Nit 987

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Saida, que no semblava pas gaire satisfeta d’haver reintegrat Mansur i Nàssir al gènere humà, xiuxiuejà a Abdal·lah unes paraules d’advertència contra els seus germans abans d’acomiadar-se. Abdal·lah, però, no en va fer ni cas: res no hauria pogut entelar la seva alegria en aquells moments.

L’endemà, Abdal·lah va regalar unes túniques noves precioses a Mansur i Nàssir i els tres germans, contents i enraonant distesament, anaren plegats als banys. En tornar a palau es trobaren la taula parada: un suculent banquet que el servei, seguint les indicacions del governador de Bàssora, els havia preparat.

—Enhorabona, senyor governador —va dir el cap del servei a Abdal·lah—, sembla que us han donat una gran alegria els vostres germans amb la seva visita. Com és que arribaren tan tard ahir anit?

—Bé, no és que arribessin, ja hi eren… —explicà Abdal·lah sense faltar a la veritat—, els dos gossos que em feien companyia eren ells en realitat, víctimes d’un encantament. Alabat sia Déu que ens ha alliberat del suplici!

—Alabat sia! —corejà el criat d’allò més desconcertat.

El bon home no va saber si donar crèdit a aquelles paraules o pensar que el governador de Bàssora estava més grillat del que el dia anterior s’havia afigurat.

Després de gaudir del banquet, Abdal·lah va sol·licitar audiència al califa i, seguit dels seus germans, es va presentar davant de sa majestat.

—Benvingut, Abdal·lah! —el saludà cordialment el califa—. Sembla que l’encantament s’ha trencat…

—Efectivament, gràcies a Déu i a la vostra intervenció, majestat. Us presento els meus germans: Mansur i Nàssir.

Els germans d’Abdal·lah suportaren estoicament el sermó que els va fer el califa respecte al seu mal capteniment i, compungits, demanaren perdó i prometeren esmena en el futur.

—Si el governador us ha perdonat, jo també —digué Harun Arraixid que, la veritat sigui dita, s’havia quedat molt impressionat amb la bona planta que feien Mansur i Nàssir—. I ara, doneu-li la mà en senyal de reconciliació i per reafirmar els vostres bons propòsits.

Mansur i Nàssir acataren submisament l’ordre i, mentre donaven la mà a Abdal·lah, el califa els advertí:

—D’ara en endavant, obeïu el vostre germà en tot i per tot, i tu, Abdal·lah, fes-te càrrec d’ells i procura que vagin pel bon camí. Que l’amor fraternal regni a casa vostra i que mai més el diable no s’interposi entre vosaltres.

Abans del comiat, Abdal·lah i els seus germans varen rebre uns obsequis del califa i, contents i feliços, sortiren de la sala d’audiències disposats a preparar el viatge de tornada a Bàssora.

De retorn a Bàssora, els membres del consells i els nobles de la ciutat dispensaren una calorosa benvinguda al governador i, com que Abdal·lah era molt apreciat pels seus súbdits, tota la ciutat s’engalanà en el seu honor. A Manur i Nàssir, en canvi, ningú no els va fer cas, i allò fou la guspira que tornà a encendre el foc de l’enveja en els seus cors.

Per la seva part, Abdal·lah els va omplir d’atencions i, per començar, els va procurar dues magnífiques residències, una per cada un, amb vistes al mar. Aquell gest, però, no féu més que acréixer l’animadversió de Mansur i Nàssir, que se sentien ofesos per haver de dependre del seu germà petit i pel fet d’haver-li de donar gràcies continuament. Com diu el poema:

A part de procurar-los la vivenda, Abdal·lah posà al seu servei criats, eunucs, quaranta esclaus negres i quaranta esclaus blancs, i una bellíssima esclava per a cadascun d’ells. I per si això no fos prou, els va regalar cinquanta cavalls de pura raça, els assignà una renda més que suficient i els nomenà consellers especials.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…