Nit 680
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que les tropes de Murad, genis i humans, atacaren quan van veure que el seu comandant en cap era apressat, però l’exèrcit d’Isbanir comptava també amb l’ajuda dels genis Kailajan i Kaurajan: la superioritat d’aquests no tardà a fer-se palesa i els seguidors de Murad es rendiren i deposaren les armes.
Murad va ser conduït al palau d’Isbanir, a la sala del tron que ocupava el victoriós Garib i aquest, ignorant que es tractava del seu propi fill, el va fer comparèixer al seu davant.
—Miserable rebel! Qui ets tu per desafiar la meva autoritat? —l’increpà Garib—. Es veu que ets un jove audaç, però mancat d’experiència. Com és que vols apoderar-te de la corona de Pèrsia?
—Perquè hi tinc dret —contestà Murad sense apocar-se.
—Ah sí! Quin dret?
—Tinc el dret de venjar el meu pare i la meva mare de les vostres injustícies, rei Sabur. Vós vàreu ordenar el vil assassinat de la meva mare Fakhartaix que, gràcies al bon cor de dos dels vostres servents, de moral força més elevada que la vostra, es va salvar. A més a més, vàreu jurar matar el meu pare, el rei Garib de l’Irak, que a hores d’ara no sé si és viu o mort, però la sola intenció us delata i diu prou a les clares quina classe de mala persona sou.
Garib es va quedar de pedra en sentir les justificacions del noi i la commoció va ser general entre els cortesans que eren presents a la sala. Més d’un va perdre el sentit i els patges hagueren de ruixar el rostre del rei amb aigua-ros per tal que recuperés la parla.
—Realment ets tu… tu… el… fill de Fakhartaix? —articulà Garib amb veu entretallada per la profunda emoció.
—Sí, sóc Murad Xah, fill de Garib i de Fakhartaix.
—Fill, fill meu! Jo no sóc Sabur, sóc Garib, el teu pare!
Garib va córrer a llançar-se al coll de Murad que, a causa de la monumental sorpresa, es va quedar encara més trasbalsat que el seu pare.
El xoc i l’atordiment del principi, però, aviat donaren pas a l’eufòria i la satisfacció. A palau l’agitació fou indescriptible i Garib, orgullós, va presentar oficialment el seu fill, el príncep Murad, i va declarar amb llàgrimes als ulls que aquell era el moment més feliç de la seva vida.
—I la teva mare? —preguntà Garib al noi—. On és ara?
—És aquí, pare, al campament!
—Què dius? Al campament… vostre?
—Sí, aquí a Isbanir!
—Lloat sia Déu! De pressa, Murad, t’ho prego, vés a buscar-la.
Murad va sortir esperitat de palau, desitjós de donar la bona nova a la seva mare i de veure junts, tal com havia somiat, els seus pares. El retrobament de Fakhartaix i Garib va ser la tanca d’or d’aquella jornada venturosa i quan el poble se n’assabentà, tot Isbanir va ser una festa.
Fakhartaix i Murad es varen convertir a l’Islam i, al seu darrera, tot l’exèrcit d’homes i de genis que havia fet costat a Murad. A l’altra cara de la moneda, en canvi, el vell i decrèpit Sabur agonitzava a la presó reial junt amb el seu fill Uard, el pèrfid instigador, i ambdós foren condemnats a mort i crucificats públicament, amb la qual cosa pagaren finalment tots els seus pecats.
D’acord amb els desitjos de Garib, Murad va ser coronat rei de Pèrsia, en una cerimònia memorable a la qual assistiren tots els governadors perses i àrabs, de l’Irak i del Iemen, inclosos Sahim, Dàmik, Jamrakan i el gegant Sadan i els seus fills que es desplaçaren expressament des del castell de Ham ben Xit. Posteriorment, Garib es va traslladar a viure a Kufa, des d’on continuà governant com a rei de l’Irak i del Iemen i va viure feliç la resta de la seva vida al costat de les seves estimades esposes, Mahdia, Kaukab i Fakhartaix, fins que, com a tots els mortals, li arribà l’hora d’abandonar aquest món.
Alabat sia Déu, Benefactor i Etern!
Abdal·lah ben Muammar Alkaisí
Segons diuen, Abdal·lah ben Muammar Alkaisí explicà:
Un any que vaig fer el Sagrat Pelegrinatge, en acabar vaig passar a visitar la tomba del Profeta Mahoma (La benedicció i la pau siguin amb ell!). I una nit, mentre seia al jardí entre les tombes, vaig sentir una fina veu que recitava:
Tant i tant t’ha commogut
el parrupeig dels coloms,
que t’ha ferit la intel·ligència?
Tant t’ha arribat a afectar
el record d’una bellesa
que t’ha torbat la consciència?
A qui està malalt d’amor
se li fa la nit ben llarga,
se li esgota la paciència.
Per tu no dorm i està en vetlla
qui es va consumint per dintre
com brases en incandescència.
Estic molt enamorat
—la lluna n’és testimoni—
d’una que li fa competència.
Mai ho hauria imaginat
i m’hi he vist ficat al mig
sense tenir-ne referència.
De sobte es féu un silenci, que aviat es trencà, davant la meva sorpresa, perquè la veu continuà:
En una nit ben negra i tenebrosa
va visitar-te el fantasma Raià;
l’amor als ulls l’insomni et va portar
i et va torbar la visita forçosa.
I vaig cridar a la tenebra amarga,
com si fos mar d’onades embravides:
«Oh nit, per als amants ets massa llarga:
només troben consol quan ve el nou dia!».
Ella em va contestar molt decidida:
«Si et queixes tant de la meva durada,
és que no has vist encara la mentida:
l’amor és falsedat continuada».
Abans no acabessin els versos, però, jo ja m’havia acostat sigil·losament cap al lloc d’on em semblava que procedia la veu. Heus aquí que era la d’un jove adolescent d’una rara bellesa, només trencada per les llàgrimes incessants que li regalimaven galtes avall.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…