Nit 262

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Kutalkulub, en veure el califa, s’apressà a besar el terra davant seu.

—És veritat que Aladdín ni se t’ha acostat? —preguntà el califa.

—Sí, majestat.

El califa repassà amb la mirada tota la sumptuositat que envoltava Kutalkulub i comprengué tot seguit les paraules d’Aladdín.

—Com no hi havia pensat, en això? —murmurà.

I no vacil·là ni un instant més: va ordenar a Kultalkulub i a les donzelles que tornessin al serrall.

—Ja he complert la teva voluntat —anuncià després a Aladdín—. Ara bé, demà a primera hora et vull veure al consell i no hi ha excusa que valgui.

—No hi faltaré, majestat —afirmà Aladdín.

De camí cap a palau, el califa comentà a Jàfar:

—He comés un gran error regalant Kutalkulub a Aladdín i l’he de rescabalar. Demà, tan bon punt arribi, l’agafes i us n’aneu al mercat d’esclaus. Compra-li la que més li plagui, valgui el que valgui.

Moments després de la primera oració del dia, el califa va manar al tresorer que lliurés deu mil dinars a Jàfar. Aquest va esperar que arribés Aladdín i quan encara no s’havia assegut al lloc que li pertocava com a Cap dels Seixanta, ja hi entrà per endur-se’l cap al mercat d’esclaus.

Vet aquí que, aquell mateix dia, el valí de Bagdad, l’emir Khàlid, que era membre de la família del califa, també havia anat al mercat a comprar una esclava per al seu fill Habzalam Bazzaza, fruit del seu matrimoni amb Khatun. Habzalam Bazzaza era lleig com un pecat i, al contrari del seu pare, que era un home valent, coratjós i un gran genet, ja tenia vint anys i encara no sabia muntar a cavall.

I aquella nit, Habzalam Bazzaza havia tingut somnis eròtics i els havia explicat a la seva mare. Khatun, joiosa, n’havia informat el marit:

—L’hauríem de casar, ja comença a tenir-ne edat.

—Però si aquest fastigós, pudent i salvatge no trobarà dona que el vulgui! —havia respost el valí.

—Doncs compra-li una esclava.

Amb aquest propòsit, doncs, pare i fill havien anat a mercat.

Mentre Jàfar i Aladdín donaven un tomb, un subhastador presentava una esclava esvelta i ben plantada que féu el pes a Aladdín.

—Us n’ofereixo mil dinars —digué Jàfar.

Mentre el subhastador prosseguia la seva vèrbola inestroncable, Habzalam Bazzaza, que també s’havia encaterinat de la jove, demanava al seu pare:

—Pare, compreu-me aquesta esclava.

—Molt bé, si t’agrada licitarem. —I, dirigint-se al subhastador, el valí cridà—: N’ofereixo mil i un!

Però Jàfar de seguida pujà l’oferta a dos mil. I cada cop que el valí n’hi afegia un més, Jàfar arrodonia el miler.

Quan la xifra arribà als deu mil, el valí, atònit per la desorbitada alça del preu, demanà qui era el seu contrincant.

—El visir Jàfar, senyor.

Només sentir el nom, el valí renuncià a seguir licitant i l’esclava Llessamí, que així s’anomenava, fou adjudicada a Jàfar.

Una vegada fermat el tracte, Aladdín li atorgà la manumissió allà mateix i va fer redactar la corresponent acta matrimonial.

A Habzalam Bazzaza, saber que Llessamí havia anat a parar a mans d’un altre, que a més s’havia casat amb ella, el va treure de polleguera i, amb els nervis a flor de pell i l’ànima als peus, se n’anà corrents cap a casa.

—Què et passa, fill? —li preguntà la mare.

—Vull que em compreu Llessamí —digué amb un fil de veu.

—Això no t’ha d’amoïnar —va fer Khatun, mig somrient—, quan vingui el jardiner, te’n compraré un arbuixell.

—No en tinc cap necessitat del llessamí que fa olor —saltà, amb menyspreu—, jo vull una esclava que s’anomena Llessamí, i que el pare no m’ha comprat.

I en aquell mateix instant, el valí entrà a casa.

—Per què no li has comprada, aqueixa esclava? —li preguntà Khatun.

—Mira que n’és de talòs, aquest fill nostre! Que no ha vist que qui licitava amb nosaltres era el visir Jàfar i que la volia per al Cap dels Seixanta, Aladdín Abú Aixxamat?

Habzalam Bazzaza, però, en comptes d’avenir-se a raons, es tancà a la seva habitació i, des d’aquell moment, es negà a menjar i a beure res. La desesperació de Khatun creixia de dia en dia, car veia, impotent, com el seu fill es debilitava irremeiablement.

Deixem ara la mare amb els seus maldecaps, per parlar d’Ahmad Kamàkim. Aquest personatge, que no tenia entranyes i era capaç de treure els ulls a qualsevol per tal d’aconseguir els seus propòsits, havia arribat a exercir el càrrec de cap de les forces de l’ordre de Bagdad. Arran d’un robatori que va cometre, però, va caure en desgràcia: el valí l’enxampà i el portà de dret al califa, que ordenà que el duguessin al cadafal.

Ahmad Kamàkim, a qui gairebé tothom devia favors, suplicà al visir que intercedís per ell perquè el califa s’avingués a commutar-li la màxima pena per cadena perpètua.

—Com goseu obrir la boca en favor d’un malànima com aquest? —se sorprengué el califa.

—Majestat, no heu de menystenir el sofriment que causa la presó —digué el visir, arguciosament—. El savi que la inventà va dir que la garjola és la tomba dels vius i el lloc on s’arracona la malícia dels enemics.

Aquells mots convenceren el califa, i, abans d’empresonar-lo, ordenà que li posessin els grillons i hi va fer gravar: «Condemnat a cadena perpètua, no li seran llevats fins al moment de l’enterrament».

La seva mare, cada vegada que el visitava a la presó, no es podia estar de recriminar-lo una i altra vegada.

—Ja t’ho deia jo que no havies de fer maleses!

—Mare, Déu ho ha volgut així —responia Ahmad Kamàkim—. Però no serveixen de res les lamentacions, el que hauríeu de fer és intercedir per mi i treure’m d’aquí.

I la mare, que freqüentava l’esposa del valí, esperà el moment oportú. Un dia que Khatun estava especialment desolada de resultes de l’empitjorament de Habzalam Bazzaza es decidí.

—Què us amoïna? —preguntà, com si n’ignorés el motiu.

—Ai, Déu meu! El meu fill Habzalam Bazzaza està a les últimes.

La mare d’Ahmad Kamàkim, alhora que la conhortava, ordia una manya.

—I si jo us digués que puc tornar la salut al vostre fill? —va fer.

—Ah, sí? Tant de bo! I com ho aconseguiríeu?

—Només caldria que m’ajudéssiu a alliberar el meu fill, Ahmad Kamàkim, que compleix cadena perpètua.

—I què hi puc fer, jo? —demanà Khatun.

—Mireu, us heu d’abillar i d’empolainar tan bé com sapigueu per fer una visita al vostre marit. Mostreu-vos en tot moment amable, dolça i atenta i quan ell us demani allò que els homes solen sol·licitar a les dones, no hi consentiu i responeu-li: «A fe de Déu! Sempre que els homes volen alguna cosa de les seves esposes, insisteixen fins que l’obtenen; però quan és l’esposa qui necessita alguna cosa, llavors l’espòs romanceja». Ell us preguntarà què desitgeu, però, abans de dir-li res us heu d’assegurar que us ho concedirà. Ell jurarà i perjurarà per la seva vida, però encara li heu de fer jurar pel repudi, i, quan ho hagi fet, li dieu: «La mare d’Ahmad Kamàkim, des que el seu fill està empresonat, s’ha vist abocada a la misèria. Pobra dona, està tan desesperada que m’ha vingut a trobar perquè et demani que intercedeixis per ell a fi d’obtenir el perdó califal».

I Khatun se n’anà a trobar el seu espòs…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…