Nit 628

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el vell es posà les mans al cap quan va sentir el propòsit que empenyia Garib cap aquelles contrades.

—Enfrontar-te amb Sadan? —va fer esgarrifat—. Valga’m Déu!, que ets boig?

—Recordeu que m’acompanyen dos-cents homes.

—Tot i així és una temeritat. Encara que fóssiu deu mil podria amb tots vosaltres! Sadan és un ogre temible i, a més, practica el canibalisme, el molt depravat. Has de saber que és de la nissaga de Cam, un dels seus descendents directes. El seu pare va poblar el territori de l’Índia —d’aquí provenia el seu sobrenom d’«Indi»— i quan va saber l’aberrant costum que tenia el seu fill de menjar carn humana, li ho va prohibir. Però Sadan li va plantar cara i, després de molts treballs i d’una guerra cruenta, Indi va aconseguir d’expulsar-lo del seu territori. Fou llavors que Sadan va fer cap a la Vall de les Flors, una regió fèrtil i pròspera; allà s’emparà del castell de Ham ben Xit, i s’hi va instal·lar. Ara posseeix una quantitat enorme de caps de vaques, cavalls i camells, que pasturen per la vall, i no suporta que ningú trepitgi les seves terres; de fet, tots els que gosen fer-ho ho paguen amb la vida. I no pensis que habita tot sol al castell; Sadan té cinc fills, forts i amants de la brega, cadascun dels qual seria capaç de fer front a mil guerrejadors experts en batalles.

—Us agraeixo la informació, però res no em farà desistir del meu propòsit —afirmà Garib sense deixar-se intimidar.

—Bé, si es així, només em resta desitjar-te molta sort, que prou falta et farà, i encomanar-te que no deixis de pregar a Déu Nostre Senyor, ja que és Ell qui te la dispensarà. I, sobretot, en el moment de l’atac crida a plena veu un «Déu és Gran», que el sol esment d’aquesta fórmula pot causar la derrota dels infidels per més nombrosos que siguin.

—Així ho faré.

—Abans d’anar-te’n, Garib, permet-me que et faci un obsequi.

El vell es dirigí cap a una roca que hi havia en un costat de la cova i del seu darrera en va treure una maça amb deu anelles, una espasa incrustada de pedreria, una cota de malles i un escut, i tot plegat ho va regalar a Garib. Aquest, aclaparat per la magnitud del regal, es va provar la cota i va brandar l’espasa i la maça amb orgull. L’espasa tenia tres colzes de llargada, tres pams d’amplada i ben segur que podia partir una pedra pel mig si la colpejava. La maça pesava almenys cent lliures i quan la brandava produïa un so esfereïdor, semblant a un tro.

Garib, sense amagar l’emoció, li va donar les gràcies al vell i aquest, abans d’acomiadar-se’n, encara li va posar a la mà un exemplar del Llibre Sagrat tot dient:

—Queda-te’l, és teu. I ara, torna amb els teus companys i convida’ls a abraçar l’Islam.

Mentrestant, al campament, els joves beduïns ja s’havien començat a preocupar seriosament per la trigança del seu cabdill i, quan ja parlaven d’organitzar un escamot per anar a buscar-lo, el van veure aparèixer.

—Ja era hora! —exclamà un d’ells enmig de l’alegria general—. Frisàvem per tu, Garib. Com és que has tardat tant a tornar?

Garib els va demanar silenci i, amb gran entusiasme, els referí el seu encontre a la muntanya amb el vell sobrevivent de la tribu d’Ad i la seva conversió a la religió vertadera. Certament, el poder de convicció de Garib era notable i, després de les seves vívides i clarificadores explicacions, tots sense excepció es van convertir sincerament a l’Islam.

L’endemà, passada una nit de merescut descans, l’expedició es posà de nou en camí; però al poc d’haver iniciat la marxa, els va sortir al pas un cavaller ben armat i amb el cap protegit per un vistós casc que, a visera alçada, deixava uns ulls vius i espurnejants al descobert.

—Atura’t, beduí! —cridà adreçant-se a Garib—. On vas amb tanta petulància? Veig que comptes amb un bona rereguarda per cobrir-te les espatlles, però m’hi jugo el cap que no ets capaç de mesurar-te amb mi, cara a cara, com els autèntics cavallers!

—Ah no? Ara ho veuràs! —respongué Garib desembeinant l’espasa.

I davant les mirades expectants dels homes que acompanyaven Garib, sense mitjançar més paraules, s’escometeren amb empenta i iniciaren un combat tan violent que hauria terroritzat les roques.

En un moment de la fragorosa lluita, el misteriós cavaller es va fer enrere amb la muntura, es va treure el casc i en descobrir el rostre va provocar una sorpresa majúscula: era Sahim!

—Tu! —exclamà Garib tot parant en sec l’escomesa.

—Efectivament, sóc el teu germà! —va dir Sahim, que semblava prou divertit amb la reacció general de sorpresa.

—Però… què hi fas aquí? Per què m’has atacat? —li demanà Garib, ple de desconcert.

—Oh, només per provar les armes! —va fer Sahim de bon humor.

I a continuació li va explicar que la seva mare, Nusra, l’havia posat al corrent dels esdeveniments.

—Tan bon punt he sabut cap on et dirigies he corregut al teu encalç —digué el coratjós Sahim—. No puc deixar que t’enfrontis al gegant sense la meva ajuda!

Garib va fer una riallada i anà a abraçar-lo, satisfet de comptar amb la seva companyia i el seu suport en aquella arriscada empresa. I al front dels entusiastes joves cavallers dels Banú Kahtan, Sahim i Garib prosseguiren la marxa cap a la Vall de les Flors. Tot fent camí, Garib va tenir ocasió d’explicar-li a Sahim com s’havia convertit a l’Islam i li va exposar els principis de la fe musulmana. La veritat és que Sahim va quedar impressionat davant la magnitud de l’experiència viscuda pel seu germà i, sense cap mena de recança, també es va convertir a la religió veritable.

Així que entraren als dominis de Sadan, la presència dels Banú Kahtan fou advertida des dels merlets del castell de Ham ben Xit. El gegant, que no tolerava intrusos al seu territori, convocà amb urgència els seus cinc fills.

—Fills meus, m’acaben d’informar els guaites que un centenar o més d’homes a cavall han gosat entrar a la vall i avancen cap al castell —els va fer saber—. Aneu-los a rebre com es mereixen, aquesta colla d’insensats!

—Vinga, anem de cacera! —va bravatejar Falhun, el fill gran, fent un gest als altres per tal que el seguissin.

D’immediat, els fills de Sadan agafaren les armes, muntaren a cavall i sortiren de la fortalesa a galop tirat cap a l’encontre dels Banú Kahtan.

—Alto, cavallers! —els va indicar Garib amb fermesa quan ja els tenia pràcticament a sobre—. Qui sou i on aneu tan esperitats?

—Desmunteu, alarbs de mala raça! —cridà Falhun en comptes de respondre—. Us conduirem com a bens al castell i allà us rebrà el nostre pare. Fa temps que el gran Sadan no tasta la carn humana i amb vosaltres farà festa grossa, ha ha, ha! Rostits o bullits, sereu un àpat deliciós!

Els seus germans corejaren amb sorolloses riallades la fatxenderia de Falhun, però Garib, poc predisposat a la paciència davant d’aquella mena d’amenaces, els va interrompre de seguida la gresca. En un tancar i obrir d’ulls, va brandar la maça i la va descarregar amb tota la força del seu braç damunt del cos robust de Falhun, que va caure a terra abatut com un tronc. Seguidament, Sahim i alguns dels seus companys, davant les atònites mirades dels germans de Falhun, desmuntaren de pressa, li lligaren les mans, li posaren una corda al coll i l’estiraren com qui mena un vedell pel ronsal.

Però els germans de Falhun reaccionaren i, tots quatre alhora, carregaren contra Garib que, hàbil en el maneig del cavall i implacable amb la maça, en va reduir tres en poca estona mentre el quart, esperonant la muntura, va aconseguir d’escapar-se en direcció al castell com si l’empaitessin els dimonis.

—Què ha passat? On són els teus germans? —tronà la veu de Sadan tan bon punt va veure aparèixer el fill escàpol al pati del castell.

—Pare, els han capturat!

—Què? —s’indignà l’ogre—. Com és possible!

—Sí, sembla cosa de bruixeria. Els ha vençut un jove que no deu mesurar més de quaranta colzes, però té la força de cent braus.

—Maleïts sigueu! No mereixeu ser fills meus! —bramà Sadan amb els ulls plens de ràbia.

I, fet una fúria, arrencà de soca-rel un arbre que hi havia al pati i sostenint-lo a tall de llança, sortí del castell a grans gambades decidit a acabar amb aquells forasters que havien mostrat tanta empenta. De fet, Sadan anava sempre a peu: no hi havia cap quadrúpede capaç de suportar un volum i un pes tan exagerats!

El gegant, brandant la seva peculiar arma, s’acostà a les files dels Banú Kahtan, en va abatre cinc d’un sol cop d’arbre i va atacar Sahim que, amb molta destresa, va esquivar el tronc que li venia a sobre. En veure que havia fallat, Sadan s’enfurismà encara més, deixà anar l’arbre a terra i, com el falcó que atrapa un pardal, va engrapar Sahim per la cintura i el va aixecar enlaire.

Garib, en veure el seu germà a la mercè de l’ogre, esperonà el corser i, tot agitant la maça, cridà mentre galopava en direcció a Sadan:

—Déu és Gran! Déu és Gran! Per la glòria d’Abraham, el seu aliat!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…