves pedres precioses per mil dinars, es va comprar roba i tot seguit es va instal·lar en una fonda.

L’endemà, se’n va anar als banys, es va posar roba neta i novament es dirigí a la soc. A la mateixa joieria del dia anterior va vendre quatre pedres més, en va treure quatre mil dinars i, després de fer algunes compres, va entrar en una barberia.

Mentre li tallaven els cabells va fer petar la xerrada amb el barber i, discretament, va portar la conversa cal al terreny que li interessava.

—És la primera vegada que vinc a Bàssora —digué Kàmar—, vaig arribar ahir, de fet, a mig matí, i t’he de confessar que em va sorprendre enormement trobar la ciutat completament buida, oh!, i les botigues totes obertes! I més estrany encara: vaig veure passar pel carrer un seguit de noies desvetllades i una d’elles, la més bonica per cert, anava a cavall. Quina cosa més estranya! Tu que ets d’aquí, no em podries pas aclarir aquest misteri?

—Ho has dit a algú més que vas veure passar la desfilada de noies? —va reaccionar el barber, tot esverat.

—No, no… ets el primer a qui ho conto.

—Doncs guarda’t bé de contar-ho! Fes-me cas, noi, pel bé que et vull, no ho diguis a ningú més que les has vistes, entesos?

—Ja, però, per què… què passa?

—Escolta: tots els divendres, a mig matí, els habitants de Bàssora tenim ordres del governador de tancar-nos a casa, amb les portes i finestres barrades. Tenim completament prohibit, sota pena de mort, trepitjar els carrers i, si algú es troba lluny de casa a l’hora indicada, s’ha de tancar a la mesquita fins que hagi passat la desfilada de les noies, això és el que passa. Ara, si em preguntes per què, no et sabré pas respondre.

—I qui m’ho podria aclarir?

—No ho sé… en fi, potser la meva dona ho sàpiga, fa de mainadera i s’ha ficat en moltes cases i, com totes les dones, segurament està més al corrent de les xafarderies de la ciutat.

—I quan li podries preguntar?

—Potser aquest vespre…

Kàmar es va treure ràpidament uns quants dinars de la butxaca i els va posar a la mà del barber.

—Bé, si no tens pressa —va afegir de seguida el barber mentre guaitava àvidament les monedes—, li puc anar a demanar ara.

—Fes-ho, si us plau, tinc molta curiositat.

—Espera’m, doncs, que ja torno.

El barber, d’allò més satisfet amb els diners a la butxaca, se’n va anar a casa i va posar la seva muller al corrent de l’assumpte.

—Quin aspecte té aquest foraster tan curiós? —va demanar la dona tota interessada.

—Jovenet, ben plantat, i em fa l’efecte que duu la bossa plena, es veu de casa bona. Ah!, i quan ha esmentat la noia del cavall, li brillaven els ulls d’una manera que jo diria que n’està enamorat.

—Fes-lo venir, doncs, que li explicaré el que desitja.

Poca estona després, el barber es va presentar a casa seva amb Kàmar que, deixant cent dinars damunt d’una tauleta com aquell qui res, va preguntar a la mestressa:

—M’ha dit el teu marit que em podries aclarir el misteri de la desfilada de noies dels divendres i, si és possible, m’agradaria saber qui és la que munta a cavall.

—Seu, fill meu, que t’ho explicaré —va fer la dona mirant de reüll la substanciosa quantitat que Kàmar havia deixat damunt del moble—. Resulta que el governador de Bàssora, fa un cert temps, va rebre una magnífica pedra preciosa de part del maharajà de l’Índia, la va voler perforar i va convocar a palau uns representants del gremi de joiers per tal d’encarregar-los la feina. Va prometre que a qui ho aconseguís li concediria qualsevol cosa que li demanés, però que si fallava i trencava la pedra, ho pagaria amb la vida. Un dels joiers li va explicar que era una feina molt delicada i arriscada, per tal com una pedra d’aquest tipus es trenca amb facilitat quan s’intenta perforar, però li va dir que el més indicat per dur-la a terme era el cap del gremi, el mestre Ubaid, l’orfebre més hàbil i expert de Bàssora.

El governador va fer comparèixer immediatament el mestre Ubaid i li va encarregar la feina segons les condicions establertes, i el mestre, que és un artista en el seu ofici, ho va fer de manera excel·lent. El governador, tal com havia promès, li va concedir la gràcia d’una petició, fos quina fos, i el mestre Ubaid va demanar un dia de coll per pensar-s’ho, cosa a la qual el governador va accedir de bona gana: i és que Ubaid volia consultar-ho amb la seva esposa, que es diu Halima.

Doncs bé, Halima li va dir a Ubaid que, si l’estimava de veritat, havia de demanar al governador que promulgués un edicte pel qual s’obligués als ciutadans de Bàssora a deixar lliures els carrers tots els divendres abans de l’oració del migdia, i sense tancar les botigues, de forma que ella s’hi pogués passejar tranquil·lament amb les seves esclaves totalment desvetllada, i a més, sota pena de mort en cas de desobediència. Lligues caps, ara? Halima, la dona del mestre Ubaid és la que surt cada divendres a passeig amb un seguici d’esclaves pels carrers buits de la ciutat, perquè Ubaid, que se l’estima molt, va transmetre el seu desig al governador i aquest li ho va concedir sense posar-hi impediments. Fixa’t!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…